Miro entre els records i m'acompanya la tendresa. Reviso informes de parvulari i dedico un somriure a alguns comentaris. A la sala Blanca (P-3) ja deien que le encanta mezclar colores i le sigue gustando llenar las hojas con distintos colores i a la sala Azul (P-4) comentaven que, als dibuixos, aplica un vistoso colorido.
Està bé. M'imagino pintant i omplint fulls amb els colors, tots barrejats, sense ordre ni consciència... Em resulta divertida aquesta situació...
Un moment!- reflexiono-. Acabo d'escriure "sense ordre ni consciència" massa depressa i ara penso, tot just, que això no sigui del tot així... Voleu dir que el fet d'escollir un color no és ben bé, a edats tan tempranes, una manera de mirar-se, d'interpretar-se, de sentir-se ordenada i conscientment? No és pintar la vida amb colors (o sense) una manera com qualsevol altre de posar "nom" a allò que sentim? Pintem les emocions de ben petits? Per què? En som conscients que les pintem? Us enrecordeu?...
És hora d'anar a dormir. Abans, però, no us podeu perdre aquesta història.
https://www.youtube.com/watch?v=vOVmZuxCusQ El monstruo de colores.
Bona nit SOMIADORS!!!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario