Hi havia una vegada un petit pardal. Sí, era petit. Petit i entremaliat. Massa mogut per a la seva edat. Però... quina era l'edat adequada del moviment?, es preguntava. I tot sol s'ho responía: el moviment no té edat!Així que es movia amunt i avall. Volava entre muntanyes ben feliç. I tot i malgrat la seva curta edat, ja coneixía a més de la meitat de totes les branques dels arbres de la regió on vivía. I amb elles parlava animadament. I amb elles, també, feia realitat les seves aventures i els seus desitjos... L'ajudaríen algún día a apropar-se a la seva estimada lluna?, es preguntava. I tot sol s'ho responía: els desitjos no en tenen ni entenen de distàncies!
La lluna, aquélla bola de llum brillant, que trencava el cel per a il·luminar els seus somnis... com l'estimava! Esperava la marxa del sol. Cada día, sommiava amb la nit. Cada nit, pujava al mateix lloc: la branca més alta d'aquell arbre majestuós!
Aquest era el seu viatge. Aquest era el seu moviment. Malgrat ser petit, allà es col·locava majestuós, a la branca més alta de la regió, per ser-hi més a prop de la seva lluna, perquè se l'estimava sense més, sense més intenció que se l'escoltés i que l'il·luminés, sense més, els seus neguits, les seves inquietuds!
Experiències d'Expressió (ben)Escrita, una tarda qualsevol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario