martes, 30 de octubre de 2012

EPOCHÉ

Por qué no pruebas con EPOCHÉ, me interrumpía Miguel mientras le explicaba la espiral de pensamientos que surgían sin cesar y de los que me seguía sintiendo prisionera muy a pesar de la cantidad de luz que ya había creado.

Por qué no paras de contestar de manera tonta a preguntas tontas, me insistía él mientras yo me sentía invadida por la intimidad de mi miedo.

Por qué no parar, por qué no probar con EPOCHÉ... al final me decía.

"EPOCHÉ es un estado de reposo mental por el cual ni afirmamos ni negamos; un estado mental que conduce a la imperturbabilidad (sin perturbaciones) o ataraxia (ausencia de inquietud, tranquilidad de ánimo, equilibrio permanente en el alma y en el cuerpo [Epicuro] ).

La actitud EPOCHÉ se basa en interrumpir el pensamiento. Suspendemos temporalmente toda opinión, juicio, interpretación, explicación o valoración... en definitiva, todo tipo de pensamiento. Y este saber "aparcar" temporalmente nuestro pensamiento es la principal herramienta de la empatía. Sin ella, la percepción de la realidad del otro no será más que una mera ilusión: una interpretación o invención de nuestra mente.

Tenemos tendencia a creer que es imposible parar el pensamiento y ésta, como tantas otras, es una falsa creencia.

La actitud EPOCHÉ nos invita a recibir, que es justo lo contrario que emitir."


Después de todo esto me viene a la mente la respuesta que me daba un alumno cuando le insistía en avanzar un poco más en su propio estado de Ser y de Sentirse: Ana, no es tan fácil!... y entonces, no me queda más remedio que utilizar la misma respuesta que utilicé con él: ...pero tampoco es tan difícil Anuska!!!!



En algún rincón de ti misma,
no se sabe muy bien dónde ni por qué,
aprendiste que la felicidad no puede durar y
...cuando te descubres en ella,
te asustas y experimentas
una manera de sentirte
poco útil.

Gracias Miguel por todos estos rayitos de luz
que me devuelven la sonrisa!

viernes, 26 de octubre de 2012

CRA'P a la CREACIÓ!!!!

Avui em sento més ample, amb ganes de deixar més espai per omplir-lo de noves formes de moviment. He trobat un nou lloc d'expressió, una altra opció, un color amb que pintar la diversió, un tresor per explorar!

http://www.cra-p.org/

martes, 23 de octubre de 2012

Papallones en acció.

Aquest matí a l'escola hem estat d'estrena, hem anat a un circ molt especial...


http://www.youtube.com/watch?v=WPey7ace294

... els alumnes, protagonistes d'idees, han aportat el seu granet de sorra:

Les persones al llarg de la vida van canviant i es van fent millors. No importa com siguin físicament, sinó com són per dintre. (Míriam, Paula, Sergi, Alba, David i Óscar)

Les persones fan la mateixa transformació que les papallones, passen de cuc de seda a capoll i després, es fan papallona. ( (Jaume, Lamin, Víctor, Éric i Yeray)



Diaris de viatge emocional.

domingo, 21 de octubre de 2012

El amor cura.

"Lo siento. Perdóname. Te amo. GRACIAS"

Los 7 principios de la filosofía Huna:

1. El mundo es lo que uno piensa que es.
2. No existen límites.
3. La energía fluye donde va la atención.
4. AHORA es el momento de poder.
5. AMAR es estar feliz por algo.
6. Todo el poder viene de nuestro interior.
7. Lo efectivo es la medida de lo verdadero.

"El intelecto tiene que escoger: puede ser gobernado por los problemas, o puede funcionar comandado por la inspiración y el AMOR".


De la lectura sobre HO'OPONOPONO

sábado, 20 de octubre de 2012

Sobre la Soledad.



Sin la Soledad, el Amor no permanecerá mucho tiempo a tu lado.

Porque también el Amor necesita reposo, de modo que pueda viajar por los cielos y manifestarse de otras formas.

Sin la Soledad, ninguna planta o animal sobrevive, ninguna tierra es productiva por mucho tiempo, ningún niño puede aprender sobre la vida, ningún artista consigue crear, ningún trabajo puede crecer y transformarse.

La Soledad no es la ausencia de Amor, sino su complemento.

La Soledad no es la ausencia de compañia, sino el momento en que nuestra alma tiene la libertad de conversar con nosotros y ayudarnos a decidir sobre nuestras vidas.

Por lo tanto, benditos sean aquellos que no temen a la Soledad, que no se asustan con la propia compañia, que no se desesperan buscando algo en qué ocuparse, divertirse o qué juzgar.

Porque quien nunca está solo, ya no se conoce a sí mismo. Y quien no se conoce a sí mismo comienza a temer el vacío.


Manuscrito encontrado en Accra. Paulo Coelho.

viernes, 19 de octubre de 2012

Tren de mitjanit.

Volia agafar el tren, però se li va escapar. Es quedava, així, parada a la parada, sense paraules i sense un destí per descobrir.

