A ELLS I ELLES. Una Segona Part d'aquell dia.

La nit, sí.  La nit semblava tocar la seva Fí, però No. No,  perquè necessitava una Segona Part d'aquell día. I les corrents marines del Sur Realistes amb la situació demanaren una mica més de diversió. Així que, tot just, en realitat, l'esplendor del día es mostrava de nit.

Sota un aigua més viva que mai, els peixets que érem ahir, avuí navegavem una mica més desorientats però també una mica més feliços. La felicitat ens transpirava fins i tot a les escates més profundes del nostre Ser així com érem. Beguts pel bon rotllo espontani  i a la deriva, en un mar amb poca calma i molta gresca, reiem de nou tot el que ja era d'un bell i vell passat.

I tant ens vam engrescar que, sense adornar-nos, dins d'una gran XarXa ens vam ficar. Absorbits, Porucs i/o Innocents, des d'aquell moment res va ser anomenat per la seva coherència. Cadascú, des de diferents parts de la IN Connexió que portàvem a sobre, va començar a llençar cap enfora el seu propi trosset de corda per intentar demanar ajuda. Massa tard, però, el RIURE ja ens havia tornat a contagiar! Érem, de nou, un Sol cant ben enredat entre aquells fils poc connectats i gairebé invisibles...

Així que, treure l'entrellat de tot plegat no resultava gens fàcil de pair perquè una original Mery Poppins (i dic Original perquè se'n van arribar a trobar fins a dues còpies més en tot l'oceà) cantava incitadora i mig afònica a dos dels dibuixos més animats i coneguts del món de la fantasía terrestre i subaquàtica.

La Sirenita que era al cap davant de ToT, escoltava aquell altre cant de sirena infantiloide i presumit i se n'anava corrents al lavabo per mostrar davant del mirall tota la seva artilleria: uns calçotets vermells Desiguals (com els d'en Nacho Vidal) i unes ulleres de cul de got per a les situacions més personals.

En Corre Caminos, mentrestant, mec-mec..., corría desesperat en sentir aquell cant esplendorós que surcava l'aire i el feia submergirse dins d'una copa de Gin-tònic amb dos Webs i tres Ve baixes de seguides per fer servir aquestes dues lletres més al seu PC i crear-se un nou perfil: Potser Canto.es.

I, si arribats a aquest punt de la història ja us heu perdut, no us espanteu,  és totalment normal. Insisteixo,  res d'aquella nit va ser anomenat per la seva coherència. Tornaríem a intentar-ho. Sí. Tornaríem sense dificultats a R(eV)iure aquell estat: a Ser una sola veu; un únic estel brillant com un diamant en aquell dia, de nit.

I no ens va sorprendre, gens ni mica, que aquella nit semblant al día, el gos SNOOPY (que havia donat festa al seu Secretari) estigués més cansat de l'habitual. Atordit, s'estirava en el seu sofà en forma de teulada de fusta per a qualsevol emoticono animal i recordava els grans moments de Shopping i Bailoteo que feia poc podria haver sommiat (i que nosaltres no hauríem vist mai).

En aquestes estava el nostre amic, repeteixo, quan el mec-mec i el noentiendonádená de torn fèien acte de presència al seu costat per demanar-li a ell, un gos mandrós però ben animat, una mica més de comprensió davant d'aquells cants de sirena desfasats en hores i una mica agonitzants, que no callaven ni sota de l'aigua.

Glups-Glups, discutiem tots animadament en una sola veu de fons marí i en clau de Riu-Riu quan, de sobte, l'elegància personificada va fer la seva espectacular aparició al nostre davant. La Pantera Rosa, amb el seu ta-tan...ta-tan...ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-taaaan... característic demanava també una mica més de consideració perquè les normes estaven per ser respectades i aquestes no eren hores per donar el to de pit. A més a més- ens continuava explicant- el seu company d'habitació, un tal Mazinger Z es trobava immers en un mar de dubtes perquè no sabia ben bé qui era (si tenia habilitats o poders, anem a veure!) i aquelles notes femenines poc afinades el desorientaven molt més encara.

La situació era la que era i tots ho sabiem. Resultava complicat poder sortir-se'n sols d'aquella XarXa que ens tenia ben atrapats. Feia temps que s'havia produït una plaga de Mary Poppin'S però, fins al moment, només dues còpies més se n'havien trobat! Així que el Supercalifragilísticoespialidoso y con un poco de azúcar... ens continuaría acompanyant en el camí una mica més de temps.

Per deferència als nostres amics, cridaríem ben foOort a la Paciència i al Sentit Comú per veure si ens podien fer un cop de mà i deixar que aquells dos dibuixos desanimats desconnectessin en XarXa perquè, sent una mica yayos, si dormien poc també tenien l'habilitat de tirar-se pets. Intentaríem parar-ho tot només, i exclusivament, per no sentir la seva olor corporal de pachulí barato (algú sap què vol dir això?). Definitivament, Sí. Demanaríem  ajuda  urgent al Sentit Comú (i potser als informàtics més losers de la regió)!!!!

