Si ho hagués preparat a consciència no hauria sortit tan bé. Aquesta vegada és clar que les casualitats es presenten, a vegades, en moments poc oportuns. I el que acabo de dir ho entendreu millor si us descric la meva primera presentació com AMIC INVISIBLE. No té desperdici... podeu riure si voleu (jo encara no puc parar de fer-ho!)
Agobiada per tanta nota amunt i avall. Cansada de corregir tota aquella quantitat de números que s'amagaven entre una gran muralla de llibretes de matemàtiques. Esgotada, en definitiva, de tanta formalitat numèrica decidía canviar completament d'activitat.
SÍ, i ho feia just arribat el migdia. SÍ, aquest seria el moment més idoni per presentar-me com a Amic Invisible. I... convençuda, començava el joc!
ENDAVANT ANUSKA!- m'animava- perquè la partida no seria fàcil. La persona que havia de rebre les meves salutacions inicials convivia unes tres aules més enllà del mateix passadís i trobar-nos pel camí podria ser fatídic (em costa molt, moltíssim dir mentides).
Així que vaig prendre certes precaucions. Primer de tot, localitzar la meva companya (que no estigués pels voltants). A continuació, fer veure que "dins la meva aula no hi ha ningú", per no aixecar sospites; tancar la porta; apagar els llums i escriure a les fosques davant la pantalla de l'ordinador i tot acompanyada d'una adrenalina carregada per tot el cos només de pensar que en qualsevol moment pogués eixampar-me amb els dits enganxats al teclat desitjant-li un BOn Dïa!
Doncs bé, la Laura s'estava tranquil·la davant la seva aula, distreta amb la decoració de l'arbre de Nadal que brillava amb un MERRY CHRISTMAS al seu damunt. I jo... Jo decidia tancar-me dins la meva i fer tots els passos de prevenció que m'acabava d'inventar (així que no els busqueu enlloc).
Les idees se'm començaven a apropar i les paraules cobraven vida davant la pantalla. Al cap d'una estona tot estava llest. El missatge creat deia el següent:
Bona tarda Laura!!!
Feia temps que t'esperava... "amarrado en la puerta" de l'escola... o potser en un altre lloc... qui sap!
El cas és que JA HI SÓC AQUÍ!
Com portes el teu día, gateta?
Vull que llegeixis bé la lletra d'aquesta cançó i que demà deixis per escrit a sobre de la fotocopiadora un paper que digui TITOL i AUTOR/A... T'agradarà!
"Soy un gato y al que no le guste que no mire más
que hay ciertas cosas que yo no puedo cambiar
y al que no le guste mi color, mi forma de maullar
hay mil rincones donde se puede mirar".
Ànims que és una feina molt fàcil... i si l'encertes demà tindràs una sorpresa molt maca.
I ara, aquest escrit el guardaria, me'l reenviaria per correu electrònic, l'enviaria a IMPRIMIR, esborraria qualsevol mena de rastre a l'ordinador i, sigilosa com una gateta, tancaria la meva aula amb clau (per si de cas) i aniria corrents i no pel camí de sempre. NO!... canviaria la ruta! Trobaria la manera més ràpida i més dissimulada d'arribar el més aviat possible a la fotocopiadora. SÍ!... aniria veloç a agafar aquell paper i acte seguit ficar-ho dins la seva bústia!
ENDAVANT ANUSKA!- em repetia- què bé t'està sortint tot!!!
Sortia de l'aula, el passadís estava desèrtic i era el moment d'apretar a córrer... Feliç per participar en aquell joc de nens, el meu somriure s'anava fent gran durant la carrera... unes quantes escales més i la fotocopiadora estaria ben a proOoOoOoooooooOOooo OoOoOhhhhh NOOOoOOOOOooooOOOOOO!!!!!!!!... i el sentiment d'un gloOobus que es desinfla a poOooc a poooOoc, sense pressa, se'm presentava!
A la màquina, davant d'ella, tocant-la, fent-la servir hi era Ella.... la LAURA!!!!!!
La única persona de tota l'escola que no hauria de ser allà, en aquell precís moment, hi era!! I observar com em saludava i com la meva velocitat es frenava de cop... De cop i volta per "fer veure que no anava al lloc on em dirigia" va ser molt poc dissimulat per la meva part!
Llavors, girava cua mentre intuïa que el "meu" paper havia arribat directament, via fotocopiadora, a les seves mans i tot marxant "com si no res" pensava que tot plegat era ben curiós... Demanava una resposta a la fotocopiadora i aquesta em portava una nova pregunta .... COSES DEL DIRECTE!
I la pregunta ... Seria ara capaç, davant "d'allò que ja era evident" dir mentides?
No hay comentarios:
Publicar un comentario