martes, 29 de mayo de 2012

...se aferraban...

La CALIDAD estaba perdida. Se sabía arrinconada, amontonada, escondida entre la inmensidad de papeles en aquella sala grande.

La RAPIDEZ, muy avispada, lo había visto todo y avanzaba deprisa. Cuanto más corría, más se crecía. Tenía un propósito; una misión firme: trasladar todo aquel papeleo descontrolado a las PERSONAS que, preocupadas, se aferraban a la idea de no perder los papeles.

lunes, 21 de mayo de 2012

...essencialment en blanc...


Us estimo, per aquí començo.
Pel principi, per un començament
 en rosa, tendre i meravellós,
que ajuda la meva nena.

Us estimo, sense més.
Per aquí començo, per un principi
en blau, somiador i acollidor,
que cerca el cel de propostes.

Us estimo, des del principi.
Per molts motius i més
en taronja, divertits i extravertits,
que volen passar-s'ho bé.

Us estimo, simplement.
Així començo, ni més ni menys,
essencialment en blanc, perquè
al vostre costat tots els colors hi són en mi.


MIL GRÀCIES!!!!!!!




domingo, 20 de mayo de 2012

Zapatos nuevos

Por una vez haré lo que me pida el cuerpo,
Por una vez seré lo que me pida yo,
Por una vez no voy a escuchar al resto,
Por una vez...
Voy a ponerme las alas,
Tengo que correr.
Y ahora toca levantar el vuelo,
Deshacerme de los miedos,
Ver el mundo a mi favor.
Ahora soy la guapa de la fiesta
Y no me importa lo que piensas
Porque ya me quiero yo.

La guapa de la fiesta. Conchita.

martes, 15 de mayo de 2012

...una imatge val més que mil paraules...

A flor de pell s'instala la por. Sento com s'expandeix i m'atrapa en una habitació sense sortida, on l'èxit no hi és i les ganes de comprendre-ho s'asseuen sobre el fracàs. Per a què aquesta dosi d'angoixa, per a què em serveix. No ho sé... tot i que me n'adono que quan això em passa és perquè penso i deixo sentir-me malament.

Fa uns dies una amiga meva em regalava una imatge. Deia que les persones observem la nostra realitat bàsicament de dues maneres. La primera, seria la d'aquelles que la veuen com si estiguessin observant un quadre en dos dimensions. Ho veuen tot a la vegada. A davant seu tot és visible i s'angoixen perquè no poden ser-hi a tot arreu en el mateix moment. El seu pensament s'avança a voler resoldre tot allò que estan veient alhora. L'ansietat comença la partida.

La segona, l'experimentarien aquelles persones que veuen en tres dimensions. Les que van avançant a mida que les situacions se'ls hi presenten al davant. D'aquesta manera, entenc, que abans no han vist res i que cada moment és un present que s'ha de viure. En el procés, la calma els hi acompanya.

Sento la por a flor de pell i observo ...una imatge val més que mil paraules...

lunes, 14 de mayo de 2012

...amb un soOol fil de formatge...


La música sempre m'acompanya. Aquesta és la clau, l'experiència que mostra la meva veritat. I amb un soOol fil de formatge ho he descobert. Que hi és espontània, que està en mi perquè fa vibrar la meva ànima davant la nit o el dia. Al meu costat incansablement, invariablement, no espera res a canvi. Hi és present, fidel com una millor amiga, m'acompanya.

miércoles, 2 de mayo de 2012

Una tendència, que és molt meva.

Tinc una tendència. Una tonteria. Un sense sentit. Una frase feta, que és molt meva. I ara me n'adono quan la dic. Aquesta insignificança és significativa quan observo que podria quantificar-la en el temps i batre el meu propi rècord.

Les meves històries, les que són d'aquelles de ben personals, acostumo a introduïr-les amb un: Quan (jo) era petita... I em fa gràcia descobrir-ho doncs... ni que ara fos tan gran! ... o si?.

La relativitat del llenguatge i les idees... totes, en relació a què?... Quan (jo) era petita no calia que fes servir aquesta oració de només quatre paraules! I ho he dit bé. Tres són quatre, perquè el subjecte està el·líptic però té una posició de protagonista. Sense ell, no hi hauria història!

Però bé, la conclusió m'arriba quan penso per a què la faig servir. D'on surt aquesta necessitat, quan ningú em demana explícitament les meves vivències de Quan (jo) era petita. Adonar-me d'això em fa, alhora, relativitzar-me. I això, encara que sembli increïble, em relaxa.

Què més dóna si em veig gran o potser més petita, la qüestió és que tinc una frase feta. Una tendència, que és molt meva.