Volia agafar el tren, però no va arribar a temps. L'havia perdut massa pel camí, el temps, en un seguit de detalls sense importància. I ara es trobava perduda, quieta, impassible, observant a l'estació com es desdibuixaven alguns dels seus somnis.

Volia agafar el tren, però el va perdre. Asseguda en un silenci molest que es feia ressó del seu cor solitari, escoltava alhora el grandiós soroll d'altres trens que marxaven a gran velocitat, ansiosos per poder gaudir de la visita al final del seu recorregut.

Asseguda en algun lloc de  l'estació, la boira que l'acompanyava s'assemblava a aquella agressivitat disfressada de paraules malsonants que no entenia. Algun dia, però, en qualsevol altre moment, trobaria la força necessària per combatre aquella dosi d'energia crispada que un altre vianant solitari li llençava al damunt i posaria límits. Algun dia, sobtadament, li sortiria la paraula PROU!





A la Consciència,
perquè em mostri el millor camí per ser recorregut
en qualsevol tren de mitjanit.

sábado, 13 de octubre de 2012

Cachitos

En un lugar llamado Cachitos todos los momentos más íntimos se reunían seducidos por la infinidad de infusiones y té.

De té y infusiones había para todo tipo de paladares: desde los más conformistas hasta los más exigentes y exquisitos. Té para levantar el ánimo en estados de tristeza más profunda, o quizás un poco más leve. También los había para estados transitorios de cansancio con componentes que, bien mezclados, diesen con la fórmula de la vitalidad. Para resolver las propias historias de amor, con ingredientes dulces y cariñosos.

martes, 9 de octubre de 2012

No és tan fàcil... però tampoc és tan difícil.

ToT diferent encara que igual. Sí, és aquesta la conclusió que m'ha vingut en el moment de finalitzar la classe de Ioga. Aquesta tarda estrenava nou espai (una sala bastant més petita de l'habitual) i nou mestre (la seva calidesa en les paraules i la manera de fer em mostraven altres colors).

ToT diferent encara que igual perquè, al cap i a la fi, l'essència continuava essent la mateixa. I prendre consciència d'això m'ha ajudat a adaptar-me millor i viure-ho d'una manera més positiva. Aquesta vegada he jugat amb l'acceptació. Acceptar que per segon cop t'has oblidat d'apuntar-te a una de les activitats que més t'agraden en les condicions que tu vols no és tan fàcil... però tampoc és tan difícil.

I em fa gràcia explicar aquí perquè em venen ganes d'escriure aquesta última frase un altre cop: No és tan fàcil... però tampoc és tan difícil. Doncs bé,  "No és tan fàcil" ha estat la resposta d'un alumne davant la seva VERGONYA a explicar un acudit als seus companys/es i "...però tampoc és tan difícil" ha estat la meva resposta (un altre cop espontània) a la seva ressistència. Un final de frase que sembla simple i senzill però que m'ha donat peu a trobar eines que l'ajudessin a visualitzar-se en positiu, a llençar-se davant un SÍ PUC! (un cop, això si,  havent guardat el NO a la butxaca dels pantalons).



Agenda emocional de viatge.

viernes, 5 de octubre de 2012

L'EGO, l'únic jo petit!

Fa uns dies vaig fer una presentació molt especial a l'aula. En un moment en què les converses es trepitjaven sense ordre ni consciència se'm va ocórrer presentar a l'EGO. I aquesta història, plena d'espontaneitat, va resultar curta però efectiva.


"L'EGO és aquell personatge que tots i totes porteu a dins. És el que vol estar sempre al capdavant de qualsevol situació. El que es posa a primera fila per a què se'l vegi bé. El protagonista indiscutible de la festa (sigui la que sigui i costi el que costi), que té un objectiu clar: que tothom sàpiga que existeix, que hi és present i que és ell L'ÚNIC! Així que s'esforça de debó en  crIdaAaAaaAr l'atenció del seu públic. I fa cabrioles amb la llengua... parla, parla i parla més, fent un ús exquisit i gaire innocent de les paraules per reafirmar-se amb força. Perquè heu de saber que la paraula el fa gran, l'ajuda a deixar els seus contrincants ben petits, sense possibilitat de resposta. Així és L'EGO. S'oblida amb facilitat que també pot estar en silenci i cedir les seves orelles per escoOoltar (sense cridar) amb atenció quan un company/a decideix parlar!".


I es quedaren bocabadats al saber de l'existència d'aquell extrany JO PETIT que habitava en cadascú d'ells i elles. Que hi residia ben endins  i que els hi parlava en un diàleg intern, que encara que no ho semblés, tenia molt d'íntim i molt de personal.

I van riure, també, pel primer cop en sentir el seu nom. Alguns en un gran enginyós joc de paraules hi col·locaven una L majúscula al seu davant per anomenar-lo LEGO i intentar entendre'l millor. Algú altre, havia posat un nou nom al seu ninot preferit que li acompanyava en el camí per recordar-li aquelles mateixes  paraules trobades espontániament a l'aula. 



Agenda emocional de viatge.