La nit era molt fosca i el silenci s'interrompia il·luminat.
- On ets, Cuca?
Era la primera pregunta que aquella petita cuca de llum es feia cada vegada que el seu cos li demanava avançar amb presses. I tot per voler marxar lluny, per jugar a ser un estel més d'aquella nit. I se n'anava a crear llum, tanta com pogués en un temps ben exagerat.
- On ets, Cuca? -s'insistia de nou. I una veueta sàvia li responia:
- AQUÍ i ARA. Aquí, estic. Ara, sóc. Res més.
I aquesta era la manera. Així s'acomiadava del firmament i tornava al seu moment, al seu espai, al seu jardí... a ser un estel en una catifa de Terra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario