Una gran bola de massa de farina integral d'espelta s'esperava en silenci, conscient que aviat s'estiraría una mica per canviar de forma. De sobte, el Ding-Dong de la porta trencava el xiuxiueig del tomàquet fregit fent xup-xup. Amb aquesta música, s'inaugurava oficialment la festa.
Obría la porta i el somriure més gran conegut m'abraçava. La Concepció i la truita de patates ja havíen arribat. Al poc, una energía frenètica i alegre també feia acte de presència. Era la Eli, els tamborets i el vinet (fred i calent) per anar obrint boca. I mentre ens dedicàvem a posar ordre a l'espai on gaudiríem d'una tarda intensa de tardor, el Ring-Ring perfumat del Penedès es presentava per primera vegada. En Josep, els panellets (de la mare i el germà) i el cava s'afegien.
I així, entre paraules entretingudes, el tomàquet fregit seguía el seu curs, la massa integral d'espelta ja s'havia fet gran feia estona, la taula i la distribució de les cadires per fi s'havia col·locat al seu lloc, la truita de patates ja cobrava protagonisme sobre les estovalles de color blau i el vi blanc i el cava passaven una mica de fred per les baixes temperatures frigorífiques.
Tot estava en ordre quan, de cop, sense previ avís, un TELEPIZZA, ¿DÍGAME? va irrompre a la sala. I el somriure davant la pregunta era evident, perquè érem coneixedors que un parell d'ànimes excursionistes també volíen compartir el seu temps amb nosaltres. Les Raquel'S ja estaven aquí i la cistelleta de castanyes jeia al costat dels vint (o potser cinquanta) panellets que ens demanaven ser menjats ja feia estona.
I en aquell ambient engrescador un dubte o poster un acudit (no se sap ben bé el que era) se'ns feia present: on era aquell noi que havia de ser el primer de la trobada, aquell que a les dotze en punt ja hi seria per fer deures, aquell que despertaría al dia ... On era? En fi, de moment no hi era...
La cuina s'anava fent petita per instants. Havia arribat l'hora d'estirar la massa i passar el tomàquet per la batedora. I mentre trobavem l'espai necessari per a la creació i el rum-rum de les converses veïnes ens acompanyava, mentre vivíem tot això, un altre Tatxim-Tatxam sorprenent ens avisava d'una nova benvinguda. Éren els que veníen en Transfer, tots junts en un viatge plegats des de Barcelona.
Aquí els teníem, per fi, després d'haver-se gestionat entre carrers i parades de metro de la ciutat comtal. L' Alícia, creadora insaciable de somnis, tots possibles, i el seu barret màgic d'on sortirien verduretes fresques per preparar-nos un brebatge a base de carbassa i una deliciosa botifarra de xocolata; Les nostres Núrie'S, intrèpides aventureres d'un món social i espiritual, i la seva pasta (molta pasta per no quedar-nos amb gana) i el pa i l'embotit, per si parlant pels descosits ens agafés la nit; i la Laia i el Miquel, dansaires de l'Amor, i la seva truita d'Albergínia amb un secret; un misteri que després de tastarla descobriríem.
La taula ja estava vestida de colors. Les truites i els embotits disposats per ser menjats; les copes començaven a ser-hi plenes del millor vi i amb la millor companyia les paraules fruien soles... i a la cuina, en aquell petit espai, tot s'acabava, la crema de carbassa i la pizza d'espelta d'aqui poc es serviríen.
Però... un moment! Tot a punt i hi èrem la majoría, però d'aquell que a les dotze en punt ja hi sería, d'aquell encara no havíem sentit ni el Ding-Dong, ni el Ring-Ring, ni tan sols un ¿DÍGAME?, ni un Tatxim-Tatxam... On era aquell que s'havia fet passar per La Sirenita?...
I en un Plis-Plas va aparèixer ell (poc després que ens ho tornessim a preguntar), l'Eloi, amb el seu retard d'un parell d'horetes aproximadament i les seves quatre cadires pujades en una moto. Però encara no hi èrem tots... encara no!. Encara ens faltava la Mertxe, que en un Fiu-Fiu ràpid va aparèixer darrera la porta com una ràfega d'aire fresc saludant-nos enèrgicament: ¡HOLA CHICOS!... i en un tres i no res ens va preparar la part més digestiva del nostre particular menú: la pinya!
I ara SÍ... Ara SÍ que hi èrem TOTS i TOTES!!!! Un gran equip, amb una gran missió de Castanyada:
GAUDIR SOLS i ACOMPANYATS, EN UNA SOLA VEU, EN UN SOL CANT,
DE LA NOSTRA PRÒPIA ESSÈNCIA!!!!
I del que va passar un cop vam servir a taula la pizza d'espelta i els xupitos de carbassa només recordo que vam RIURE, i vam tornar a RIURE, i RIURE més. RIURE tota l'estona i de moltes maneres (algunes inventades i altres no tant): amb la boca gran i amb la boca petita, amb els ulls oberts o potser tancats, amb extensió de braços i/o cames o tímidament per la panxa i el melic (si és que això és possible). RIURE amb un tap de suro al nas (i això si és digne d'anys d'entrenament). RIURE per disfressar-nos d'alguns personatges només amb una enganxina al front. RIURE tots a l'UN(í son)O. RIURE fins que ens fèien mal tots els músculs de la cara de tant riure deixat anar escandalosament. RIURE, RIURE i RIURE... res més sa i més útil!
I amb un final molt FÍ i saludable, s'acabava aquesta història.
AGRAÏMENTS:
Tot això ha estat possible gràcies a la inestimable col·laboració de tots ELLS i ELLES:
L'Alícia i la seva crema de carbassa, el torró cassolà i sobretot, per sobre de tot, la botifarra de xocolata.
La Concepció i la truita de patates amb seba tendre que es desfà en un somriure.
La Eli i els seus tamborets i el vi per a tots els gustos i colors: blanc o negre; fred o calent;...
L'Eloi i les seves quatre cadires pujades a una moto, la cara de sorpresa i la història interminable amb en Bruce Willis.
En Josep i el seu granet del Penedès: cava i panellets...què més!
La Laia i el seu secret "el Emmental" del formatge a la truita d'albergínia.
En Miquel i les regles del joc... Les regles són les que són i, si t'equivoques, t'en portes dos!
La Mertxe i la presentació en societat d'una pinya molt professional!
La Núria. M. i el gran bol de llacets de pasta de colorins... Aquella tarda vam moure molta, moltíssima pasta!
La Núria. P. per l'embotit i el pa... no fos cas que ens quedessim a sopar!
La Raquel. L. per posar-s'hi "con las manos en la masa" i donar forma a la meva aportació. I a les seves ametlles d'Agramunt, recordeu?
La Raquel. P. i la seva cistelleta de castanyes que, tot i semblar crues... per dins, estaven cuites, ben cuites!
MOLTES GRÀCIES AMICS I AMIGUES!!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario