Aquesta història d'un matí particular comença sempre així:
- PETITA CLAU: TiAna ... ¿Te parece...?
- TiAna:...me parece.
- PETITA CLAU:¡Vale!.
I comencem a jugar. En el món de la petita Clau tot hi cap. És la seva manera d'estrenar la imaginació i jo, l'acompanyo...
Un cop surt el sol decidim que fa molta calor i ens quedem a casa a preparar un esmorzar molt especial. Ens envoltem d'un camp de flors d'un groc intens. Agafar les claus de casa i guardar-les dins la bonica abarca blava sempre és imprescindible per fer un bon àpat. Les situem, les claus, ben a prop de la flor més gran del nostre espai simplement perquè ens agrada, i ens preparem un cafè amb una cafetera que podria ser qualsevol altra cosa tret d'un recipient que il·lumina una espelma.
Ens ho prenem amb alegria i gaudim d'un temps i una conversa fantàstica. I a mi sempre em passa. Em passa que em quedo amb la boca oberta només d'escoltar a la meva amiga. Sí. Perquè heu de saber que som molt bones amigues i ens agrada dir-ho.
Les amigues comparteixen i, nosaltres, podem fer moltes coses juntes. Una d'elles, per exemple, és cantar. Ens agrada molt. Juguem a buscar cançons al meu mòbil sobre una granota vestida de princesa que fa sempre Cu Cu. Visitem també a la vaca Lola que dóna molta llet i la convidem a cantar. I potser que ens trobem amb el pallasso virtual més simpàtic i ens decidim a pujar al seu tren per compartir tot un grapat de bons sentiments.
A vegades, però, de tant fer servir les notes, les melodies ens demanen cantar més fluixet i ens ve la son. Estem ja una mica cansades i parem per agafar forces perquè, segur, una nova aventura ens estarà esperant...
I és així, descansant una mica, com, sense voler, coneixem a la Sra. Manopla. Una vella pell de tovallola neta i encantadora que ens sap treure el somriure més gran vist a quilòmetres de distància.
Descobrim que la Sra. Manopla amaga dins seu la mà de la saviesa i que té tela per estona. Ens agrada estar amb ella i escoltem amb atenció quina ha estat la seva feina. Al llarg de la seva vida, aquesta velleta s'ha dedicat a netejar totes les brutícies que la gent no acostuma a veure's a primer cop d'ull. I ho ha fet amb una gran delicadesa i paciència.
Volem continuar amb ella, però després de compartir un agradable bany, decidim acomiadar-nos per seguir caminant cap a una altra habitació...
Tot estirat, perdut entre un mantell de colors i formes diferents, ens apareix el Sr. Ceni. Està descansant tranquil, al seu aire, sense adonar-se de la nostra presencia als seus dominis. Volem jugar amb ell i li demanem una mica del seu temps. La petita Clau li regala una carícia i ell s'hi torna mostrant les seves urpes; carinyoses i afilades a la vegada. Ara, no té temps.
Entre plors li explico a la meva petita amiga que el món dels gats és així. Que malgrat ens mostrin la seva part més esquerpa, ens estimen i no els hem de tenir por...
- TiAna: Petita Clau... ¿Te parece...?
- PETITA CLAU: ...me parece.
- TiAna: ¡Vale!
M'agrada quan em mires
i em regales el teu somriure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario