Sóc perfecta dins de la meva imperfecció.

"M'accepto  amb els meus errors  i limitacions i, el que és millor, entenc que aquesta acceptació em fa ser més bona persona perquè trec exigències a la vida i el meu exemple serveix per pacificar el món". (Rafael Santandreu)

Arribo de viatge disposada a buidar la maleta. He observat que, en ocasions, cada vegada que marxo el meu equipatge  acostuma a omplir-se de perspectives noves. I torno, doncs, amb més pes que de costum i convençuda que no em queda més remei que buidar i llençar allò vell. Podría negar-me a fer-ho (és una opció) i seguir amb els meus pantalons, els de sempre, desgastats ja pel pas del temps a l'interior de la bossa, ocupant un espai preciós. Estaría bé. Sería tan còmode deixar les coses com estan. No remoguis gaire, em dic. Però no. Finalment, decideixo treure de dins totes les meves samarretes, les faldilles, les bambes i/o les xancles que ja pesen massa i potser tampoc no em queden tan bé. Així que buido la maleta.

M'agrada la sensació que experimento durant el trajecte. Busco la finestra i em situo al seu costat disposada a gaudir del paisatge. Un ritual que he fet desde petita (amb el temps potser això ja ha perdut una mica de rellevància) i que m'ajuda, també, a connectar-me més amb mi, amb la meva essència. M'inicia en el meu diàleg intern. Em deixo portar pels pensaments. Gaudeixo del paisatge. Tot s'uneix màgicament.

Miro per la finestra i reflexiono. Aquesta vegada li toca a la meva perfecció. Reconec que aquesta paraula ja pesa massa en mi i que és necessari que em desprengui si vull continuar endavant. Ja no em queda bé perquè vull caminar més lleugera. És un gran pes a sobre que necessito buidar. Així que la trec de la maleta amb alegria. Sóc perfecta dins de la meva imperfecció. Ho reconec i m'aplaudeixo interiorment. He decidit aprendre a gaudir de les meves limitacions i dels possibles errors per fer-me més gran!