Shhh! Silenci. Començava la classe. Un ordre desendreçat i juganer omplia la sala. Silenci...
Shhh!
I ara us explicaré que aquest silenci demanat dos cops, no era més que el d'un Silenci vestit d' aparença CÒMIC-
Ahhh! Sí, perquè d'això tractava la sessió: de fer (de) CÒMICS! i Sí, una altra vegada, perquè així es mostraven les nostres expressions corporals davant d'aquella situació!
Així és que cadascú ens vam dedicar a crear les nostres còmiques bafarades per regalar alguns somriures a la nostra pròpia història. ...JA, JA, JA... o ...JE, JE, JE... (segons les intencions).
Al principi, les meves bafarades eren somnis que només sospiraven sense cap intenció. La ment viatjava d'un costat a l'altre per trobar noves idees fora de l'aula.
Després, sense adonar-me que el meu dèficit d'atenció estava ja pels núvols, vaig trobar-me una clau dibuixada en un paper on a dins s'amagava una pregunta clau: On està la Clau? Difícil de respondre, vaig pensar.
En aquells moments, ja no era conscient de quina edat tenía i una força curiosa m'impulsava les ganes de riure ...JI, JI, JI... però, a la vegada, no podía fer-ho. No, perquè enmig d'una classe m'havia de contenir. I això era pitjor! UpsSs! Així que, per distreure'm una mica, vaig decidir anar a buscar aquella estranya clau. I mentre dibuixava el títol que em serviría de vaixell per a la meva historieta còmica, vaig sentir com un ràpid CLONC! metal·litzat queia al ritme d'una cançó sobre el fons d'un mar que, com que encara no era pintat, no en tenía res de marí.
Davant d'aquest entrebanc sense importància, vaig pensar en tornar a l'aula i focalitzar l'ajuda. Per començar, potser necessitaría el blau del mar. Però... el BLA-u... UpsSs! ... BLA, BLA, BLA... ja era massa tard! ...BLA, BLA, BLA... A l'aula, les paraules s'amuntegaven de forma massa acadèmica i s'asseien entre sinònims, antònims, quelcom que altre barbarisme i uns pocs adjectius acompanyant a qualsevol nom que no pogués seure sol!
Durant la meva absència, les paraules havien arribat al Punt de Màxima Audiència! i això volía dir que ja no s'hi podía tornar enrera. (Heu de saber que el PMA es dóna quan, les paraules, desgastades, sonen però ja no expliquen. Si arribeu a aquest punt és important que pareu i canvieu d'activitat, perquè podeu caure en l'aborriment més absolut!) ... zzZzZZzz... ZzzZzZ...
Vista la situació, vaig submergir-me de nou a una altra vinyeta que tot just acabava de crear per demanar consell. Allà, dins d'aquell màgic paisatge de bellesa, volava entre les pàgines d'un Gran Llibre de Fades. I a elles, les Fades de les Aigües, vaig adreçar-me per trobar resposta a la incògnita de la clau perduda. I em van contestar: "Hauràs d'anar al Llibre Secret de les Cartes, que es troba un parell de vinyetes més enllà i demanar pel Peix Lupa. Segur que el trobaràs de seguida ja que, en aquesta època de l'any, estiueja en terres marines i profundes". Vaig agraïr les seves explicacions tot acomiadant-me amb un bon grapat de petons ... MUACS, MUACS, MUACS...
Dues vinyetes més enllà, efectivament, gaudía el Peix Lupa. Nedava i movía les escates al seu aire per sortir-se del discurs sempre que li vingués de gust oooOooo GLU, GLU, GLU oooOooo
Tenía un gran ull de peix i tot ho veia augmentat i, com a conseqüència d'això, totes les coses més petites les feia grans, ben enormes.
Li vaig fer còmplice de la meva búsqueda i em va ajudar. Va nedar dies sencers i no va parar, fins i tot quan la lluna i el sol s'agafaven de la mà, ell seguía acompanyant-los! La clau no va aparèixer però vaig agraïr-li les ganes amb un lleuger clapoteig ... XAP, XAP, XAP!!!!... I abans de marxar, em va donar un gran consell: " Hauries d'anar a visitar a l'OT el BRUIXOT. Ell té resposta per a les preguntes més increïbles. Si el vols trobar, hauràs d'apropar-te al seu castell, que és a quatre vinyetes més avall d'aquí, passat el camí que diu Fóra de Mar i seguint tot recte, sense girar enlloc!". Vaig donar-li les gràcies, de nou, i ell em va regalar un tros de blau de les seves aigües marines per a què pintés el meu mar en blanc.
Quatre vinyetes més avall, efectivament, l'OT el BRUIXOT escombrava feliç l'entrada al seu castell. I em vaig apropar amb precaució per no destorbar-li de la seva feina. Vaig explicar-li tot el que m'havia passat fins aquell moment i ell, simplement, va esclatar amb un escandalós ...JA, JA, JA... seguit d'un nou ...JA, JA, JA... encara més ensordidor.
I, al final d'aquell acudit interminable, va animar la seva intervenció amb unes poques paraules (ja sabeu que aquest personatge no és massa donat a la paraula) i em va dir: "NO PUC AJUDAR-TE a trobar el que estàs buscant. Ni jo ni ningú més, doncs la clau ha estat i està sempre amb TÚ! No et calen més vinyetes. No t'enviaré ni amunt, ni avall, ni més enllà, només hauràs d'estar preparada per MIRAR ENDINS. Dins teu, ha estat sempre la clau!!!!".
I dit això, va agafar el seu barret i es va ficar a dormir. ...zZzZZz... zZzZzZz... ...ZzZzZzZ...
...TIC-TAC-TIC-TAC... aquest soroll de rellotge ens avisava que les paraules discursives finalitzaven i marxaríem tots i totes amb un silenciós ...PLAS, PLAS, PLAS!!!!... de mans.
Una altra experiència d'Expressió (ben) Escrita, una tarda qualsevol.
Què podem fer davant del PMA? Un gran repte per a les aules: anem a explicar històries noves!
Per als meus nebodets, Clàudia i Óscar,
que tot just comencen a MIRAR (en) DINS el món de la imaginació.
