jueves, 14 de julio de 2011

Un estel en una catifa de Terra



La nit era molt fosca i el silenci s'interrompia il·luminat.


- On ets, Cuca?


Era la primera pregunta que aquella petita cuca de llum es feia cada vegada que el seu cos li demanava avançar amb presses. I tot per voler marxar lluny, per jugar a ser un estel més d'aquella nit. I se n'anava a crear llum, tanta com pogués en un temps ben exagerat.


- On ets, Cuca? -s'insistia de nou. I una veueta sàvia li responia:


- AQUÍ i ARA. Aquí, estic. Ara, sóc. Res més.


I aquesta era la manera. Així s'acomiadava del firmament i tornava al seu moment, al seu espai, al seu jardí... a ser un estel en una catifa de Terra.

No hay comentarios:

Publicar un comentario