GRACIAS

Massa trista, li deien els ulls. La seva senyoreta estava molt desanimada. Ho percebia quan l'observava voltant per la classe o quan explicava la lliçó. Això si que ho tenia clar: amb vuit anys ja era capaç d'intuir quan una persona s'aguantava les llàgrimes amb un posat de riure que no feia cap gràcia. Era conscient que s'estava tornant una investigadora experta. Experta en descobrir les màscares amb què subtilment la gent del seu voltant es disfressava.

La seva investigació, com qualsevol investigació de prestigi, a poc a poc anava donant els seus fruits i la seva senyoreta es convertia, sense voler, en un camp d'aprenentatge perfecte. Però, portar a la pràctica aquest estudi de la psicologia humana no era gens fàcil. Tot i que estava disposada a assumir riscos, havia de ser molt cautelosa ja que qualsevol distracció per part seva podria portar-la a donar masses explicacions de la tasca que es portava entre les mans. I això no convenia.

Així que observava sigilosa. Es passava el dia intentant descobrir si els ulls marins de la seva senyoreta li deien la veritat. I els observava a primera hora del matí, després del pati, quan marxava al migdia i tornava a entrar a l'aula havent dinat. L'anotació final corresponia a última hora de la tarda, als minuts previs abans de la sortida. S'ho apuntava tot a la seva llibreteta. A vegades, ho feia de tal manera que podria semblar que estigués absorta en el seu món i que no seguís el fil conductor de les explicacions. Però si que ho feia i alhora, a més a més, es sentia molt orgullosa dels progressos que aconseguia amb el seu treball de camp.

Es sabia una nena molt estudiosa. Tenia clar que tota investigació gaudia del seu procés. Un procés que es començava i s'acabava amb unes conclusions. Era allò semblant a quan la seva senyoreta li demanava inventar-se un conte, que havia de tenir la seva introducció, el seu nus i el seu desenllaç. Des del començament, tot això ho tenia clar...

Doncs bé. Un dia, aquells ulls d'avellana van decidir que s'apropava el moment de deixar per escrit les conclusions a les que havia arribat.

I així fou com, un matí de final de curs, la seva senyoreta es trobaria sobre la taula tot aquest grapat de paraules tan ben ordenades:

Esta carta es para que la leas cuando estés un poquito triste porque me estrañas.

Hoy te regalo este SOL. Adentro le puse lo que te quiero. Todo lo que me enseñaste y aprendiste a mi lado. Todo lo que quise aprender y tal vez no pudiste enseñarme. Todos los momentos que pasamos juntas.

Pero ¿sabes? a veces aparecen NUBES. Míralas, juega con ellas a encontrar cosas, como lo hacíamos juntas. Y cuando llueva recuerda nuestro PARAGUAS. Como siempre hay un paraguas que hay que saber encontrar.

Pero deja que algunas GOTAS te mojen porque son los besos que te mando yo. Pero sólo algunas, porque sinó en lugar de besos vas a hacer ATCHÍS!!!

Y después de la LLUVIA otra vez el SOL. Y tu SOL será cada día más grande, con tus nuevos niños, hasta que de él hagas SOLES chiquitos para cada uno de los que te quieren de verdad.

También te regalo la LUNA, porque si no estuviera la noche con su luna, no sabrás las cosas que te da el SOL.

Hasta la próxima. Gracias por el SOL ecito que me dejas. No me olvides. Yo nunca te olvidaré.

A Elisabeth,

un sol grande, muy grande

que un día iluminó mi oscuridad.

GRACIAS, MIL GRACIAS!