Un...dos...tres! Tohom preparat, tothom al seu lloc. Els seients s'ocupaven distretament, perquè després d'un cap de setmana ple d'experiències resultava complicat agafar el lloc amb presses. Així que el ritme que es marcava era pausat; tranquil, però animat a la vegada.
Un...dos...tres! Ara sí! Bon dia a tothom! I els instruments s'anaven situant còmodament. Els bolígrafs de colors sortien del seu amagatall i els llibres, després d'haver caminat un petit trajecte desde casa, ocupaven amb cura el seu futur espai de creació.
Un...dos...tres! Les veus ben disposades, els ulls desperts i les orelles engrescades a l'escolta activa. Tot estava ordenat. L'obra d'aquell matí ja podia començar. Avui tocaria introduir la O tònica entre el grapat de paraules noves que ja feia mesos ens acompanyaven.
Un...dos...tres! I no més... Només començar la O tònica, que podriem trobar-la entre un so tan tancat com un petó enlairat O tan obert que semblaria pronunciat "o sea" sense ganes o amb ganes d'un gran badall, només introduir-se, la corrent filharmònica del riure ja ens acompanyava!
Un...dos...tres! I potser era massa tard per tocar una peça aburrida, el riure escandalós i esbojarrat es divertia entre nosaltres, deixant-se anar sense cap tipus de pudor. I quan en Sergi ens presentava la seva frase: "AQUEST CAPGRÒS TOCA MOLT BÉ L'HARMÒNICA", el riure se'ns escapava a bots i barrals, esquitxant-t'ho tot! En aquell moment, tota l'aula s'havia contagiat d'un flaire fresc i innocent. I immersos en aquell estat, en Miquel ens preguntava si aquell evento es produiria en una orquestra de granotes!!!! Bé... el que estava clar, afegia en Raúl, que "AQUELL CÒRNER ERA BO DE DEBÒ" i alguns es preguntaven de què? DE BO... DE DE BÓ a DE GON només hi havia un parell de lletres sense importància... i reiem i encara seguiriem inevitablement una bona estona!
Un...dos...tres! I les intervencions es barrejaven entre els tons aguts i greus de les rialles infantils, potser per imaginar-nos aquell pobre capgròs tocant a una orquestra de granotes potser per acabar el matí havent sentit dir l'Arnau que "LA VIDA ÉS UNA GÒNDOLA... GO...GO... GÒNDOLA", versionant el bon còrner que acabava de marcar-se el seu company. Estava vist que, qualsevol paraula que es digués era l'excusa perfecta per riure sense més en aquella improvisada filharmònica que ens haviem imaginat!
No hay comentarios:
Publicar un comentario