Hi havia una vegada un noi que amuntegava somnis trencats. No sabia ben bé per què ho feia, però guardar-se'ls sempre era millor opció que deixar-los ser lliures. Des de ben petit s'havia acostumat a fer-ho. Quedar-se'ls li generava seguretat i una estranya felicitat. Tot serveix, si un cas... millor no llençar-lo, es deia satisfet.
Van passar els anys i, amb el temps, va aconseguir aixecar el seu propi imperi. Es va proclamar rei d'un regne amb un castell ben emmurallat. Era un espai tan extens que de somnis trencats hi cabien de tots els tipus i, per descomptat, també hi éren l'alegria, les il·lusions i els nous projectes en la cantonada més fosca i profunda d'aquell lloc...
Pastora. Desolado.
De crear espacio interno me ha hablado Sheila esta tarde poco antes de empezar Diafreo. Me ha dedicado estas palabras al ver mis ojos acumulados de tristeza y de lágrimas expresando la impotencia.
Después de esto, hemos iniciado la clase con patadas y puñetazos en el aire para descargarnos de toda la energía poco útil que llevábamos acumulada encima.
Poner límites con un NO!, trabajar con la respiración y el diafragma, aprender a relajar el sacro y entender las compensaciones de nuestro cuerpo es una manera de abrir, de generar también ese espacio interno del que me hablaba, de aprender a caminar en equilibrio desde nuestro propio desequilibrio!
GRACIAS!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario