BLAU

Ningú m'espera però avui ja no tinc por. Sóc jo, la que m'admiro. Sóc jo la que m'invento aquesta cançó, l'allargo i me la canto, en color BLAU que és el meu preferit!

Segueix el ritme... és fàcil!

Us presento a les meves sabatilles d'estar per casa. Ja fa temps que m'acompanyen en l'art de crear els meus petits passos. Mig adormida, acomiadant el dia o saludant la nit, estan al meu costat per seguir el mateix ritme: TOT EL QUE NECESSITES ÉS AMOR!
I dóna igual si me les col·loco del dret  o a l'inrevés, perquè el missatge transmet el mateix: ÉS AMOR TOT EL QUE NECESSITES! 
I ho cantem amb els mateixos acords, per no perdre el fil, per sentir fàcilment que l'amor és amb mi!

Segueix el ritme... és fàcil!

http://www.youtube.com/watch?v=lWxhIiwNvwc

Als meus pares qui,

tal dia com avui, ja fa temps,

van dir-se: ENDAVANT!

per a què l'amor que els uneix

els segueixi acompanyant al caminar.

LLUM

Aquesta és la meva espelma. La que em dóna llum sobre un mantell de flors diferents i una paraula guía. LLUM, una paraula escrita entre les branques d'aquest terra tan especial. LLUM és el seu nom per a què il·lumini les nits més fosques. Perquè hi ha nits de tots els colors...

Hi ha nits tan senceres.

Hi ha nits sense estels,

hi ha nits que la boira

no et deixa veure el cel.

Hi ha nits sense lluna,

hi ha nits per l'amor,

hi ha nits que si esperes més

podràs veure el sol.

Hi ha nits solitàries.

Hi ha nits de concert.

Nits d'hotel, d'una nit,

onn mai passa el temps.

Hi ha nits de tendresa,

hi ha nits per somniar,

hi ha nits molt més fosque´s

i altres pels amants.

Vespres de desembre. SAU

... COSES DEL DIRECTE!

Si ho hagués preparat a consciència no hauria sortit tan bé. Aquesta vegada és clar que les casualitats es presenten, a vegades, en moments poc oportuns. I el que acabo de dir ho entendreu millor si us descric la meva primera presentació com AMIC INVISIBLE. No té desperdici... podeu riure si voleu (jo encara no puc parar de fer-ho!)

Agobiada per tanta nota amunt i avall. Cansada de corregir tota aquella quantitat de números que s'amagaven entre una gran muralla de llibretes de matemàtiques. Esgotada, en definitiva, de tanta formalitat numèrica decidía canviar completament d'activitat.

SÍ, i ho feia just arribat el migdia. SÍ, aquest seria el moment més idoni per presentar-me com a Amic Invisible. I... convençuda, començava el joc!

ENDAVANT ANUSKA!- m'animava- perquè la partida no seria fàcil. La persona que havia de rebre les meves salutacions inicials convivia unes tres aules més enllà del mateix passadís i trobar-nos pel camí podria ser fatídic (em costa molt, moltíssim dir mentides).

Així que vaig prendre certes precaucions. Primer de tot, localitzar la meva companya (que no estigués pels voltants). A continuació, fer veure que "dins la meva aula no hi ha ningú", per no aixecar sospites; tancar la porta; apagar els llums i escriure a les fosques davant la pantalla de l'ordinador i tot acompanyada d'una adrenalina carregada per tot el cos només de pensar que en qualsevol moment pogués eixampar-me amb els dits enganxats al teclat desitjant-li un BOn Dïa!  

Doncs bé, la Laura s'estava tranquil·la davant la seva aula, distreta amb la decoració de l'arbre de Nadal que brillava amb un MERRY CHRISTMAS al seu damunt. I jo... Jo decidia tancar-me dins la meva i fer tots els passos de prevenció que m'acabava d'inventar (així que no els busqueu enlloc).

Les idees se'm començaven a apropar i les paraules cobraven vida davant la pantalla. Al cap d'una estona tot estava llest. El missatge creat deia el següent:

Bona tarda Laura!!!

Feia temps que t'esperava... "amarrado en la puerta" de l'escola... o potser en un altre lloc... qui sap!

El cas és que JA HI SÓC AQUÍ!

Com portes el teu día, gateta?

Vull que llegeixis bé la lletra d'aquesta cançó i que demà deixis per escrit a sobre de la fotocopiadora un paper que digui TITOL i AUTOR/A... T'agradarà!

"Soy un gato y al que no le guste que no mire más

que hay ciertas cosas que yo no puedo cambiar

y al que no le guste mi color, mi forma de maullar

hay mil rincones donde se puede mirar".

Ànims que és una feina molt fàcil... i si l'encertes demà tindràs una sorpresa molt maca.

I ara, aquest escrit el guardaria, me'l reenviaria per correu electrònic, l'enviaria a IMPRIMIR, esborraria qualsevol mena de rastre a l'ordinador i, sigilosa com una gateta, tancaria la meva aula amb clau (per si de cas) i aniria corrents i no pel camí de sempre. NO!... canviaria la ruta! Trobaria la manera més ràpida i més dissimulada  d'arribar el més aviat possible a la fotocopiadora. SÍ!... aniria veloç a agafar aquell paper i acte seguit ficar-ho dins la seva bústia!

ENDAVANT ANUSKA!- em repetia-  què bé t'està sortint tot!!!

Sortia de l'aula, el passadís estava desèrtic i era el moment d'apretar a córrer... Feliç per participar en aquell joc de nens, el meu somriure s'anava fent gran durant la carrera... unes quantes escales més i la fotocopiadora estaria ben a proOoOoOoooooooOOooo  OoOoOhhhhh   NOOOoOOOOOooooOOOOOO!!!!!!!!... i el sentiment  d'un gloOobus que es desinfla a poOooc a poooOoc, sense pressa, se'm presentava!

A la màquina, davant d'ella, tocant-la, fent-la servir hi era Ella.... la LAURA!!!!!!

La única persona de tota l'escola que no hauria de ser allà, en aquell precís moment, hi era!!  I observar com em saludava i com la meva velocitat es frenava de cop... De cop i volta per "fer veure que no anava al lloc on em dirigia" va ser molt poc dissimulat per la meva part!  

Llavors, girava cua mentre intuïa que el "meu" paper havia arribat directament, via fotocopiadora, a les seves mans i tot marxant "com si no res" pensava que tot plegat era ben curiós... Demanava una resposta a la fotocopiadora i aquesta em portava una nova pregunta .... COSES DEL DIRECTE!

I la pregunta ... Seria ara capaç, davant "d'allò que ja era evident" dir mentides?

Que comenci el joc!

1er DIA:

Ja sóc aquí un any més!!!

D'aquesta manera s'ha presentat el meu amic invisible... i, el regal, una frase bonica per començar:

"En la vida todos tenemos un secreto inconfesable,

un arrepentimiento irreversible,

un sueño inalcanzable y

un amor inolvidable."

2on DIA:

Avui sé que el meu amic invisible és molt carinyós/a i alegre, qualitats ben positives que em fan sentir contenta.

I, a banda de dedicar-me un dia ple de FELICITAT, AMOR i ALEGRIA em regala una segona frase:

"Muchas personas se pierden las pequeñas alegrías

esperando la gran felicidad."



3er DIA:

M'agrada molt veure com mires cada dia amb il·lusió el teu arxivador, per veure si t'he deixat alguna cosa i molt més veure com t'agrada el que et deixo, no cal dir, que ho faig amb molt de carinyo.

D'aquesta manera tan fantàstica em saludava avui el meu amic invisible... i em donava una altra pista ben personal: "sempre intento trobar la part positiva a les coses"... i no sap com m'apasiona escoltar aquestes paraules!

I, a part de regalar-me una tercera frase, m'ha demanat una feineta propera al que tu fas sovint: Fer una enquesta a cada cicle, demanant que diguessin tres coses positives dels altres cicles de l'escola. No cal que digui que m'ho he passat molt bé i que ha estat tota una dosi de carícies emocionals per tothom!!!! Així que MIL GRÀCIES!!!

I, la frase... és la següent:

"Así como no existen personas pequeñas ni vidas sin importancia,

tampoco existe trabajo insignificante."

On ets, amic, que no ens hem vist abans?

4t DIA:

                                DAMA DE LA SORT, CAÇADORA DE SOMNIS!!!!

