ON ara NO era més que una nova manera de mirar...

Una tarda de portes tancades, de NO gegants que es mostraven com pedres al camí i creaven un paisatge de colors poc il·luminats.

I és que no s'havia enrecordat. NO havia estat capaç de parar més atenció, d'abaixar el seu ritme per tenir cura del seu propi temps. La pressa i la distracció sortien al pas per recordar allò que portava tants dies intentant no oblidar.

Mai una paraula tan poc plena de sentit l'havia omplert tant. EN RESERVA es podía llegir davant la pantalla de l'ordinador. En reserva significava que el començament de les classes de Ioga finalitzaven en aquesta paraula, en aquesta reserva no sabía de què.

I el fet de no saber-ho, de que la seva ment no trobés arguments lògics i raonats, l'havia portat a aquell plor escandalós. Unes ben boniques i formades llàgrimes s'apropaven als seus ulls per netejar tota la impotència, la ràbia i, fins i tot, la culpa.

Però ella no en tenía de culpa, s'animava. Al cap i a la fi, la situació era la que ja era. Podía canviar els colors del paisatge, podía fer que les pedres es tornessin més petites. Ella tenía la màgia, la solució a aquell sucedani de problema. Ella podía crear, podía donar la volta a la paraula perquè tenía la fòrmula a les seves mans. Ara el NO el convertiría en ON... cap a ON mirar?, cap a ON dirigir-se de nou?, cap a ON...?...

Cap a ON...? seguía pensant mentre una trucada de telèfon apareixía en forma d'una nova pedra, potser encara més feixuga de passar que l'anterior. S'anul·laven tots els tallers de Nia per manca de participació. La seva veu ballava ara al compàs d'aquell nou NO en procès cap a ON perquè ON ara NO era més que una nova manera de mirar... de vestir el color adequat a les pedres que existeixen al camí!