L'Aire és ple d'amor.

Hi havia una vegada una mestra que feia servir molt bé la Llengua. Des de petita, l'havia estirat tant que l'hàbit s'havia fet costum i les lletres vivíen acomodades plàcidament en un fantàstic escenari verbós. Massa verbós, inclús, per segons quina situació.

Amb el pas dels anys, però, i la seva maduresa, havia après a acceptar que aquell estat llefiscós que trepitjava, en el fons, estava habitat de molta timidesa. I un cop ho va reconèixer, va començar, també, a donar menys importància a les paraules, dedicant-se a estimar més les situacions que respirava. L'Aire és ple d'Amor era el seu nou espai vital per seguir endavant. I si un día se sentía esgotada per la parla, era capaç de recargolar la seva llengua  fins a límits desconeguts, tan sols per demanar una mica de silenci.

Però, tot i el seu estrenat estat de consciència, li continuava agradant explicar històries per fer passar una bona estona al seu petit públic. Així que no era estrany, no, veure com, amb el moviment enèrgic de la seva màquina de fabricar històries, les lletres s'entrelliguessin tan ràpidament que les paraules acabessin formant espais ben absurds, de difícil accés per als més menuts.  

Del remenar lingüístic sortien moments increïbles, com quan es va trobar una ensaïmada de color verd esperança amb sabor a coliflor que s'havia escapat del seu herbolari per conèixer món. O de quan es va trobar de forma inesperada a una gran colla de germans, éren tants que entre tots feien un, que vivíen en un pou molt profund i humit que havia estat bassal de joves il·lusions i que ara estava destinat a cantar-li a la vida situant-se creativament una mica més amunt d'aquell forat. O de com es podia arribar pel camí més senzill i curt a la mansió de CaLa Bodorri només saltant de pi en pi fins arribar al Cinquè Pi i no quedar-se en el tercer perquè tres ja éren multitud, potser d'opcions, ves a saber. O com n'era d'important decidir si teníes els ulls blaus pintar-los de verd i com canviava si els tenies verd i els pintaves de blau i, sempre, tenint en consideració a la flor en forma d'ensïamada més bonica de la regió. O de com es va adonar que les seves galetes marxaven soles de l'habitació a mitja nit per seure's en unes escales al costat dels lavabos i esperar pacientment a l'arribada del sol. O de com la seva amistat amb les Estupenda'S, la va portar a crear un exèrcit mafiós de pintallavis, pintures, recollits i tacons preparats per guanyar qualsevol batalla que es prestés dins d'una furgoneta .

OoOhh!!!

Les emocions

ballaven alegrement

per entre els convidats...

Sí, siii!!!!...
aquesta és l'actitud que estem buscant!- deia entre rialles el Sr. Goty.

Gràcies per fer-nos partíceps per uns instants de la vostra felicitat.