Avui he deixat de ser mestra. Sí, però no us espanteu. Només han estat un parell d'hores. He guardat l'experiència d'anys acumulada als vestuaris d'una sala abans desconeguda.
Inquieta, m'he descordat les sabatilles i les he deixat ben a prop meu, no fos que hagués de sortir corrents.
Enmig de l'eufòria dels meus companys d'aula, estava jo i les pessigolles a l'estómac. No sabia què m'esperava allà fora... havien passat tants anys des de l'última vegada i les imatges del meu braç trencat em saludaven.
De sobte, una veu poruga ha demanat la talla 38 i això encara m'ha espantat més. Tot i que, ben pensat, el 38 és un número tan escandalosament comú que podria ser que s'hagués esgotat de seguida, pensava. Pura lògica!
I no sé com ha succeït, però una altra veu tremolosa ha destorbat aquests pensaments demanant ajuda: massa cordó per tanta por! I un cop m'he posat de peu, un mur de totxos invisibles apareixia al meu davant. Imagino que ho deuria fer en un d'aquests moments desorientats.
He intentat mantenir el meu equilibri tot pujant les escales d'accés a la pista de gel. I vull remarcar que amb la paret imaginària al meu costat ha estat una mica més complicat.
Però, tot i això, avui he tingut molta sort. M'he trobat una amiga molt especial. Una amiga d'aquelles que no saps per què, un dia, avui mateix, la trobes per casualitat en el lloc més inesperat.
M'ha fet molta il·lusió la trobada. Ens hem posat al dia de moltes coses i hem decidit patinar juntes; la Valentia i jo. Quins records!
Els nostres patins s'agafaven amb fermesa al terra de gel. Els moviments ràpids, però segurs, ens feien olorar la llibertat i... el mur de totxos invisibles ens observava de lluny, a la graderia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario