Havien passat els anys. Aquell home vell mirava per la finestra i somreia alegrement. El paisatge que es mostrava al seu davant li agradava i es podia passar hores contemplant aquella meravellosa composició en tonalitats d'aigua salada.
La mar, com havia estimat sempre aquell blau. Sospirava i tornava de nou a escoltar els seus pensaments. Res havia estat tot, perquè RES significava SER. I ara ja ho sabia. Potser havia viscut en temps embolicats, de mirar de l'inrevés. Ara, simplement, gaudia d'aquell procés de SER. Un procés sense l'espera, sense el neguit, sense la indecissió, sense l'expectativa... en aquest nou estat totes aquestes paraules ja no hi tenien cabuda.
Es sentia satisfet, content d'haver-ho aconseguit. El seu cos prenia consciència d'aquesta nova perspectiva de mirar i l'acompanyava silenciós, tot eixamplant-se per dins com si volgués deixar espai a aquella estrenada felicitat.
Havien passat els anys i RES ara significava SER. I SER l'havia portat a tot allò que havia desitjat a la seva vida. Descobrir-ho era tan enormement gratificant que no resultava fàcil dissimular aquella rialla de nen petit que es dibuixava als seus llavis.
I en aquest estat infantil tancava ara la finestra i s'acomiadava del seu paisatge, d'aquell blau amistós que, simplement per SER, l'havia inspirat tant.
