La noia parlava, i parlava entusiasmada dins d'un gran monòleg. El noi només la mirava, i la mirava ensimismat oblidant-se de les paraules; les seves i les d'ella. Es trobava sortosament perdut, navegant dins la mar dels ulls en calma de la seva promesa. Distret en les formes del seu paisatge escollit, seguia el discurs sense perdre l'interès per ordenar amb delicadesa les clares lianes de cabell de la seva estimada.
Ell la seguia amb la mirada i la noia seguia i no callava. Era evident que les paraules havien perdut la seva força i, tot plegat, ens trobavem davant d'un poema visual digne de ser escoltat. Qualsevol poeta s'hauria adonat d'aquella màgia innocent i tendra, d'aquells batecs que dibuixaven l'amor en forma de cor en una platja possiblement perduda.
Ell i ella, únics protagonistes, actors d'una pel·lícula d'instants també perduts; perduts en el temps, estació rera estació...
No hay comentarios:
Publicar un comentario