Totes les cèl·lules del meu cos cridaven, anhelant la seva presència. I això estava bé. Però ara era temps d'un altre temps. Era moment de volar tota sola. De gaudir del meu propi moviment. D'observar profundament cap a on desitjava dirigir-me i començar a pintar de colors diferents el meu itinerari.
Ell hi seria sempre, perquè s'havia instal·lat de forma inesperada en el meu cor. Allà residia silenciós. Estimar-lo significava estimar el seu creixement indefinidament per a què la seva essència brillés ben alt en un instant fora del temps.
Estimar-lo, ara, era ja més que l'amor primari que es preocupa per la possessió i el control de l'altre. Això ja no existia. En el seu lloc sorgia, esplèndid, un amor de donació lliure i alliberador que havia vençut sortosament l'EGO.
Ell hi seria sempre, perquè s'havia instal·lat de forma inesperada en el meu cor. Allà residia silenciós. Estimar-lo significava estimar el seu creixement indefinidament per a què la seva essència brillés ben alt en un instant fora del temps.
Estimar-lo, ara, era ja més que l'amor primari que es preocupa per la possessió i el control de l'altre. Això ja no existia. En el seu lloc sorgia, esplèndid, un amor de donació lliure i alliberador que havia vençut sortosament l'EGO.
Inspirat en L'Amor que ve de dins. Francesc Torralba.
No hay comentarios:
Publicar un comentario