Vaig viure un moment en que tot era com un llibre inacabat, simplement pel fet que hi faltaven les paraules. Les pàgines finals estaven en blanc. Era possible que s'haguessin amagat. Així que vaig decidir de treure-les, una a una, del seu amagatall i presentar-les en societat.I és així com començo a donar sentit a tot allò que s'havia perdut, perquè gaudim plegats de la seva lectura i ens quedem com el títol que dóna nom a aquest blog.
Per què és ARA i AQUÍ la nostra responsabilitat. Per què no vam tenir temps d'ajuntar totes les peces. És la nostra responsabilitat construir això que SOM amb els materials que ens van ser donats i amb els que anirem adquirint o ens anirem trobant al llarg del nostre camí.
Aquella noche sin planes, un amigo me sorprendió con la idea de ir a ver un partido de Rugby. La verdad es que al principio me costó situar que él estuviera interesado en este tipo de deporte. Y yo, tampoco me imaginaba disfrutando de este juego que, de desconocido, resultaba bastante extravagante.
Paseando por las calles del centro de la ciudad enseguida llegamos al lugar. Era un garito con entrañas de madera, grandes ventanales de colores y un intenso sabor a cerveza. Descubrirlo fue como encontrarse un oasis en pleno desierto. Un oasis que, además, respiraba a diversidad.
Se jugaba la final entre Inglaterra y Francia, o lo que era lo mismo, entre las Rosas Rojas y los Gallos. Parecía ser un partido importante, entre dos de los mejores equipos europeos. La gente de nuestro alrededor entendía muy bien qué estaba pasando. Por mi parte, y a pesar de las esmeradas explicaciones de mi amigo sobre las normas de juego, no fue hasta mediada la segunda parte que entre meleès y ensayos mi ignorancia iba siendo más sabia.
Y de esta manera empecé a entender que se trataba, antetodo, de un juego de villanos practicado por caballeros, donde el compañerismo, el respeto y el sacrificio personal para proteger a un compañero, eran valores esenciales para llevar a cabo un buen juego. Que cada equipo, formado por quince jugadores, podía apoyar el balón ovalado en el suelo con las manos sobre la línia de fondo y así conseguir un ensayo y cinco puntos en el marcador. Que también existía la opción de chutar el balón a una portería en forma de hache y si entraba entre los dos palos se podían conseguir, si no recuerdo mal, tres puntos más para el marcador...
Aquella noche y aquel plan me confirmaron una vez más que el día había valido la pena; que dormiría con la certeza de haber descubierto algo nuevo y que posiblemente soñaría con el triunfo de los Caballeros de la Rosa Roja.
A la casa de las palabras acudían los poetas. Las palabras, guardadas en viejos frascos de cristal, esperaban a los poetas y se les ofrecían, locas de ganas de ser elegidas: ellas rogaban a los poetas que las miraran, que las olieran, que las tocaran, que las lamieran. Los poetas abrían los frascos, probaban palabras con el dedo y entonces se relamían o fruncían la nariz. Los poetas andaban en busca de palabras que no conocían, y también buscaban palabras que conocían y habían perdido...
Eduardo Galeano
Me gusta jugar con las palabras. Hacerlas GRANDES o tan pequeñas que apenas puedan pronunciarse. A veces me las invento y en otras ocasiones les busco su lado más cómico.
Me gusta jugar con las palabras y ser poeta de historias increíbles. Me gusta dibujarlas bonitas y elegantes y que se expresen así majestuosas.
Me gusta jugar con las palabras y encontrarlas nuevas para que unidas a las conocidas formen frases que reflexionar.
Me gusta jugar con las palabras. Crear un escenario de esencia pequeña donde jueguen en un baile de pasos grandes, muy GRANDES!
Plovia. Queia tanta quantitat d'aigua que els passos al caminar es feien ràpids. Per algun dels carrers de l'Eixample buscava un nom que no s'apareixia d'entrada. La direcció era correcta així que vaig apropar-me decidida. Un cop a l'ascensor, el murmuri d'una multitud que conversava impacient es feia present. Havia arribat amb èxit al meu destí.
Només entrar, una sala transparent s'omplia de gent. En un costat de la porta, un grapat de fulls enquadernats i escrits a mà ens donava la benvinguda a mode de presentació oficial. A les primeres línies de l'escrit es llegia amb claredat que la missió dels fundadors d'aquell nou espai que s'engegava era la d'acompanyar a les persones a retrobar-se i a treure el millor d'elles mateixes, en paraules semblants, ajudar-les a connectar-se amb la seva essència. El començament semblava d'allò més interessant.
Les llums s'apagaren i la pel·lícula tot just començava. Un majestuós silenci invaïa tota la sala.
El meu cor sentia eixamplar-se, com si dins seu es fiquessin un món de possibilitats. Possibilitats de canvi, de transformació i d'experiència. Possibilitats per donar-me permís, per equivocar-me i per felicitar-me. Possibilitats de coratge, d'acceptació, de ganes de córrer... El resultat: els grans canvis com la continuïtat de molts de petits. I a la base de tot, la motivació.
