PRÍNCEPS DE COLORS

Hi havia una vegada una princesa de conte real i cinc prínceps més de terres llunyanes. Cap d'ells es coneixía i tots hi vivíen feliçment en el seu castell. Bé, potser millor dir que tots feíen el que podíen amb les riqueses que teníen.

 

Un día, la princesa va sentir que malgrat tenir-ho tot, alguna cosa li turmentava. Les seves il·lusions començaven a desdibuixar-se i es mostraven buides. No sabia què li estava passant i necessitava posar-hi solució.

 

Empesa per la curiositat (que apareix quan es volen resoldre coses inexplicables) va decidir ficar-se a un cercador per trobar allò que encara no havia buscat. Així que, només obrir l'ordinador, va entrar a Google i va escriure les primeres paraules que se li van ocórrer: PRÍNCEPS DE COLORS...

 

Un seguit de nous dominis, fins aleshores desconeguts, van aparèixer davant els seus ulls. A la pantalla s'hi podia llegir que s'havien trobat cinc prínceps de colors. Ni un més, ni menys. Va remenar i tafanejar la informació de dalt a baix; d'esquerra a dreta i en diagonal. Això és el que descobriría:

 

A les terres d'Onademar hi vivía el Príncep Blau. Una mica més al sud, als abruptes terrenys de Castellamunt, hi habitava el Príncep Verd. Tirant més cap a l'oest, hi apareixía el Príncep Groc als seus confins de Vil·ladegràcia. I si es continuava cap a l'est, entre els paisatges de vinyes de Pla del Raïm, hi residía el Príncep Taronja. Finalment, al nord,  a la vora de Caldes d'Aquí hi era el Príncep Vermell.

 

Amb tots ells es va posar en contacte la princesa. Entre tots van crear un grup de watts per traspassar millor la informació i mantenir una comunicació més fluïda.

 

Amb tots ells va parlar la princesa dels seus propis colors i de les ganes d'establir lligams i contruir un Arc de Sant Martí comú i majestuós. Entre tots compartiríen els tresors més valuosos de cada regne.

 

I així va ser que la princesa va viure alegre i encantada, deixant-se acaronar per les suaus onades de la mar o omplint-se d'un bell ataronjat al capvespre. Així va ser, també, que no va perdre l'esperança de sentir les pessigolles dels rajos de sol a la seva pell, del foc intens de la improvització i de totes aquelles coses que no estan programades.