Vaig viure un moment en que tot era com un llibre inacabat, simplement pel fet que hi faltaven les paraules. Les pàgines finals estaven en blanc. Era possible que s'haguessin amagat. Així que vaig decidir de treure-les, una a una, del seu amagatall i presentar-les en societat.I és així com començo a donar sentit a tot allò que s'havia perdut, perquè gaudim plegats de la seva lectura i ens quedem com el títol que dóna nom a aquest blog.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Hi ha dies que el meu pas és lent, d'altres és ràpid i lleuger. Certament, trobar el ritme constant encara em costa però sé que no deixo de caminar per anar endavant!
ResponderEliminarUn petonàs! :)))
ENDAVANT, ENDAVANT, SEMPRE ENDAVANT!!!!...encara que hi hagi dies amb el color de la sensació de "pas enrera". Si això passa, pensa que el pròxim pas endavant serà gegant i hauràs avançat als petits passos de cranc!
ResponderEliminarPetonàs bonica! :))))