Una mica de MÀGIA!

Dia 1: 

AVUI FA UN SOL RADIANT!

A la branca més grossa d'un vell castanyer, al bell mig del bosc de Tasserra, hi vivia una família de caderneres. A la mare li agradava sempre tenir el niu ben net i s'enfadava molt quan algú hi entrava amb les potes plenes de fang. El pare, un mascle de pit ample, era una mica massa seriós i li agradava entretenir-se mirant el cel per endevinar quin dia faria l'endemà.

Estimat Amic, potser ahir m'esperaves. No et pensis que no hi era... et vaig saludar ben gran i en aquell silenci, només trencat pel sorollet d'una pluja intrèpida, et vaig desitjar que passessis un feliç dia!

Avui vull explicar-te que he viscut dos moments màgics. Un,  al damatí, ben d'hora, quan he despertat al dia amb paraules plenes de màgia de la mà d'un home gran, Alejandro Jodorosky i la seva percepció sobre l'AMOR (amb majúscules)!... Em fa pensar des d'un costat diferent!

https://www.youtube.com/watch?v=2eSLoj-CMEY  Sobre el Amor... Alejandro Jodorosky

El amor es desaparecer y encontrar tu alma en el otro.

I cap al migdia, quan començaven a sonar a la sala d'actes els primers acords d'una cançó que em remou per dins. No he pogut evitar cantar-la a duo amb una companya i la seva gran veu. Chiquitita és una cançó que màgicament em connecta amb l'alegria més profunda de la meva ànima! 

https://www.youtube.com/watch?v=ih4JqI44Qz8  Chiquitita. ABBA.

Las estrellas brillan por ti allá en lo alto.

Ulleres de mirar

RESPÉTATE LO SUFICIENTE COMO PARA ALEJARTE

DE LO QUE NO TE SIRVA, NO TE HAGA CRECER O NO TE HAGA FELIZ.

No recordo exactament en quin moment de la conversa ha estat. Si era abans de preguntar-li al nen sobre els perquès de tot plegat o si havia estat després de comentar-li que confiava en ell. No sé quan han aparegut d'entre les meves paraules roents pel pas del temps les ulleres. Unes ulleres inventades i invisibles. Unes ulleres que tothom portem incorporades; les ulleres de mirar tot el què ens envolta!

I sí que recordo que, un cop les ulleres han fet acte de presència, la història improvitzada anava prenent forma. Mentre ens miràvem, cara a cara, amb ulls de et sento i t'escolto, ens hem tret les ulleres que portàvem a sobre. Era necessari fer-ho perquè ens havíem adonat que les hi mancava nitidesa. Les ulleres amb que miràvem el món s'havien desenfocat!

Les ulleres desenfocades ens feien veure el costat més exagerat, brut i insolent de nosaltres mateixos i dels altres. Eren poc adequades fer-les servir molta estona seguida perquè faltaven al respecte sovint, acumulaven grapats de tristesa, estaven plenes de necessitats, ràbia i dolor amagat al cor, teníen gust a desesperació i demanaven desde la frustració sortir corrents a enlloc.

Doncs bé. Un cop ens hem tret aquestes ulleres que ja no ens feien servei, hem mirat dins de les nostres motxilles i hem agafat unes de noves. Només estrenar-les, ha estat fantàstic descobrir com hem pogut mirar el món d'una manera diferent. Hem prioritzat que Jo sóc important. Hem acceptat el que és amb estima. Hem vist la llum de l'alegria amagada als ulls. Hem asaborit l'esperança que no espera i la pau que no s'esbera. Hem sentit la rialla acompanyar la diversió. I, el més bonic de tot, hem après que estimar i ser feliç és el que vull.

 

L'essencial és invisible als ulls. El Petit Príncep.

http://elpetitprincep.info/vaig-aprendre/ 

MINIATURES

 EN POT PETIT, HI HA BONA CONFITURA

En un dia no gaire inspirador com avui, necessito treure la creativitat a passejar així que aqui deixo una tira de MINIATURES...

 

Moniato amb oli i sal

 Alga wakame amb llavors de lli

 

Trufes d'ametlla, avellanes i cacao

Pa de figues i papaia amb taronja

Allò vell i allò nou,

cap problema si es volen barrejar junts!

Encara recordo aquell teatre inmens de l'escola. Un escenari massa gran per uns ulls de nena massa petita. Recordo les olors i una sensació que malgrat ja els anys no he oblidat. Em veig pujant a l'escenari i seient a terra formant un cercle al voltant d'una gran quantitat de menjar benvingut de països llunyans i ple de colors vius. L'experiència no era més que un tast de fruits de la tardor però allà, amb només 4 anys, em vaig enamorar del pa de figues. 

Va ser un amor a primera vista que encara avui dia persisteix. Menjar pa de figues es traslladar-me en el temps a aquella sala exòtica pel paladar. És allò vell que conservo i que barrejo amb allò nou que se'm presenta, com aquest postre de papaia amb suc de taronja i canela, que tot just he estrenat en aquesta tarda feixuga de notes no gaire musicals.

Lo que pesa la SOLEDAD

Quién no se enfrenta profundamente a sus sentimientos,

establece relaciones falsas consigo y con los demás.

La soledad pesa. Anoche, por ejemplo, se me cargó en la espalda y me costó sostenerme con ella. A simple vista, parece que no pesa nada y que uno puede cargar con ella fácilmente de un lado para otro. Pero, cuando te propones moverte así con ella para ir a cualquier sitio, te das cuenta de lo que esconde. Mucha nostalgia y infinidad de gotitas de tristeza. 

https://www.youtube.com/watch?v=p7giqhKB5XU&list=RDKuWOxHMsuX0&index=2 

Ja no ens passa. Els Amics de les Arts.

RES MÉS.

En una tarda de mandra com la d'avui, pots acabar fent moltes coses. Pots jugar amb els badalls a fet i amagar i estar-t'hi una bona estona. Pots pintar somriures en el terra del menjador, sense cap altre motiu que gaudir de l'alegria. Pots fer malabarismes amb uns ous i observar com cauen i es trenquen.  Pots retallar trossets de no res i penjar-los del sostre per decorar l'espai...

O pots, simplement, no ser tan original i dedicar-te a fer una Quiché de seba, carbassó, albergínia i bolets, que serà la més espectacular que hagis tastat en temps. Res més.