Separar dejando pasar

DIAFREO es una palabra griega que puede definirse como "separar dejando pasar". Y es, desde esta concepción, donde se situa la Diafreoterapia porque "dejar pasar" es dejar circular, permitirse sentir, ser, expresar. Y "separar" tiene que ver con diferenciar, salir de la confusión; poder dar nombre a cada sensación y a cada sentimiento. También poder distinguir lo propio de lo externo.

Para lograrlo, es necesario liberar las tensiones y abrir los bloqueos. Si es posible dejaremos pasar, entonces, nuestras propias vías de expresión.

Todo lo que ocurre en el ser humano ha de tener, aunque no lo comprendamos de momento, una base fisiológica.



No sé si se trata de algo más minúsculo, más profundo y más imperceptible. No lo sé, todavía. Parece ser, eso sí, que desde aquí, desde esta posición, menos es mucho más. Y me gusta. Si tuviera que colocarlo en algún lugar, lo pondría "delante de", "como paso previo a"... a TODO LO DEMÁS!!!

Detrás, ya, lo que quieras: gimnasio, danza, ioga, taichi... La Diafreo la situaría delante incluso de Pilates. Es lo que siento, de momento. Y de momento empiezo a trabajar, a investigar como se expresa el propio cuerpo en movimiento.

La memoria corporal. Luz Casasnovas. 

Conversa entre amics



KIT KAT ACCIÓ!!!!

- Amic Invisible: Vols fer un Kit Kat?

- Jo: Suposo que m'estàs convidant a fer un parèntesi, oi?

- Amic Invisible: Sí! Digues-ho com vulguis. Vols una pausa sabor a xocolata?  

- Jo: Ostres...doncs moltes gràcies! Avui ho necessito.

- Amic Invisible:  Saps que ja hi sóc aquí. Aprofita-ho i bon profit! 



La habilidad de hacer una pausa y no actuar por el primer impulso se ha vuelto aprendizaje crucial en la vida diaria.
(Daniel Goleman)


SEGUEIX AL LÍDER!

- Jo: Avui em parles de les emocions?
- Amic Invisible: Sí, he escollit aquest tema perque sé que t'agrada.
- Jo: Sí! Està clar que m'agrada i molt però... vull expressar-te que no és el meu tema. És un tema de tots! És allò que sempre portem a sobre, com quan ens posem les calcetes, els mitjons o els pantalons per estar ben abrigats dels canvis de temps, oi?
- Amic Invisible: Sí, ens abriguem si fa fred...
- Jo: Sembla tan fàcil... i, al mateix temps, tan complicat! Ens vestim les emocions a sobre sense ser gaire conscients de tot el que ens poden abrigar; del servei que ens fan.
- Amic Invisible: ...?
- Jo: Per exemple, podries dir-me que em poso quan sento que m' acompanya la soledat més intensa?

Hoy seré el maestro de mis emociones. (Og. Mandino)

http://www.youtube.com/watch?v=3ViDtcWxHwA Quan somrius 2013

- Jo: (a mode de conclusió): Em fa feliç que em regalis frases. M'agrada jugar a esbrinar-te i, com una nena, treure a passejar el costat més atrevit, divertit i pocavergonya. GRÀCIES!

SIGUES TU MATEIX!

- Jo: Bon dia amic, relaxa't en el teu silenci...

- Amic Invisible: Què vols dir?

- Jo: Que sigues tu mateix...

- Amic invisible: ...

- Jo: Que aquesta vegada et regalo una frase i algo més...

- Amic Invisible: Gràcies.

Elige un trabajo que te guste y no tendrás que trabajar ni un día de tu vida. (Confucio)

 Cesk Freixas. Que no et falli mai la sort.

http://www.youtube.com/watch?v=2-W28wObpes

Si yo sé que tú eres, y tú sabes que yo soy, quién va a saber quién soy yo cuando tu no estés.


BON DIA, MÓN!

.- Jo: Ets fantàstic Amic Meu! Moltes gràcies per regalar-me una estoneta de joc!!!! 
- Amic Invisible: Aquesta és la meva essència, petitona! T'ho has passat bé? 
- Jo: I taaant!!!! Descobrir una frase amagada no es fa cada dia!

 - Amic Invisible: No, tot i que no aniria malament per riure més i fer els problemes menys importants.
- Jo: Sí, tens raó. Bé, en tot cas, estic contenta perquè he esbrinat la frase i no he necessitat la música (la cançó, això sí m'ha servit per confirmar encara més!). Gràcies per l'ajuda...

¡PAREN AL MUNDO, QUE ME QUIERO BAJAR!  (MAFALDA)

Pastora Soler. Que paren el mundo.

http://www.youtube.com/watch?v=_81Bh5_NmVQ

La inteligencia consiste no sólo en el conocimiento, sino también en la destreza de aplicar los conocimientos en la práctica. (Aristóteles)

 

 

On tens el cap, Charlie Brown?

LES HISTÒRIES D'AMOR DE L'SNOOPY

Amb el teclejar d'una màquina d'escriure sobre una caseta vermella de fusta s'estava tranquil·lament un gos molt conegut. L'Snoopy havia decidit escriure les seves pròpies històries d'amor particular.

 1ºEscena:

- Noia: M'estimes?- preguntà ella.
- Noi: És clar- digué ell.
- Noia: M'estimes de debò?- preguntà ella.
- Noi: És clar- digué ell.
- Noia: M'estimes de debò, de debò? - preguntà ella.
- Noi: No- digué ell.
- Noia: M'estimes? - preguntà ella.
- Noi: És clar- digué ell.

Llavors, ella va parar de preguntar.


FILOSOFIES DE LA VIDA

Mirant a l'infinit fixament, un altre personatge, en Charlie Brown (propietari del gos Snoopy) i un gran amic, en Linus, es plantegen seriosament les seves filosofies de vida.

2ªEscena:

- Linus: la vida quasi mai és de direcció única, Charlie Brown.
- Charlie Brown: (amb la mirada perduda)
- Linus: Guanyes en algunes coses i perds en d'altres.
- Charlie Brown: De debò?
- Linus: (se'l mira de costat)
- Charlie Brown: Per mi seria, FANTÀSTIC!!!!


LA GRAN CARBASSA DE HALLOWEEN

Linus té una teoría. Una pròpia que s'ha inventat per passar l'estona. Marcie i Patty tenen dubtes sobre la credibilitat d'alló que el seu amic els hi explica. L'embolic està servit a taula!

3ªEscena:

- Marcie: Senyor, vós creieu en la gran carbassa?
- Patty: la gran què?
- Marcie: Linus diu que hi ha una gran carbassa que ens duu joguines la nit de Halloween.
- Marcie, Patty i Linus: (es troben tots tres i la carbassa a terra)
- Patty: el món és ple de gent rara, Marcie...
- Marcie: Ja ho vaig veient, senyor!

(les dues noies marxen d'escena, deixant en Linus meditant a soles amb la seva mentida amb forma de carbassa)


ENAMORAMENTS

Quan una noia se sent bonica, la més bufona d'entre totes les bufones del món, és sa i molt recomanable poder expressar-ho en veu alta, encara que l'enamorat no n'estigui gaire al cas i dediqui l'estona a tocar-se el piano.

1ªEscena:

- Amiga: tinc la sensació que cada día em faig més bonica.
- Amic: (tocant el piano, a la seva...)
- Amiga: t'adones del que significa, això?
- Amic: (deixa de tocar i se la mira amb curiositat)
- Amiga: vol dir que avui sóc tres-centes seixanta-cinc vegades més bonica que el mateix día de l'any passat...
- Amic: (no diu res, però de l'alegria de la seva amiga donarà un bot cap endarrera)
- Amiga: VISCAAA!!!!


EL PAVELLÓ PER ALS HOSTES

L'amor et fa gran, tant que a vegades perds les dimensions de les coses del teu voltant. Patty vol estar a prop d'en Charlie, el que no s'espera és acabar dormint a la caseta del seu gos Snoopy...

3ªEscena:

- Charlie Brown: Bona nit, Patty... que dormis bé!
- Patty: Gràcies, Charlie... tant de bo Snoopy no ronqui massa fort...
- Snoopy: (està mirant al cel sobre el terrat de la caseta)
- Patty: Què et sembla si apaguéssis la lluna abans d'adormir-te?

REGALS DE NADAL

Nadal és una època de bons desitjos i nous propòsits. Sally, la germana de Charlie Brown, aposta per ser solidària i donar sense esperar res a canvi. Aconseguir-ho no li serà una tasca fàcil...

1ªEscena:

- Sally: Aquest any, per Nadal, no em regalis res, germà gran...
- Charlie Brown: (veient la tele... sense fer cas!)
- Sally: Només vull que tothom tingui pau, alegria i amor.
- Charlie Brown: Ho dius de debò? Ets sincera?
- Sally: Sí, però tinc una por de fer figa...!

On tens el cap, Charlie Brown? és el llibre que ha inspirat la creació d'aquestes sis històries inventades amb la tècnica de retallar i enganxar. Vinyetes sense connexió, que s'han aliat per pujar a escena i ser representades. N'hi ha molt més, per estar-s'hi una estoneta. Aquí, només, deixo anar un tastet: trossets del meu món.

Desconec si hi haurà silenci o riures; la intensitat dels aplaudiments; el grau de sartisfacció de les famílies; si hi vindrà un "ni fu ni fa", ni quelcom per l'estil. Dóna igual. No importa el resultat. L'essència ja hi és: ens ho hem passat bé assajant i ens hem trobat engrescats, amb moments de riure, dins un projecte comú.

ENDAVANT!  

Digues PALÍNDROM!

A vegades passa. Tens una història al cap i, de cop i volta, demana ser atesa una altra. Així doncs, tanta ha estat la insistència, que li faré una mica de cas...  ANNA ENDAVANT!

A la ciutat dels noms al revés hi vivía l'Anna. L'Anna era un nom de nena poc comú. Mentre va ser petita, dir-se d'una manera o d'una altra no li va cridar gaire l'atenció.

Un día va arribar el moment d'aprendre a escriure el seu nom, del dret i del revés. Sabeu com l'escriuría? ... Exacte!

A l'Anna li va resultar fàcil.

- Una feina de nens petits- va dir-se sense poca vergonya-.

I mentre els seus companys i companyes s'estaven una bona estona, ella, que jugava amb avantatge, es dedicava a emprenyar-los de mala manera.

- ANNA!!!... seu al teu lloc!- cridava la mestra amb energia-.

Us he dit que no l'importava gaire el seu nom, oi? Doncs bé, va passar el temps i això va canviar. Resulta que l'Anna va començar a veure com la gent del seu voltant, les seves amigues més íntimes, la seva família i inclús altres noms desconeguts, es feien dir de maneres diferents segons l'ocasió.

Així, la seva millor amiga Eva, es feia dir Ave quan anaven al parc. La Nuria era Airun a la sala del cinema. La Mar era la Ram quan quedaven per anar a la platja, per exemple. I el més increíble de tot, la Elsa, la seva nova amiga, també ho feia!. S'anomenava Asle quan jugaven a bàsquet plegades!

Aquesta situació la va fer patir una mica perquè... veure com tots els noms s'ho passaven d'alló més bé canviant-se de nom per anar de festa o per anar a comprar a les botigues més exquisites, no li feia gens de gràcia... I imagino que ja heu esbrinat per què?... Sí, clar! Ella no podia fer-ho!!!!

L'Anna començava a sentir una tristesa al cor; una mena de pena amagada. El seu nom, d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra, per anar a comprar, a ballar, al teatre, a estudiar o simplement a fer una passejada, era SEMPRE IGUAL!!!! 

-Vull ser un nom diferent!!!!- escridasava amb força l'Anna-.

La seva mare, que n'estava al cas de l'angoixa de la seva filla, la va portar a Roma. En aquell lloc hi vivía el Doctor Amor. 

El Doctor Amor era un mussol molt savi. Era el savi d'entre tots els savis de la regió. Havia acumulat tanta saviesa gràcies a tenir uns ulls molt grans, que podíen mirar moltes coses a la vegada,  i també ben desperts, sobretot a les nits. Durant els seus anys d'estudi, el Doctor Amor havia vist tota classe de noms i estava especialitzat en noms com el de l'Anna. En coneixía un grapat de ben comuns: cuc, nen, nin, pop, radar, selles, allà, tot, mínim... i a tots els hi passava el mateix!

- Obre la boca i digues PALÍNDROM!- va dir el Doctor Amor-.

- PAAA...LÍÍÍÍIIII...QUÈEEE?- va preguntar l'Anna amb la boca mig oberta-

- Digues PA LÍN DROM- va taral·lejar lentament el Doctor-.

- PA LÍN DROM- va fer l'Anna-.

Quan van acabar d'obrir i tancar boca i de repetir aquesta paraulota unes quantes vegades més, el Doctor Amor va concloure que no hi havia cap problema. Que el cas de l'Anna es tractava d'un clar exemple de Palíndrom en un nom propi. Que no era gaire habitual (normalment els Palíndroms estaven a noms més comuns) però que, de propis, encara que pocs, també n'hi havien.

Va finalitzar recomanant-la que es relaxés, que tard o d'hora coneixería un altre Palíndrom igual que ella i llavors el seu sentiment de soletat sí que sería de ben diferent!

I així va ser com el Doctor Amor va tenir raó. Un día qualsevol, l'Anna va conèixer un nom de nen molt eixerit que es feia dir LLULL. No va trigar gaire en adonar-se que LLull, mirat d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra, era igual ... igual que ella!!!! I a partir d'aquell día es van fer molt i molt amics... 



La història qualsevol d'un mitjó desaparellat.


Encara no sé com acabarà aquesta història. De moment, m'avanço una mica i us presento al protagonista de colors... Us agrada? Un mitjó ben atrevit i sexy... Sí, sí, mooOooolt sexy!

Bé, doncs no dic res més, us deixo que vaig a ballar amb la inspiració i quan trobem una estoneta explicarem el que s'hagi d'explicar... Abans, però, i per anar fent boca, comparteixo també la banda sonora d'aquesta aventura, ara només cal posar-hi imaginació!

 Otis Redding. What a wonderful world this would be.

https://www.youtube.com/watch?v=GtDrc57DMT8

Diario de vacaciones XXV

LOS AMIGOS TE AYUDAN A SACAR LO GRANDE QUE HAY EN TI 

Día 25

De los días aburridos siempre se puede sacar alguna cosa y esta cosa puede ser, a la vez, divertida. Se puede sacar, por ejemplo, la basura y respirar así un aire más limpio y más fresquito.

Pues bien, hoy, por fin, entre nota va y nota viene, me he decidido a sacar algo que tenía guardado y que se me resistía, aún no sé por qué! Acabo de sacar una canción de Mi cajita de recuerdos de antes y voy a escucharla con pasión. Esta mañana la entrada está dedicada a Jeff y a Edu. Y quién es Edu?  

(Jeff Buckley no os lo presento porque doy por hecho que ya lo conocéis, pero si no es así os animo a que hagáis los deberes  igual que yo).



Edu es un gran amigo. Nos encontró la vida cuando aún llevábamos bata en el colegio y ahora, que ya no la llevamos, la bata, continuamos como siempre. No compartimos pupitre, claro está, pero cuando nos vemos puede dar la impresión que fue ayer que salíamos de clase. Durante las pocas veces que nos juntamos, el tiempo parece extinguido  y enlazamos una conversación de ayer  tras otra, como un hilo que se estira porque tiene la cualidad de hacerse elástico. Así es. Por compararlo con algo más, nos liamos a hablar como una enredadera que va creciendo y parece no tener fin. Y me encanta!

Si queréis  hacerle una visita, no estáis más que a un click de aquí: MAGICAL COLORS http://magical-colors.blogspot.com.es/  Estoy segura que le gustara recibiros. Él fue quién, de alguna manera, me animó a crear mi casita en este espacio, así que somos vecinos de palabras.

¡¡GRACIAS EDU!!

Jeff Buckley. Hallelujah.

 https://www.youtube.com/watch?v=y8AWFf7EAc4

Diario de vacaciones XXIV

LA VIDA TIENE UNA CAJITA DE PARADOJAS

Día 24:

Hoy me he levantado con la palabra Bizcocho en la boca.  Cuando la he masticado bien, me he dado cuenta que desprendía un sabor dulzón poco empalagoso y un gusto a picante un pelín atrevido. Y lo he dicho bien, aunque suene paradójico y lleno de contrastes: un pastel de esencia dulce y picante a la vez!

Bizcocho integral de manzana y cúrcuma



Después de desayunar, me he entretenido con las palabras y las he empezado a ordenar por colores. Me gustan los colores, pero el que más,  el más personal para mí se llama Azul, Blau o Blue (según la lengua que se utilize). Pues bien, como decía, con mis palabras de color azul he resuelto un trabalenguas que llevaba tiempo encallado. La solución se escondía entre las páginas de un libro: No había culpable, ni víctima ni perdón. Había mi presencia al amor y a este encuentro íntimo conmigo misma en mí misma.  ( Hacia el amor verdadero. Marie Lise Labonté ) 

Luego me he dejado llevar por otra pequeña historia que me he contado rápido, porque hoy no hay manera de vencer la pereza y ponerme a trabajar con las notas (me encantaría que éstas fueran más musicales, pero eso sería otro cuento). Este cuento trata de las palabras inventadas. He cogido sólo un trocito para no empacharme. ¡Qué rico!

El país de les paraules inventades.

Tú saps què passa amb les paraules quan surten de la teva boca? Sí, sí. Són invisibles, però on van? Jo t'ho diré. Se'n van al país de les paraules, que és un país que hi ha a dalt del cel, girant a mà esquerra, després de l'arc de Sant Martí i abans del riu dels llamps i trons. Allà, al país de les paraules, cada persona hi té un armari de colors amb molts calaixos. Quan tu dius: "Cul", la paraula "cul" se'n va volant cap al país de les paraules. I quan hi arriba, els follets li miren l'etiqueta i diuen: "Ah, mira, aquesta paraula és de...". Com te dius, que no m'enrecordo? Doncs això. I  la posen al teu armari.

Contes infantils contra tot pronòstic. Empar Moliner.



Pues eso, pan con queso (que decía siempre un buen amigo mío). Me voy a dedicar a organizar mi armario para ponerme a contarme historias cuando esté abrumada por un día vago como hoy. Y otra paradoja, los días vagos como hoy se me presentan cuando más cosas tengo que hacer!

Y os seguiría regalando retales de aquí y de allá, pero creo que el deber por fin me llama y debo ponerme a escribir mis notas. Me voy con esta música a otra parte (me encantan también las canciones que cantan al aprendizaje y me ayudan a saltar bien alto y hacer mucho el saltimbanqui).

Hasta otro ratito!

Trast! Camina.

https://www.youtube.com/watch?v=K-zSHBUIn0M

Diario de vacaciones XXIII

LA TIRA DE PLATOS

Día 23:

En mi tiempo libre mezclo sabores, amaso la rabia y trabajo la impaciencia. Estoy aprendiendo a aderezar con especias y saborear mejor las cosas. Mezclo ingredientes y me programo mis propias prácticas. Observo la indiferencia y me relajo. Sólo es un juego de niños y me divierto. Esto es lo que pienso. La Tira de Platos puede ser un proyecto. Esto es lo que siento. Nada más. De momento, un recreo en el patio de una escuela, que busca momentos para echarle una pizca de sal a la creatividad y estudia la manera de conseguir endulzar a la amargura. Nada menos. 

                                    

Pizza integral de espelta con trocitos de queso y otras minucias. Ensalada de aguacate y tomate, con pipas de calabaza y semillas de amapola.

Parrillada de boniato y rovellón de otoño al horno con un toque de romero, cúrcuma y pimienta negra.

Tostadas de guacamole con tropezones de sonrisa colorada y anchoas de mar atlántico.

Escarola de retales de queso de cabra con champiñones y uva.

Crema de judías verdes al curry.

Ensalada rallada de manzana y zanahoria con arándanos y pasas.

Gígolas al horno con ajo y perejíl.

Ensalada de granada y queso fresco con piñones, pipas de calabaza y arándanos.

 Coca de verduras color esperanza.

Cuscús de verduras