Qualsevol NIT pot sortir el SOL

Quan era petita tenia molts convidats, que arribaven de terres llunyanes al meu petit món de fantasia. La Màgia, l'Alegria, el Sentit de l'Humor, la Diversió, la Sorpresa i l'Entusiasme obrien la porta i animaven: Passeu... passeu...!!! i tots plegats COnvivieM contents en un tEmps INdefinit...

...i m'agradava tant la nostra amistat que a vegades la disfressava. La meva essència, així, podia ser una elegant princesa que guardava en el seu pit la joia més valuosa: una flor de blau intens. O, també, podia caminar els meus primers passos vestida de Caputxeta Vermella amb dues trenes llargues i grogues com el sol... o podia convertir-me en Pinotxo amb els retalls d'aquell xandall marí i vell i dir-me tantes mentides per intentar ser feliç... o quedar-me a mig camí de ser com la Mary Poppins per no trobar en aquell moment una maleta petita on ficar tantes i tantes coses...

Quan era petita gaudia de molts amics que m'explicaven entusiasmats les seves històries. La Innocència, la Imaginació, la Tendresa i la Il·lusió convidaven a escoltar amb atenció i ens aplegaven ben a prop per no perdre cap detall...

... i m'emocionava escoltar aquelles aventures. La del Soldadet de Plom em resultava extremadament trista i em feia plorar. Els Tres Porquets em feien sentir córrer i riure a la vegada (ben extrany) en un escenari de responsabilitat ben curiós. Amb les Set Cabretes se m'apropava la seguretat i la protecció d'una mare (la meva) davant d'allò imprevist. La Blanca Neus i la Ventafocs em connectaven amb l'amor i els somnis per un jove ben plantat que anomenaven Príncep Blau. A l'Aneguet Lleig li tenia una estima molt especial... vaig viure la seva història tan, tan a prop... I recordo a la Princesa del Pèsol en tots els meus moments més delicats...

aZuL

Gent Normal

Un altre petit tresor, aquesta vegada quotidià, em trasllada en el temps a les tardes de compra familiar al mercat del meu barri. La meva ànima torna a ballar de nou... what a feeling'S !!!

...pasen y vean...

Pasen y vean. Este es el CiRcO de los corazones solitarios. De todos aquéllos que no se atreven a amar o, más increíble todavía, de todos aquéllos que no se arriesgan a ser amados.

Pasen y vean como deambulan en extravagancias verborreicas y fanfarronerías que camuflen su incomodidad y su agonía. Tanto esfuerzo... para quedarse solos. Pasen y admiren este espectáculo, que empieza o acaba según lo vean... pero pasen.

creativitART

Avui no vull parlar exactament de física. Vull parlar d'una altra cosa, d'allò que ens impulsa com a humans... d'allò que ens ha portat fins aqui, desde la profunditat de les cavernes i que molt probablement ens portarà a viure a altres planetes.

Molts de vostès pensaran que això ha estat gràcies a la tècnica, a la tecnologia, a la ciència però, molt abans que tot això conencés a existir, hi ha la CrEativitaT. La creATIvitat ens diu on buscar, ja que moltes vegades estan més relacionades amb les preguntes que amb les respostes. La cReAtIvItAt mou l'home!

La creativita(R)t ens mou a fer un entrepà, a dissenyar un cartell o a descobrir un remei contra el càncer, perquè la CREAtivitat no hi enten de disciplines. Tots nosaltres la portem a dins, siguem dones de fer feines, físics o dissenyadors gràfics.

Per això, vull donar-vos les gràcies a tots per ser creAtius a la vostra mesura, per impulsar amb els vostres petits passos a tota la humanitat!!!

"L'únic que sé de Física és que tot el que puja, baixa". Xavi Masdéu.

GRANDIÓS discurs!!!!!

S'acaba l'arròs; l'ARRÒS COvAT televisiu. I aRa, rera aquesta sorpresa inesperada, ja oloro la nostàlgia... et trobaré a faltar!

FrÀGiL(S)

El costat més entremaliat

Em deixo portar pel riure, i RiC. rIc, rIc molt. Moltes vegades ho faig amb espontaneïtat. Els motius aparents del riure no hi són o, potser, s'han amagat darrera el costat més entremaliat, divertit i boig. RiC IGUALment i em dóna IGUAL! Paraules sense connexió es presenten i les rIc. SENse SENtit, absurdes o inclús ridícules, però em fan gràcia. Potser que hi pensi i m'imagini: "Ostres! Quin pistacho més aviat festuc que hi portes!" i ho rigui. Què més dóna, RIC (i no tinc diners)!

... al miedo

SÍ...

Que viene, el miedo, allá a lo lejos. Corre o, mejor, huye! Dónde quieres esconderte? Corre, corre para que no te enguya, que tiene hambre y tiene sed.
Que el miedo no es más que un vacío, un agujero en el estómago, un temblor de manos o una mirada tensa. Corre, para (no) alimentarlo!

NO...

Que ya ha llegado, el miedo, aquí a tu lado. Quieta, mejor estáte quieta! Dónde quieres pararte? Piensa. Quizás no sea tan grande y tan voraz.

Que puedes mirarlo de frente y saludarlo. Que puedes compartir tu hambre y tu sed y alimentarlo con una sonrisa amiga.

SeguiremoS

Esto era una vez una niña en un sueño. La pequeña se encontraba en la cima más alta de su montaña imaginada y observaba a su alrededor. Quizás había decidido subir tan arriba para admirar la belleza del paisaje, respirar aire fresco o simplemente dejarse acariciar por los rayos de sol. Fuera cual fuera el motivo, allí se encontraba.

Y como era la protagonista de su sueño, también había decidido vestirse como una princesa. Se había puesto para la ocasión su mejor vestido y sus mejores zapatos, tal como solía suceder en los cuentos de princesas.

Pero a pesar de que todo parecía en calma, a la pequeña princesa le pasaba alguna cosa. Su rostro se mostraba enfadado. Así que la narradora de esta historia, cual hada madrina, decidió intervenir y entrar en el sueño para socorrer a su joven protagonista. Y abrazándola le dijo:

-¿Porqué estás enfadada, pequeña princesa?

- Porque el camino de bajada es muy difícil de recorrer. No está asfaltado y tal y como voy vestida no estoy preparada! - le contestó entre sollozos la pequeña.

El hada madrina la miró con compasión y, dedicándole una gran sonrisa, le comentó:

- No podrás saber lo difícil que te resulta el camino de bajada hasta que no empieces a caminar con un primer paso.