Una tendència, que és molt meva.

Tinc una tendència. Una tonteria. Un sense sentit. Una frase feta, que és molt meva. I ara me n'adono quan la dic. Aquesta insignificança és significativa quan observo que podria quantificar-la en el temps i batre el meu propi rècord.

Les meves històries, les que són d'aquelles de ben personals, acostumo a introduïr-les amb un: Quan (jo) era petita... I em fa gràcia descobrir-ho doncs... ni que ara fos tan gran! ... o si?.

La relativitat del llenguatge i les idees... totes, en relació a què?... Quan (jo) era petita no calia que fes servir aquesta oració de només quatre paraules! I ho he dit bé. Tres són quatre, perquè el subjecte està el·líptic però té una posició de protagonista. Sense ell, no hi hauria història!

Però bé, la conclusió m'arriba quan penso per a què la faig servir. D'on surt aquesta necessitat, quan ningú em demana explícitament les meves vivències de Quan (jo) era petita. Adonar-me d'això em fa, alhora, relativitzar-me. I això, encara que sembli increïble, em relaxa.

Què més dóna si em veig gran o potser més petita, la qüestió és que tinc una frase feta. Una tendència, que és molt meva.