TEMPS... MÉS TEMPS

Una suor freda invaïa el seu cos. Només havia estat una frase curta, de poques paraules. No era tan greu, la veritat, però a ella li semblava que ocupaven massa espai.

Tenia la sensació que una altra vegada li passaria el mateix: es tornaria a guardar el coratge a la butxaca dels pantalons, per què l'escenari era tan gran i ella era tan petita!

Abans l'excusa s'omplia de significat. Era evident que no estava preparada per lliurar aquella batalla. TEMPS. El que necessitava era temps. MÉS TEMPS, es repetia. Però la pregunta sorgia de nou: quan temps era suficient per dir prou. I el dubte la tornava a conquerir.

Una altra vegada la mateixa suor, però ara es localitzava a les seves mans. Començava la classe i els acords sortien tímids. Estava clar que tanta aigua no podia ser bona de cap de les maneres.

"Vèncer sense combatre" recordava mentre tocava. Aquesta afirmació l'havia fet seva no feia gaire. Potser no era necessari una batalla per a tot això, reflexionava entre les pauses de la seva veu acompanyant a la guitarra. LLavors un somriure l'il·luminà el rostre i la suor havia desaparegut misteriosament.

La sessió finalitzava ja i la mateixa frase curta va tornar a aparèixer com de casualitat. El somriure se li apagà, com si l'acabessin de prèmer un botó en "OFF", i la veu s'amagà bruscament.

De camí a casa seva només s'apropaven aquestes paraules: TEMPS... MÉS TEMPS. El que necessitava era més temps.

UN MUR DE TOTXOS INVISIBLES

Avui he deixat de ser mestra. Sí, però no us espanteu. Només han estat un parell d'hores. He guardat l'experiència d'anys acumulada als vestuaris d'una sala abans desconeguda.

Inquieta, m'he descordat les sabatilles i les he deixat ben a prop meu, no fos que hagués de sortir corrents.

Enmig de l'eufòria dels meus companys d'aula, estava jo i les pessigolles a l'estómac. No sabia què m'esperava allà fora... havien passat tants anys des de l'última vegada i les imatges del meu braç trencat em saludaven.

De sobte, una veu poruga ha demanat la talla 38 i això encara m'ha espantat més. Tot i que, ben pensat, el 38 és un número tan escandalosament comú que podria ser que s'hagués esgotat de seguida, pensava. Pura lògica!

I no sé com ha succeït, però una altra veu tremolosa ha destorbat aquests pensaments demanant ajuda: massa cordó per tanta por! I un cop m'he posat de peu, un mur de totxos invisibles apareixia al meu davant. Imagino que ho deuria fer en un d'aquests moments desorientats.

He intentat mantenir el meu equilibri tot pujant les escales d'accés a la pista de gel. I vull remarcar que amb la paret imaginària al meu costat ha estat una mica més complicat.

Però, tot i això, avui he tingut molta sort. M'he trobat una amiga molt especial. Una amiga d'aquelles que no saps per què, un dia, avui mateix, la trobes per casualitat en el lloc més inesperat.

M'ha fet molta il·lusió la trobada. Ens hem posat al dia de moltes coses i hem decidit patinar juntes; la Valentia i jo. Quins records!

Els nostres patins s'agafaven amb fermesa al terra de gel. Els moviments ràpids, però segurs, ens feien olorar la llibertat i... el mur de totxos invisibles ens observava de lluny, a la graderia.

AQUELLA NOCHE

Aquella noche ella se acostó pronto. El día ya había sido demasiado largo. No podía dormir. Algo inquietaba a sus sueños. Sin apenas inmutarse se dejó llevar y las lágrimas se asomaron rápidamente. Las dejó correr de forma lenta y suave por entre sus mejillas.

Aquella noche no tenía prisa. Parecía que el mundo se hubiera parado y solamente existiera ese río de agua salada, que invadía su alma para acabar cayendo al vacío. Y así se quedó largo rato. Los segundos parecían horas, pero eso no era importante. El tiempo ya no era tiempo.

Aquella noche ella supo que su àngel le confesaba un secreto: todo lo que la rodeaba ocupaba un lugar privilegiado que debería descubrir.

Y así, aquella noche, ella se durmió pensando que era necesario poner un poco de orden.

OJOS DE AGUA

Mis ojos están hechos de agua, por eso son azules. No es que sean pequeños, pero han nacido de nuevo. Sorprendidos de ver tanta hermosura no puden evitar seguir mirando,cada vez más y más.

A dónde alcanza su vista ni tan solo ellos lo saben. Todo este desorden ya lo habían visto antes, pero con los párpados medio abiertos,como si se estuvieran cerrando.

Un nuevo horizonte les espera de nuevo. Por fin, han abierto los ojos!