Volia agafar el tren, però se li va escapar. Es quedava, així, parada a la parada, sense paraules i sense un destí per descobrir.
Volia agafar el tren, però no va arribar a temps. L'havia perdut massa pel camí, el temps, en un seguit de detalls sense importància. I ara es trobava perduda, quieta, impassible, observant a l'estació com es desdibuixaven alguns dels seus somnis.
Volia agafar el tren, però el va perdre. Asseguda en un silenci molest que es feia ressó del seu cor solitari, escoltava alhora el grandiós soroll d'altres trens que marxaven a gran velocitat, ansiosos per poder gaudir de la visita al final del seu recorregut.
Asseguda en algun lloc de l'estació, la boira que l'acompanyava s'assemblava a aquella agressivitat disfressada de paraules malsonants que no entenia. Algun dia, però, en qualsevol altre moment, trobaria la força necessària per combatre aquella dosi d'energia crispada que un altre vianant solitari li llençava al damunt i posaria límits. Algun dia, sobtadament, li sortiria la paraula PROU!
A la Consciència,
perquè em mostri el millor camí per ser recorregut
en qualsevol tren de mitjanit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario