...en OstinatO...

Totes les línies del pentagrama col·laboraven i oferien el seu espai de CREAc(c)ió. I totes les notes que s'hi pujaven ho feien d'una forma tan, tan espectacular. En Ostinato (o no) se'n sortien tan màgicament bé... i la música, la música ho invaïa tot.

Totes les notes se'n sortien tan bé soles i ballaven al seu ritme una dansa en polirítmia de sons sense clau ni concert, o potser si, en aguts de guitarra amb clau de sOl o caminant sostinguts i de puntetes sobre aquells greus en fA de piano.

Tots els instruments agafaven aquelles notes de l'aire i les desendreçaven al seu ritme en un moviment lento, presto, allegro o moderato que sonava tan, tan a terres llunyanes.

Tots els ritmes a la vegada creaven un moviment sense temps decidit a aturar-se un segon en un instant de temps per poder, després, moure'S millor.

I, finalment, tota aquella obra no era més que una consecució sense ordre de notes que feien d'intèrprets i CREAven somnis i ballaven melòdicament o en harmonia el seu propi canon, en OstinatO (o no) però se'n sortien tan escandalosament bé.