A la ciutat dels noms al revés hi vivía l'Anna. L'Anna era un nom de nena poc comú. Mentre va ser petita, dir-se d'una manera o d'una altra no li va cridar gaire l'atenció.
Un día va arribar el moment d'aprendre a escriure el seu nom, del dret i del revés. Sabeu com l'escriuría? ... Exacte!
A l'Anna li va resultar fàcil.
- Una feina de nens petits- va dir-se sense poca vergonya-.
I mentre els seus companys i companyes s'estaven una bona estona, ella, que jugava amb avantatge, es dedicava a emprenyar-los de mala manera.
- ANNA!!!... seu al teu lloc!- cridava la mestra amb energia-.
Us he dit que no l'importava gaire el seu nom, oi? Doncs bé, va passar el temps i això va canviar. Resulta que l'Anna va començar a veure com la gent del seu voltant, les seves amigues més íntimes, la seva família i inclús altres noms desconeguts, es feien dir de maneres diferents segons l'ocasió.
Així, la seva millor amiga Eva, es feia dir Ave quan anaven al parc. La Nuria era Airun a la sala del cinema. La Mar era la Ram quan quedaven per anar a la platja, per exemple. I el més increíble de tot, la Elsa, la seva nova amiga, també ho feia!. S'anomenava Asle quan jugaven a bàsquet plegades!
Aquesta situació la va fer patir una mica perquè... veure com tots els noms s'ho passaven d'alló més bé canviant-se de nom per anar de festa o per anar a comprar a les botigues més exquisites, no li feia gens de gràcia... I imagino que ja heu esbrinat per què?... Sí, clar! Ella no podia fer-ho!!!!
L'Anna començava a sentir una tristesa al cor; una mena de pena amagada. El seu nom, d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra, per anar a comprar, a ballar, al teatre, a estudiar o simplement a fer una passejada, era SEMPRE IGUAL!!!!
-Vull ser un nom diferent!!!!- escridasava amb força l'Anna-.
La seva mare, que n'estava al cas de l'angoixa de la seva filla, la va portar a Roma. En aquell lloc hi vivía el Doctor Amor.
El Doctor Amor era un mussol molt savi. Era el savi d'entre tots els savis de la regió. Havia acumulat tanta saviesa gràcies a tenir uns ulls molt grans, que podíen mirar moltes coses a la vegada, i també ben desperts, sobretot a les nits. Durant els seus anys d'estudi, el Doctor Amor havia vist tota classe de noms i estava especialitzat en noms com el de l'Anna. En coneixía un grapat de ben comuns: cuc, nen, nin, pop, radar, selles, allà, tot, mínim... i a tots els hi passava el mateix!
- Obre la boca i digues PALÍNDROM!- va dir el Doctor Amor-.
- PAAA...LÍÍÍÍIIII...QUÈEEE?- va preguntar l'Anna amb la boca mig oberta-
- Digues PA LÍN DROM- va taral·lejar lentament el Doctor-.
- PA LÍN DROM- va fer l'Anna-.
Quan van acabar d'obrir i tancar boca i de repetir aquesta paraulota unes quantes vegades més, el Doctor Amor va concloure que no hi havia cap problema. Que el cas de l'Anna es tractava d'un clar exemple de Palíndrom en un nom propi. Que no era gaire habitual (normalment els Palíndroms estaven a noms més comuns) però que, de propis, encara que pocs, també n'hi havien.
Va finalitzar recomanant-la que es relaxés, que tard o d'hora coneixería un altre Palíndrom igual que ella i llavors el seu sentiment de soletat sí que sería de ben diferent!
I així va ser com el Doctor Amor va tenir raó. Un día qualsevol, l'Anna va conèixer un nom de nen molt eixerit que es feia dir LLULL. No va trigar gaire en adonar-se que LLull, mirat d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra, era igual ... igual que ella!!!! I a partir d'aquell día es van fer molt i molt amics...
No hay comentarios:
Publicar un comentario