En l'estat més profund d'aquella nit, plorava. No eren, però, llàgrimes sense consol. Tampoc n'eren tristes. Ni tan sols, deprimides. Les llàgrimes només eren i queien sense sentir- se, perquè s' estaven dedicant a netejar tota aquella brutícia acumulada al cor durant massa temps. Ara, em sabia estimada d'una manera diferent.
En aquell lloc del meu somni, recollia pedretes boniques per ser llençades a la mar. Dedueixo que amb la intenció de deixar marxar tot un grapat de petits i bons records entre el vaivé de les onades.
De sobte, d'entre totes aquelles meravelles minúscules que conformaven la platja, m' apareixia una de molt especial. Tenia forma d'una A que cridava el meu nom en la tranquil.litat del silenci. Començava amb un Amor Nou i n' acabava amb una Nova Autoestima!
Què curiós! ... i en aquell moment em vaig despertar.
AGRAÏMENTS (algú em va donar un mocador per eixugar-me les llàgrimes):
És possible que les persones m' acompanyin un trosset de camí. És possible que aquest trosset sigui ben curt i gairebé imperceptible o que s'allargui tant com el plaer de ser-hi simplement. És possible que simplement essent jo com sóc agradi o això no succeeixi. És possible que el que succeeixi sigui que de totes elles en tregui un aprenentatge. És possible que d'aquest aprenentatge em faci una mica més gran.
A totes elles, doncs, gràcies!
No hay comentarios:
Publicar un comentario