Un silenci d'un temps indefinit

El silenci era evident i previsible. No era estrany, doncs, que sortís a escena. En les millors obres sempre era el protagonista. Un recurs utilitzat quan s'havien de dir moltes coses i no se sabia per on començar.

El silenci era la música que acompanyava en les ocasions més especials; l'amic sense condicions que es mostrava de forma espontània per presentar el temps. Un temps de blanca, era un silenci llarg i pausat que no tenia pressa per comunicar. Un temps de negra, era un silenci necessari per posar ordre a les paraules, només durava un temps i després marxava. Un temps de corxera era un silenci petit i molt bufó, just el temps per mirar als ulls o donar un petó. I, finalment, un temps de fusa encara molt més imperceptible, era un silenci que trepitjava un desig, una esperança o una ilusió i es quedava tan ample.

A vegades, però, podia passar que s'acumulessin els silencis. Quan això succeïa, els silencis de blanques, negres, corxeres, semicorxeres, fuses i semifuses es reunien per crear un de nou: un silenci d'un temps indefinit.