LA CARTA

Tenia pressa. Sí. Aquell matí d'estiu sortia corrents de casa. Per més que s'organitzava, al final, sempre li acabava passant el mateix. Anava justa de temps i perdria el tren. Es feia necessari començar a córrer. I això sonava tan... tan immensament ridícul. Només era qüestió de cinc minuts... només cinc!!!

Baixava sense mirar les escales, els pensaments es mostraven atordits. Tot i això, la veu de David Gray, que sortia del seu mp3, la tornava per uns instants a la calma. Sempre li acabava passant el mateix. Era la màgia i la dolçor de la melodia que marcaria els seus passos i això sonava tan... tan immensament gratificant. Només era la música, la que la distreia del seu sentiment de culpa i aconseguia relaxar la seva acceleració.

Arribava a l'entrada i a l'obrir la porta al carrer un paper cridà la seva atenció. Era un paper abandonat, mig desubicat entre rajoles, ben doblegat i amb la marca d'una trepitjada despistada que no s'adonà de la seva presència.

De sobte, va decidir parar el temps. Ja estava bé de tant córrer. Per cinc minuts sense importància havia perdut el tren així que ja no existia la pressa. Tot el temps es presentava a la seva disposició i l'única opció possible era gaudir-lo i sortir de la rutina.

Així que la seva ànima curiosa s'apropà a agafar aquella nova troballa. Era una carta escrita a mà, amb lletra molt ben lligada com si volgués demostrar d'aquella manera la importància que cada paraula hi contenia per transmetre el que es volia transmetre.

Les cançons de David Gray havien deixat pas, ara, a la lectura inquietant d'aquella carta anònima. I mentre caminava lentament cap a l'estació, la seva veu anava repetint sense descans:

"Si el destí té un sentit llavors tot té un perquè. I aquest perquè l'has de buscar, trobar, entendre'l i fer-te'l teu. Només així començaràs a entendre coses que ara t'apareixen grises i difuminades. No dubtis que tens caràcter i força per enfrontar-te amb tot el que et fa patir i no t'agrada. És una lluita diària, de pas rere pas, difícil però estimulant quan comencis a veure una petita espurna de llum en aquell fons que cada cop se t'aproparà més i més.

No sé si més endavant serem els dos allà, o tu aquí i jo allà o a l'inrevés. Sigui el que sigui que ens depari el destí, em tindràs per ajudar-te a fer un pas aquell dia que no puguis tota sola."

Quins serien els protagonistes d'aquella fantàstica història, es preguntava mentre treia el bitllet de la butxaca del pantaló...