D'aquesta manera he començat el matí. I, fent honor al títol que el meu amic invisible m'ha otorgat, m'he dedicat a repartir sort entre tots els meus companys i companyes. Abans dels assajos, però,  he rebut un fantàstic ram de vesc que hauria d'anar regalant com a recompensa per "caçar un somni". Ha estat tota una experiència sentir com els somnis dels altres es manifestaven i com, sorprenentment, un d'ells es feia realitat a l'instant (tot just la Isabel expressava que volia que el seu home tingués feina, aquest l'ha trucat per comunicar-li que n'havia trobat!!! IMPRESSIONANT! ).

I sense oblidar-se, una nova frase m'ha deixat:

"La suerte es para el que la encuentra,

no para el que la busca".

Avui em venen ganes de continuar escrivint, tot i que em falten paraules. Vull agraïr al meu amic invisible les ganes de cuidar-me tant! Són unes setmanes difícils per tots i totes, anem accelerats amb moltes coses a sobre: correccions, avaluacions, assajos, actuacions, àlbums, tapes dels àlbums, gestió d'activitats entretingudes pels nostres alumnes... Ens mostrem esgotats i sense forçes. Però gaudir de la presència d'un amic que et cuida, que et té present, que t'alegra el dia i fa que aquesta alegria es contagi i sigui compartida, a banda de ser molt agradable, és la dosi d'energia necessària per repetir-nos ENDAVANT, TU POTS!!!! i marxar amb un somriure ben gran pintat als llavis. M'encanta!

Fa temps vaig decidir ser caçadora del meu propi somni! ...i ahir el vaig compartir: ESTIMAR-ME CADA DIA UNA MIQUETA MÉS!

Sí, tot i què el meu somni inclou moltes altres coses i sembla que no especifiqui gaire, per a mi, va ser tot un descobriment. Durant molt de temps vaig viure des de fora, de ser una espectadora més de la meva vida, on tothom actuava i donava la seva opinió (opinió que... clar! ...amb certes probabilitats filtraria com a poc positiva) i la "merda" dels altres em xuclava, em menjava i es barrejava amb la meva pròpia i sense un criteri ferm la meva estima tenia validesa en funcíó del que n'opinaven els demés. I així vaig viure, inconscient, durant molts anys. Sensible, feble, vulnerable al comentaris, amagant el cap, passant desapercebuda, mirant a terra el meu propi amor... perquè el que opinessin els altres de mi era important!

Trencar amb tot això va ser molt, molt dur!. Moltes llàgrimes que, per altra banda, no han estat en và, perquè, ara en sóc conscient que, em van obrir la porta a noves possibilitats. I si l'estima, realment, no fos quelcom que vingués de fora? I si el meu amor ja era meu? La meva mare sempre em deia una frase molt sàvia, però que no aconseguia que arribés a tocar-me, que m'acompanyés. Igual que me la deia, marxava, i el meu dia a dia continuava igual: "ANUSKA, eres como mínimo, como los demás!"... però vaig plorar tant per no sentir-me compresa, per no entendre la malícia amb el que els altres abocaven les seves propies mançances sobre meu, perquè jo les acceptava!.

Va ser tot un descobriment veure'm com la protagonista de la meva pròpia pel·lícula. Descobrir que no em faltava res per estimar-me, que ho tenia tot amb mi, que no necessitava res que vingués de fóra,  i que el que havia de fer era posar ordre als pensaments que m'havien fet la guitza fins al moment. Donar espai als meus propis sentiments i rehubicar  la meva manera de relacionar-me tant amb mi mateixa com amb els qui éren els altres, amb harmonia i pau interior... així que aquest gran somni, que segueix en camí, mica en mica el vaig fent realitat!

5è DIA:

Estima'T Amic Invisible... avui t'has deixa'T veure una mica entre línies però, millor, seré prudent. La SORPRESA m'ha deixa'T sense paraules. "No sóc la persona que tu penses qui sóc" això potser vol dir que te n'he parlat ( i... saps? no sé si alguna vegada ho he dit però tot es redueix a les EMOCIONS... OoOohhh!!! oOOoohhhh!!!! jejeje...). Una paraula que aquests dies m'han regalat ha estat APASSIONADA i és potser per aquesta que raó que, contagiada per la passió, n'hagi parlat i parlat massa, i potser amb tu, estimat amic!

Intueixo que ets una persona propera encara que em dius que no et conec gaire. I m'encanta saber que "no esperaves menys de tu"... quanta dosi de positivisme!!!! GRÀCIES!

