Només després d'aquell entretingut minut i mig d'imatges musicals, la sessió començava amb una gran pregunta: QUINS SÓN ELS NOSTRES LLOPS? I les respostes, igual de grans que la pregunta inicial, no es van fer esperar.
Una interrupció de braços a mà alçada volien donar pas ansiosament a la paraula! Així que em vaig quedar impressionada a l'observar com la consciència de nens i nenes de tan sols dotze anys s'apropava, extravertida, a parlar sobre aquella disfressa de llop que feia servir la por per amagar-se.
I sense voler, com si fos casualitat, aquell matí va ser quan vam localitzar la nostra por i vam aconseguir despullar-la de la seva disfressa de llop. Ara que ja la coneixiem ens sería molt més fàcil saludar-la tranquil·lamet i donar-li la benvinguda entre rialles.
Era igualment sorprenent creure que, dins d'un estat de benestar, també ens podríem acomiadar de la nostra nova amiga. Que seríem capaços de parar quiets davant d'aquell inútil ball d'abans. D'aquella dansa de passos endavant i endarrera, i tornar a començar, que es movia en un equilibri enganyós que no gaudia d'harmonia ni raó.
Que podríem, finalment, decidir dir Prou! a aquell balanceig indecís al caminar perquè sería la nostra decisió fer un pas endavant, seguit d'un altre i un altre més i més... I així crear una dansa nova de passos endavant que ens recordés que tot just ens sabíem alliberats.
Todo depende de la luz
de la manera de iluminar las cosas...
Todo depende de la forma,
de los contornos,
de las interpolaciones y
de las dudas.
Todo también depende
de que el tiempo nos marque,
de que los espacios nos den los titulares.
El verdadero problema es elegir entre
perseguir las sombras
o resignarse a ser el perseguido.
Un extraño "To be or not to be"
en este casi ser
en este casi no ser.
Salir desde las sombras
o hacer las sombras perdurables.
Y en la última etapa del abismo
después de liberar a los otros,
a todos los que son los otros,
recordar,
sin urgencias,
que uno es el preso.
Y a partir de allí...
liberarse.
Poema del vigilante y el ladrón.
Hamlet Lima Quintana.
Hay que llegar a la cima
Hay que arribar a la luz
Hay que darle un sentido a cada paso
Hay que glorificar la sencillez de cada cosa
Anunciar cada día con un himno
Subir por esa calle ancha que conduce hacia el éxito
Dejar atrás, para siempre, el horror y los fracasos
Y cuando entremos finalmente,orgullosos y triunfales,
Cantando por la cumbre, recién entonces
Estirar las manos hacia abajo
Para ayudar a los que quedaron rezagados.
La meta.
Hamlet Lima Quintana
No hay comentarios:
Publicar un comentario