I tot i que vam cridar, com si aquell fos el nostre Ser natural. Tot i així, res no va funcionar segons el nostre pla previst. La Paciència potser si va venir però, pel que fa al Sentit Comú, aquest va desaparèixer. Al seu torn, vam començar a escoltar uns sorollets llunyans que, a mida que se'ns apropaven ens animaven a cridar més fort un Livin' la vida Loca!!!! ... i tots cantavem des del cor, amb un sentiment profund, de ben endins, aquesta divertida filosofía. Per favor!!!! ... si semblava que ens haguèssim begut l'enteniment amb un xupito de carbassa de la bruixa amb potes de pop que s'amagava al fons del mar!

Un, dos, tres... un pasito pa' lante y un pasito pa' tras i Tatxin-Tatxan!, ben esbojarrats seguíem els passos, i Plof-Plof! en Ricky Martín ens va aparèixer al davant!!!! Aquell home poc seriós (tots recordeu la història de la melmelada, oi?... si no és així, això ja formaría part d'una altra història) ens convidava a anar amb la seva música a una altra part de l'oceà conegut. Era una plaça Reial ben abarrotada de peixos de colors diferents, que dansaven una mena de balls tradicionals per celebrar la vida.

Aquella tradició, desconeguda pels habitants Des Connectats en XarXa, semblava als nostres ulls si més no, molt interessant. Així que en un Plis-Plas, vam seguir els passos i el somriure d'aquell senyor ben plantat. I vull que sapigueu també que prenent aquella decisió, havíem apel·lat ràpidament al Sentit Comú tan desitjat. Si marxavem amb aquell cantant, si ho aconseguíem, doncs, també aconseguiríem marxar d'aquella XarXa que ens tenia atrapats i, alhora, també La Pantera Rosa, en Mazinger Z i potser el gos SNOOPY (aquí tinc alguns dubtes, jo no el vaig veure però crec que ens anava seguint sigilosament) podríen acomiadar-se del día i saludar tranquil·lament la nit. I, també, de passada segur que aquells cants de sirena estridents trobarien un nou espai de creació al acompanyar-nos!

Tot era dansa. Tot era gresca i xerinola. Les corrents Sur Realistes del Nord ens havíen dut, al final, cap aquell lloc tan tradicional. I allà, distrets, ens deixavem portar per la nostra pròpia festa. La Sirenita, en Corre Caminos, el gos SNOOPY (segur que si), la original Mery Poppins  (de les còpies, nosaltres poc en sabíem) i Jo, ens ajuntavem plegats per crear la nostra dansa particular.

I en aquella dansa eterna vam conèixer gent força  important. Hi havia un Gat amb Botes que ens dedicava un HOLA! ben amistós amb la seva pota sense bota i un president molt conegut d'algun pais atlàntic, del que no recordo ben bé el seu nom. Podria ser l'Obama o potser, en Rajoy. Qui sap. Recordo només les ganes que tots plegats li fessim un resum del nostre viatge entre xarxes Des Connectades, corrents del Sur Surrealistes i còpies de cants de sirena (per això hauría, simplement, de llegir aquesta història).

I sé que aquestes alçades de la pel·lícula us estareu preguntant qui coi sóc Jo. Doncs bé, estimats espectadors i estimades espectadores, com que el conte (de moment) ja s'ha acabat vull que sapigueu que...  Jo sóc el terror de les nenes (bé, d'alguna només). Jo sóc en Bruce, en BRUCE WILLIS amics i amigues!!!!

GRÀCIES PER LA VOSTRA LECTURA!!!!  US ESTIMO! :)

REPARTIMENT:


Per ordre d'aparició en escena:


Mary Poppins (la Original): Alícia (es deleix per en Bruce, però això és només un secret! ).

Mary Poppin'S (les Còpies): Laia i Josep (pobrets, es repeteixen entre ells i no se n'adonen!).

La Sirenita: Eloi (i les quatre cadires sobre una moto, que l'acompanyaran per sempre més! Li agraden els calçotets vermells d'en Nacho).

Corre Caminos: Josep (el miren raro quan Riu sol, però ja hi estan acostumats. Cau en la temptació de la nit i es pren un Gin-tònic).

Gos SNOOPY: Eli (ara escoltareu les meves paraules... 5, 4, 3, 2, 1... teniu molta son...us pesen els ulls.... bona nit a tothom!).

La Pantera Rosa:  Miquel (des de que ho va descobrir, se'n posa una miqueta de Pachulí cada matí).

Mazinger Z:  Laia (realment pensa que hi ha un enamorament col·lectiu a la XarXa. Què maco!).

Ricky Martín: Concepció (ens espera a tots i totes a la Plaça Reial!)

Gat amb Botes: Núria. P. (en una estona es trobarà una plaça plena de dançaires i això li agrada, podrà estrenar botes noves!).

Obama/ Rajoy: Núria. M. (demana amb insistència un resum! )

Jo, o en Bruce Willis: Anuska (li agrada afegir-se a les corrents Sur Realistes del Nord i compartir SOM RIURES amb la gent que estima).



Nota d'autor: alguns dels fets descrits en aquesta història són reals. La majoria, simplement, no han existit més que a la meva pròpia imaginació! GRÀCIES! :)