...alegría de Ser...

Cuando cada célula de tu cuerpo esté tan presente que vibre de vida, y cuando puedas sentir esa vida en cada momento como alegría de Ser, entonces puedes decir que te has liberado del tiempo.

El poder del ahora. Eckhart Tolle.

El breve espacio...

... en que no estás, lo dedico a dibujar el mar en mi calma y mi silencio. Nada más pero tampoco nada menos.

Des de TiAna al Món dels Gats.

Aquesta història d'un matí particular comença sempre així:

- PETITA CLAU: TiAna ... ¿Te parece...?

- TiAna:...me parece.

- PETITA CLAU:¡Vale!.

I comencem a jugar. En el món de la petita Clau tot hi cap. És la seva manera d'estrenar la imaginació i jo, l'acompanyo...

Un cop surt el sol decidim que fa molta calor i ens quedem a casa a preparar un esmorzar molt especial. Ens envoltem d'un camp de flors d'un groc intens. Agafar les claus de casa i guardar-les dins la bonica abarca blava sempre és imprescindible per fer un bon àpat. Les situem, les claus,  ben a prop de la flor més gran del nostre espai simplement perquè ens agrada, i ens preparem un cafè amb una cafetera que podria ser qualsevol altra cosa tret d'un recipient que il·lumina una espelma.

Ens ho prenem amb alegria i gaudim d'un temps i una conversa fantàstica. I a mi sempre em passa. Em passa que em quedo amb la boca oberta només d'escoltar a la meva amiga. Sí. Perquè heu de saber que som molt bones amigues i ens agrada dir-ho.

Les amigues comparteixen  i, nosaltres, podem fer moltes coses juntes. Una d'elles, per exemple, és cantar. Ens agrada molt. Juguem a buscar cançons al meu mòbil sobre una granota vestida de princesa que fa sempre Cu Cu. Visitem també a la vaca Lola que dóna molta llet i la convidem a cantar. I potser que ens trobem amb el pallasso virtual més simpàtic i ens decidim a pujar al seu tren per compartir tot un grapat de bons sentiments.

A vegades, però, de tant fer servir les notes, les melodies ens demanen cantar més fluixet i ens ve la son. Estem ja una mica cansades i parem per agafar forces perquè, segur, una nova aventura ens estarà esperant...

I és així, descansant una mica, com, sense voler, coneixem a la Sra. Manopla. Una vella pell de tovallola neta i encantadora que ens sap treure el somriure més gran vist a quilòmetres de distància.

Descobrim que la Sra. Manopla amaga dins seu la mà de la saviesa i que té tela per estona. Ens agrada estar amb ella i escoltem amb atenció quina ha estat la seva feina. Al llarg de la seva vida, aquesta velleta s'ha dedicat a netejar totes les brutícies que la gent no acostuma a veure's a primer cop d'ull.  I ho ha fet amb una gran delicadesa i paciència.

Volem continuar amb ella, però després de compartir un agradable bany, decidim acomiadar-nos per seguir caminant cap a una altra habitació...

Tot estirat, perdut entre un mantell de colors i formes diferents, ens apareix el Sr. Ceni. Està descansant tranquil, al seu aire, sense adonar-se de la nostra presencia als seus dominis. Volem jugar amb ell i li demanem una mica del seu temps. La petita Clau li regala una carícia i ell s'hi torna mostrant les seves urpes; carinyoses i afilades a la vegada. Ara, no té temps.

Entre plors li explico a la meva petita amiga que el món dels gats és així. Que malgrat ens mostrin la seva part més esquerpa, ens estimen i no els hem de tenir por...

- TiAna: Petita Clau... ¿Te parece...?

- PETITA CLAU: ...me parece.

- TiAna: ¡Vale!

M'agrada quan em mires

i em regales el teu somriure.

...mientras...

...mientras sigas identificándote con tu mente, el EGO dirigirá tu vida...

El miedo psicológico del que hablamos siempre se refiere a algo que podría ocurrir, no a algo que ya está ocurriendo.  Tú estás en el aquí y ahora, mientras que tu mente está en el futuro. Esto crea una brecha de ansiedad. Y si te has identificado con tu mente y has perdido el poder y la simplicidad del ahora, esa brecha de ansiedad será tu compañera. Siempre puedes afrontar el momento presente, pero no puedes afrontar algo que sólo es una proyección mental; no puedes afrontar el futuro.

El poder del ahora. Eckhart Tolle.

L'Aire és ple d'amor.

Hi havia una vegada una mestra que feia servir molt bé la Llengua. Des de petita, l'havia estirat tant que l'hàbit s'havia fet costum i les lletres vivíen acomodades plàcidament en un fantàstic escenari verbós. Massa verbós, inclús, per segons quina situació.

Amb el pas dels anys, però, i la seva maduresa, havia après a acceptar que aquell estat llefiscós que trepitjava, en el fons, estava habitat de molta timidesa. I un cop ho va reconèixer, va començar, també, a donar menys importància a les paraules, dedicant-se a estimar més les situacions que respirava. L'Aire és ple d'Amor era el seu nou espai vital per seguir endavant. I si un día se sentía esgotada per la parla, era capaç de recargolar la seva llengua  fins a límits desconeguts, tan sols per demanar una mica de silenci.

