"El problema ets tu". Us presento una frase que, de moment, se'm repeteix com quan menges pebrot vermell o un tros de frankfurt barrejat amb xoriço. Sí, perquè el que he comprovat que em passa és que si faig aquesta combinació d'aliments molt probablement el meu estómac pateixi una digestió feixuga i pesada. I tot i que visualment em pugui resultar un menjar exquisit, per al meu organisme no significarà més que un cúmul d'estrés innecessari. Una sensació d'acidesa que m'acompanyarà una bona estona.
Doncs bé, des d'ahir que no faig bé la digestió. M'observo mastegant com puc aquesta falta de respecte gratuïta i poc considerada en les seves quatre paraules ordenades, que llença per terra la feina realitzada durant tot el curs. No cal. De moment no me l'empasso bé, tot i què la meva part més racional entengui que hi ha merda que no és meva i que em puc trobar amb persones que acostumin a llençar la seva pròpia fora, directa i fredament a sobre d'un altre sense moure una pestanya del seu lloc. Per molt que m'esforço en raonar-ho, insisteixo, el meu cor se sent ferit i el meu ego descol·locat.
No trobo els motius de tanta distància. I si em pregunto per a què ho ha fet, ara mateix només em venen certes paraules: humil·liació, descrèdit, hipocresia... Com és que hi ha gent que camina així? Com és que s'arriba a una valoració tan directa i superficial d'un esforç continuat que no ha estat ni molt menys senzill i ràpid? Entenc que no es pugui agradar a tothom. Entenc que cadascú porta les seves ulleres de mirar (des)enfocat. Entenc que per molt que hi apliquis un gran amor a la feina que fas, et puguis trobar amb persones que ni tan sols t'ho puguin reconèixer amb un somriure. Ho entenc.
Entenc, però, també, que malgrat no s'hagi donat el feeling hi ha maneres i maneres de plantejar les coses i de fer servir la paraula. Segons com es miri, és preocupant pensar que aquestes persones adultes serveixen de model als més petits. M'agradaria equivocar-me i no pensar que un nen acabarà copiant, simplement, allò que ha vist de més a prop.
I la última reflexió que em ve en forma de pregunta. Quin ha estat el meu paper en tot plegat? La resposta, ara em ve també així. De mirall, de l'espai necessari per situar-se al davant, cara a cara i adonar-se que, molt en el fons, el problema està en un altre lloc.
Esgotades reflexions d'una entrevista de final de curs
