Aquesta cançó sonava a la sala de contemporani tot just quan jo sortia del vestuari decidida a marxar cap a casa. En aquell precís moment es pronunciaven els primers acords. Éren lents, pausats i sense temps però, tot i això, em transportaven al passat. A un temps en què el meu cor no podia deixar de ballar-los. Ara entenc per què...
Volia quedar-me. Volia entrar sense demanar permís. Sí, és així. M'imaginava obrint la porta, situant-me espontàniament inmersa en aquella dansa on ningú em coneixia i a on no m'havien convidat. Em donava igual. Em venia molt de gust crear la meva pròpia coreografia allà mateix, com havia fet tantes vegades amb aquesta cançó. El meu cos desitjava sentir-la desde dins, en un moviment lliure, íntim i personal. De mi cap a mi, en una pluja de llàgrimes que no es veuen però hi són. La meva ànima demanava això i ara entenc per què...
No hay comentarios:
Publicar un comentario