Una suor freda invaïa el seu cos. Només havia estat una frase curta, de poques paraules. No era tan greu, la veritat, però a ella li semblava que ocupaven massa espai.
Tenia la sensació que una altra vegada li passaria el mateix: es tornaria a guardar el coratge a la butxaca dels pantalons, per què l'escenari era tan gran i ella era tan petita!
Abans l'excusa s'omplia de significat. Era evident que no estava preparada per lliurar aquella batalla. TEMPS. El que necessitava era temps. MÉS TEMPS, es repetia. Però la pregunta sorgia de nou: quan temps era suficient per dir prou. I el dubte la tornava a conquerir.
Una altra vegada la mateixa suor, però ara es localitzava a les seves mans. Començava la classe i els acords sortien tímids. Estava clar que tanta aigua no podia ser bona de cap de les maneres.
"Vèncer sense combatre" recordava mentre tocava. Aquesta afirmació l'havia fet seva no feia gaire. Potser no era necessari una batalla per a tot això, reflexionava entre les pauses de la seva veu acompanyant a la guitarra. LLavors un somriure l'il·luminà el rostre i la suor havia desaparegut misteriosament.
La sessió finalitzava ja i la mateixa frase curta va tornar a aparèixer com de casualitat. El somriure se li apagà, com si l'acabessin de prèmer un botó en "OFF", i la veu s'amagà bruscament.
De camí a casa seva només s'apropaven aquestes paraules: TEMPS... MÉS TEMPS. El que necessitava era més temps.
Quina raó tens, el famós temps! Quantes coses podriem dir de la famosa paraula que ens fa viure amb tantes incerteses, oi Ana? I la veritat és que el temps et diu: "espera que sempre hi ha una recompensa". Estic segura que amb "bona" paciència les coses arriben.
ResponderEliminarOstres preciosa!!!! Quina il·lusió! això si que no m'ho esperava... gràcies pel teu comentari...m'agraden tant les nostres converses... i desitjo de tot cor que no s'acabin mai...que t'estimo mooolt!!!!!! :)))))
ResponderEliminarPer cert, tu també tens raó i és possible que el TEMPS també ens funcioni com a "despertador", que ens avisi de quin és el moment idoni per a saber "passar pàgina" i esperar amb valentia allò que ens és correspòs. ;)