Però, tot i el seu estrenat estat de consciència, li continuava agradant explicar històries per fer passar una bona estona al seu petit públic. Així que no era estrany, no, veure com, amb el moviment enèrgic de la seva màquina de fabricar històries, les lletres s'entrelliguessin tan ràpidament que les paraules acabessin formant espais ben absurds, de difícil accés per als més menuts.  

Del remenar lingüístic sortien moments increïbles, com quan es va trobar una ensaïmada de color verd esperança amb sabor a coliflor que s'havia escapat del seu herbolari per conèixer món. O de quan es va trobar de forma inesperada a una gran colla de germans, éren tants que entre tots feien un, que vivíen en un pou molt profund i humit que havia estat bassal de joves il·lusions i que ara estava destinat a cantar-li a la vida situant-se creativament una mica més amunt d'aquell forat. O de com es podia arribar pel camí més senzill i curt a la mansió de CaLa Bodorri només saltant de pi en pi fins arribar al Cinquè Pi i no quedar-se en el tercer perquè tres ja éren multitud, potser d'opcions, ves a saber. O com n'era d'important decidir si teníes els ulls blaus pintar-los de verd i com canviava si els tenies verd i els pintaves de blau i, sempre, tenint en consideració a la flor en forma d'ensïamada més bonica de la regió. O de com es va adonar que les seves galetes marxaven soles de l'habitació a mitja nit per seure's en unes escales al costat dels lavabos i esperar pacientment a l'arribada del sol. O de com la seva amistat amb les Estupenda'S, la va portar a crear un exèrcit mafiós de pintallavis, pintures, recollits i tacons preparats per guanyar qualsevol batalla que es prestés dins d'una furgoneta .

OoOhh!!!

Les emocions

ballaven alegrement

per entre els convidats...

Sí, siii!!!!...
aquesta és l'actitud que estem buscant!- deia entre rialles el Sr. Goty.

Gràcies per fer-nos partíceps per uns instants de la vostra felicitat.



No lo sé... pasaría que sería de noche.

- Mamá, mamá... ¿qué pasaría si no tuviera sombra?

Ingeniosa pregunta que una niña hace a su madre mientras caminan hacia algún lugar cercano. La mamá, abrumada por la rutina, parece que la escucha pero no la contesta. La niña, con la mirada inquieta esperando una respuesta, finalmente se cansa y continua mirando al suelo para seguir el recorrido de su propia sombra.

Me quedé con ganas de encontrar una respuesta. En aquel momento me hubiera gustado decirle a la pequeña algún comentario ingenioso, de esos que los adultos también tenemos y que en ocasiones se sueltan sin pensar demasiado, como si llevaran mucho tiempo en la línia de salida esperando la señal para ser escuchados a toda velocidad. Pero no, no se me ocurrió nada.

Continué mi camino pensando qué hubiera respondido yo, porque aunque fuera un No lo sé, seguro que no podría resistirme a contestar semejante grandeza de pregunta. Y, esta tarde, mientras caminaba dirección a mi casa se me presentaba la situación con una respuesta que de sencilla se me hacia ridícula:

-Hija, ... pasaría que sería de noche! (durante el día tu sombra te acompaña, es como tu mejor amiga, algo parecido al reflejo de ti misma,  y por la noche, igual que tu, se acuesta a descansar con el sol)

... a qui pertany aquest regal?

A l'antiga ciutat de Kyoto hi habitava un gran samurai. Ja era vell, però encara era capaç de vèncer qualsevol oponent, tant amb el sabre com amb el bastó de kendo. La seva reputació era tan gran que tenia molts estudiants a càrrec seu.

Un dia va arribar a la ciutat un jove guerrer fanfarró, encara que no gaire hàbil. Durant la seva primera setmana va sentir parlar del vell samurai i va voler rebre les seves ensenyances.

-Senyor, us demano que m'accepteu com a alumne-va dir quan va tenir davant el mestre.

El samurai va respondre:

-No tinc temps per a tu. Vés-te'n i busca una altra escola.

El jove  es va sentir ofès, va encendre's d'ira i va començar a insultar el mestre:

-Ets un idiota. Qui et voldria com a professor? Abans feia broma. Mai no aniria a classe d'un inútil com tu.

Els estudiants del samurai van quedar perplexos davant l'atreviment del jove foraster i es van quedar esperant la contundent rèplica del seu mestre  a còpia de cops i claus marcials. Però el samurai va continuar ordenant els seus llibres com si res. El jove, enardit, va pujar encara més de to:

- No serveixes per a res, vell farsant! A més, fas tanta pudor com una muntanya de buines de vaca!

I com que el samurai no responia, el jove va escopir, va donar cops als mobles i va moure el seu pal kendo a l'aire durant una bona estona. Finalment, se'n va cansar i, veient que ningú no li responia, se'n va anar una mica avergonyit.

Alguns dels estudiants més joves que hi havia reunits van deixar anar una llàgrima en veure que el seu mestre ni tan sols no havia fet l'intent de defensar el seu honor i el de l'escola. Un es va eixugar els ulls i va dir:

-Com ha pogut suportar una vilesa semblant?

El mestre, sense deixar d'ordenar les seves coses, va respondre:

- Si algú et fa un regal i no el reps... a qui pertany aquest regal?

Fragment extret de L'Art de no amargar-se la vida. Rafael Santandreu.

Per a tots aquells alumnes perduts, que s'asseuen a les fosques, amb l'esperança que trobin la llum que s'amaga dins seu i observin amb més claredat el camí que la vida els mostra al seu davant. És el meu desig.