Un TaTxín- TaTxín agradable i una cançoneta suau em fèien tornar l'Alegria. M'ajudaven a jugar al joc de No Tenir PoOor. Senzill. De ben petita ho vaig aprendre. I així cantava fort perquè marxés aquell neguit existencial. Em distreia amb els colors i oblidava aquella Tristesa amagada al cor.
On ets, petita? On ets... que no cantes en un tendre balanceig. On ets... que no te l'escoltes. On ets... que te l'escoltes massa.
Desconsol, Impotència i Ràbia invaien ahir els meus ulls en una mar de llàgrimes, que no cantaven només que a la tristesa per trobar-me perduda. Perduda per no saber fer-ho millor. Perduda per no trobar LA RESPOSTA. I em tornava a avançar al joc de No Estimar-me a Mi entre plors carregats d'angoixa.
La Serenitat, però, sé que en un moment despistat em recordà que la RESPOSTA no existeix. Què és només una fantasía mental. Un joc, aquest de Trobar Respostes, gens senzill fins que no PARI. Fins que no deixi QUE LA VIDA SIGUI LA SEVA PRÒPIA RESPOSTA. Fins que no deixi d'escoltar i creure'm els meus pensaments inquiets buscant respostes a tot Desconsolada- Ment.
On ets, petita? On ets... que no pares. STOP... TU POTS! On ets... que no els deixes anar, els pensaments. On ets... que te'ls escoltes. On ets... que te'ls creus massa.
MIRA'T, ABRAÇA'T, MIMA'T, ESTIMA'T.
No hay comentarios:
Publicar un comentario