"Els patis de Temps de Flors són un clar exemple del valor que té l'efímer.
Omplen la ciutat de colors i fragàncies durant 10 dies.
Som capaços de disfrutar-ho?
Aparentment, en la vida qüotidiana no.
Volem tenir per sempre el que moltes vegades no dura més que uns instants.
Ens costa disfrutar d'allò que quan ho penses...ja no hi és.
Ens descuidem moltes vegades de contemplar aquella rosa un cop ens la regalen
i de seguit, la tombem de caps per avall i la sequem.
Valores l'efímer?"
Totes aquestes paraules s'amagaven en un carreró estret i distret que olorava a història. Donaven la benvinguda a un pati elegantment ornamentat.
Només entrar, un gran exèrcit de roses disposades en ordre penjava del sostre, resistint-se a la gravetat i als minuts del temps.
Quan les vaig descobrir estaven ja massa pansides i havien perdut el seu vermell de joventut i la seva fragància original. Cansades, observaven des d'una posició suprema les cares anònimes de la gent que estavem de pas i els pètals que, deshidratats, queien adormilats a terra i s'acomiadaven.
Jo mirava amb atenció aquell espectacle. Era això la representació de la vida, efímera, reflexionava sense distreure la mirada...
I de seguida, un temps de pausa silenciosa s'apropà per animar-me a enumerar la quantitat de roses que, temps enrera, havia decidit assecar de caps per avall.
Atònita, sí, em vaig quedar parada perquè, ben pensat i analitzat des de la raó, el ritual semblava d'allò més absurd. Si més no, una pèrdua de temps. De temps per gaudir, clar!
I vaig sortir d'aquell pati amb la conclusió, ben enraonada, que TEMPS DE FLORS era TEMPS DE GAUDIR EN PRESENT, tot just l'espai de temps en què allò efímer encara no ho és, d'efímer!
Omplen la ciutat de colors i fragàncies durant 10 dies.
Som capaços de disfrutar-ho?
Aparentment, en la vida qüotidiana no.
Volem tenir per sempre el que moltes vegades no dura més que uns instants.
Ens costa disfrutar d'allò que quan ho penses...ja no hi és.
Ens descuidem moltes vegades de contemplar aquella rosa un cop ens la regalen
i de seguit, la tombem de caps per avall i la sequem.
Valores l'efímer?"
Totes aquestes paraules s'amagaven en un carreró estret i distret que olorava a història. Donaven la benvinguda a un pati elegantment ornamentat.
Només entrar, un gran exèrcit de roses disposades en ordre penjava del sostre, resistint-se a la gravetat i als minuts del temps.
Quan les vaig descobrir estaven ja massa pansides i havien perdut el seu vermell de joventut i la seva fragància original. Cansades, observaven des d'una posició suprema les cares anònimes de la gent que estavem de pas i els pètals que, deshidratats, queien adormilats a terra i s'acomiadaven.
Jo mirava amb atenció aquell espectacle. Era això la representació de la vida, efímera, reflexionava sense distreure la mirada...
I de seguida, un temps de pausa silenciosa s'apropà per animar-me a enumerar la quantitat de roses que, temps enrera, havia decidit assecar de caps per avall.
Atònita, sí, em vaig quedar parada perquè, ben pensat i analitzat des de la raó, el ritual semblava d'allò més absurd. Si més no, una pèrdua de temps. De temps per gaudir, clar!
I vaig sortir d'aquell pati amb la conclusió, ben enraonada, que TEMPS DE FLORS era TEMPS DE GAUDIR EN PRESENT, tot just l'espai de temps en què allò efímer encara no ho és, d'efímer!
No hay comentarios:
Publicar un comentario