Havia trobat un punt de partida. L'excusa perfecte per continuar un camí. Paraules com coaching, programació neurolingüística, càbala, eneagrama, coherència cardíaca, física quàntica o chi kung se'ns presentaren al llarg de tota aquella tarda d'inauguració i d'estrena de tot el que, estava convençuda, algun dia visitaria caminant.
Me despierto de un paseo de hojas antiguas que, discretas y aburridas, han aguantado la soledad y la distancia. Descanso un poco y me detengo en sus palabras. Me miran cercanas. Desde su escaparate de plástico fino quieren ayudarme. Enfoco de nuevo la mirada y decido volver a abrazarlas. Y les doy las gracias por este despertar amable.
Principi d'autonomia personal:
"Ajuda't a tu mateix i els altres t'ajudaran." (Nietzsche)
Principi de prevenció de dependències:
"No facis per als altres allò que són capaços de fer ells per si mateixos."
Principi del bumerang:
"Tot allò que fas als altres també t'ho fas a tu mateix".
Principi del reconeixement de la individualitat i de la diferència:
"No facis pels altres allò que voldries per a tu, perquè els altres poden tenir gustos diferents." (Bernard Shaw)
Principi de la moralitat natural:
" No facis als altres el que no vols que et facin a tu".
Principi de l'autoaplicació prèvia:
"No podràs fer ni donar als altres allò que no ets capaç de fer ni donar-te a tu mateix."
Principi de neteja relacional:
"No mantinguis relacions que interfereixen en el teu desenvolupament com a persona".
Massa trista, li deien els ulls. La seva senyoreta estava molt desanimada. Ho percebia quan l'observava voltant per la classe o quan explicava la lliçó. Això si que ho tenia clar: amb vuit anys ja era capaç d'intuir quan una persona s'aguantava les llàgrimes amb un posat de riure que no feia cap gràcia. Era conscient que s'estava tornant una investigadora experta. Experta en descobrir les màscares amb què subtilment la gent del seu voltant es disfressava.
La seva investigació, com qualsevol investigació de prestigi, a poc a poc anava donant els seus fruits i la seva senyoreta es convertia, sense voler, en un camp d'aprenentatge perfecte. Però, portar a la pràctica aquest estudi de la psicologia humana no era gens fàcil. Tot i que estava disposada a assumir riscos, havia de ser molt cautelosa ja que qualsevol distracció per part seva podria portar-la a donar masses explicacions de la tasca que es portava entre les mans. I això no convenia.
Així que observava sigilosa. Es passava el dia intentant descobrir si els ulls marins de la seva senyoreta li deien la veritat. I els observava a primera hora del matí, després del pati, quan marxava al migdia i tornava a entrar a l'aula havent dinat. L'anotació final corresponia a última hora de la tarda, als minuts previs abans de la sortida. S'ho apuntava tot a la seva llibreteta. A vegades, ho feia de tal manera que podria semblar que estigués absorta en el seu món i que no seguís el fil conductor de les explicacions. Però si que ho feia i alhora, a més a més, es sentia molt orgullosa dels progressos que aconseguia amb el seu treball de camp.
Es sabia una nena molt estudiosa. Tenia clar que tota investigació gaudia del seu procés. Un procés que es començava i s'acabava amb unes conclusions. Era allò semblant a quan la seva senyoreta li demanava inventar-se un conte, que havia de tenir la seva introducció, el seu nus i el seu desenllaç. Des del començament, tot això ho tenia clar...
Doncs bé. Un dia, aquells ulls d'avellana van decidir que s'apropava el moment de deixar per escrit les conclusions a les que havia arribat.
I així fou com, un matí de final de curs, la seva senyoreta es trobaria sobre la taula tot aquest grapat de paraules tan ben ordenades:
Esta carta es para que la leas cuando estés un poquito triste porque me estrañas.
Hoy te regalo este SOL. Adentro le puse lo que te quiero. Todo lo que me enseñaste y aprendiste a mi lado. Todo lo que quise aprender y tal vez no pudiste enseñarme. Todos los momentos que pasamos juntas.
Pero ¿sabes? a veces aparecen NUBES. Míralas, juega con ellas a encontrar cosas, como lo hacíamos juntas. Y cuando llueva recuerda nuestro PARAGUAS. Como siempre hay un paraguas que hay que saber encontrar.
Pero deja que algunas GOTAS te mojen porque son los besos que te mando yo. Pero sólo algunas, porque sinó en lugar de besos vas a hacer ATCHÍS!!!
Y después de la LLUVIA otra vez el SOL. Y tu SOL será cada día más grande, con tus nuevos niños, hasta que de él hagas SOLES chiquitos para cada uno de los que te quieren de verdad.
También te regalo la LUNA, porque si no estuviera la noche con su luna, no sabrás las cosas que te da el SOL.
Hasta la próxima. Gracias por el SOL ecito que me dejas. No me olvides. Yo nunca te olvidaré.