Has de saber que cantar la nadala ha estat molt divertit... (per cert, saps que m'agrada cantar?). T'he d'explicar que l'Edu i jo ens hem pres la llibertat de barrejar dues proves. Ell havia de posar gots amb aigua tintada amb paper de celofana i posar-ne la mida justa per crear diferents tonalitats i tocar una cançó i llavors hem creat la melodia de "Ai quin fred que fa tiru riru tiru riru..." ha estat INCREIBLE!!!!

Gràcies per tot... em sento molt estimada aquests dies i m'agrada aquesta sensació! :)

I, abans que se m'oblidi... la frase del dia:

"La música comienza donde acaba el lenguaje"

La música, per a mi, ho és ToT! Ho engloba TOT a la meva vida... tan apegada a mi que em costa imaginar-me que comenci... si comença vol dir que en algun moment s'ha acabat?... sempre m'acompanya!

6è DIA:

Amic meu, avui estaves una mica enfadat. Potser tens una part de raó però, alhora, em dones una altra pista important. La prova d'ahir la vaig fer només pel matí com m'havies indicat i, durant el pati, vaig fer una fantàstica gravació acompanyada d'un instrument ben cassolà... però, clar!... TU no hi eres i no em vas poder veure!... Gràcies per deixar-me descansar avui ( tot hi que ho he repetit a l'hora de menjador per a què ho veiessis)  i pel bombonet!

M'encanten les frases que m'envies... Saps que m'agrada trobar frases que m'ajudin a mirar més enllà de la meva pròpia visió de les coses.

I la frase que em regales avui...

"La paciencia y el tiempo hacen más

 que la fuerza y la violencia"

7è DIA:

Bona nit!!!! Avui ja és fosc quan t'escric el resum habitual i el cansament m'invaeix una mica... se m'acluquen els ulls i encara em queda preparar el teu "treballet" i el "meu" (com tu, jo també en sóc d'amic invisible i he preparar feineta... jejeje).

Em sembla que avui el dia ha estat força liat per tots dos, fa poc que arribo a casa. Espero que la feineta que em demanes, al final, t'agradi!

I la frase del dia:

"Podemos juzgar el corazón de una persona

 por la forma en que trata a los animales".

8è DIA:

Estimat amic meu, espero que t'hagi agradat el que he preparat avui... ho he fet amb molta estima i delicadesa. Trobo que m'ha ajudat molt a fer presents als meus companys i companyes d'escola. Identificar-los amb un animal i explicar el perquè m'ha fet treure tota la part positiva que cadascú té i m'he sentit molt gratificada... així que et torno a donar les gràcies!

Avui dius que no em vols donar gaire feina... tot i què una miqueta si. Molt divertit el moment de la foto amb tot el CICLE INICIAL... i em comentes que és possible que estiguis ben aprop... vaig pensant... imaginant que potser la pista sigui certa i estiguis en aquesta foto!

Ahhh!!!! I la frase que em regales és la següent:

"Una amistad sin confianza es una flor sin perfume".

9è DIA:

Avui és el gran dia... avui ens vestirem de festa... avui tot el que hem somniat serà una realitat... avui, amic meu, ja has estat visible als meus ulls!!!!

Gràcies per la teva última carta. A partir d'ara sé que les trobaré a faltar, les teves paraules, les frases i sobretot, les ganes de saber de tu!... Els matins apropant-me a la bústia per mirar si rebria notícies teves han estat una dosi d'alegria increïble!. M'he sentit molt estimada i, ara, que t'has fet present, una part d'aquesta màgia haurà canviat una mica...

La teva última frase parla de la curiositat...

" La juventud de un ser
no se mide por los años que tiene,

sino por la curiosidad que almacena". 

Tens un amic.

Farem una festa NOSALTRES, VOSALTRES i potser TÚ!

Aquesta és la nova història, la representació festiva de 25 anys d'escola. Empesos per la nostra il·lusió, explicarem que en una NIT freda de desembre farem una festa per convidar al SOL. I allà o aquí, o en tots dos llocs, sense Temps, sense eSpai... sense Res més que VOSALTRES i NOSALTRES ( i potser Algú o Ningú més) ens trobarem plegats a dalt d'un escenari.

I VOSALTRES i NOSALTRES us explicaran que hi havia una vegada un temps sense rellotge i un espai sense casa on Tothom, Ningú, o potser Algú més... hi serà benvingut. Passeu, passeu!!!!- us cridaran entre somriures.

I heus aquí (o allà) que la BLANCANEUS apareixerà en escena fent una graciosa reverència i potser Algú... potser VOSALTRES... potser NOSALTRES (això no quedarà gaire clar) prepararà un brebatge i el ficarà dins d'una poma. Potser sigui VOSALTRES qui allargarà el seu braç en un gest maliciós i li oferirà aquest fruit a la nostra innocent protagonista qui, acte seguit, caurà a terra en un petit somni... Petit, petit com en PULGARCITO que neixerà dins d'una flor i, innocent per la inexperiència, voldrà ajudar a descobrir aquell gran món.

I és així com es trobaran, espectadors en aquest acte, VOSALTRES, NOSALTRES i en PULGARCITO ajudant a despertar la BLANCANEUS. I ho aconseguiran, SÍ... Tot i què no serà fins que el gos SNOOPY (buscant al seu Secretari) se n'adoni d'aquell ensurt de conte i vagi a buscar  l'ALÍ BA BA qui, amb un petó de polsim una mica màgic, despertarà a aquella princesa de somni del seu estat d'indefensió. Passeu, passeu!!!! - us tornaran a cridar amablement.

I seguirà aquella cançó de festa en un escenari terrorífic. FRANKESTEIN, l'HOME LLOP i el conde DRÀCULA demanaran ser convidats per crear una mica de por, però només una mica perquè en TARZÁN i en PETER PAN també hi voldran participar i portaran l'amor al seu costat. 

Els REIS d'ORIENT, seguint l'estel de màgia d'aquell esperit infantil, repartiran caramels a dojo i en PAPÁ NOËL, fregant-se amb insistència la llarga barba blanca, coincidirà amb ells en aquell lloc sense casa i sense rellotge. I de la sorpresa sortirà una abraÇada de regal.

A la vegada, sabreu també, que la PEPA MACA es presentarà en passos impetuosos en aquella gran festa i demanarà, tot ventant-se amb el seu banús, que NOSALTRES i VOSALTRES li facin una mica més de cas. I el seu desig serà concedit, SÍ ... però de qui menys s'esperarà!

Un SUPERMAN ben disposat a volar apareixerà enlairat entre els braços dels REIS d'ORIENT i en PAPÁ NOËL per fer-li tot el cas del món mundial a ella... només a ella! I li xiuxiuejarà una única frase, curta però intensa: "Vine als meus braÇos, nena!" I ella, immersa en la seva alegria, s'asseurà a la falda de qui sap que se l'estima.

I tot semblarà conte contat però... no, això no serà així! En KING KONG haurà d'aparèixer i trencar amb aquella història tan... tan sense paraules! En fi, que el que passarà a continuació no tindrà nom.

Un KING KONG, desorientat i orgullós, s'enamorarà d'un personatge de pel·lícula, que no portarà faldilla però si una gran capa. I serà llavors, només en aquell instant, quan NOSALTRES i VOSALTRES estaran preparats per agafar la PEPA MACA de l'empenta que aquell  goril·la poc amistós li haurà fet per quedar-se tot sol amb el seu estimat. El nostre primat es deleirà pels colors blau i vermell d'aquell Superheroi i sobtadament que l'agafarà en braços per emportar-se'l lluny d'aquí o d'allà (qui sap).

Però com que aquesta aventura no té ni caps ni peus (ja ho veieu), ni tampoc principi ni final, potser VOSALTRES o potser NOSALTRES (torna a no estar clar del tot) oferirà a aquella bola de pèl marronós un plàtan exquisit i, com a conseqüència d'aquesta nova temptació, el nostre Superhome caurà desplomat a terra, abandonat per la necessitat del seu enemic de menjar-se aquella fruita de la passió... oOoh Yeah!!!!

I davant d'aquest entramat entremaliat apareixerà veloç l'ASTÈRIX, sense saber ben bé què pinta (si és que hi ha quelcom per pintar) aquí o allà, saludarà i marxarà com si no res, com si aquell rellotge i aquella casa no haguèssin existit mai.

Els convidats aniran arribant i NOSALTRES i VOSALTRES, disfressats de senyor CHARLOT, agafaran del bracet a un PINOTXO feliç; content de ser-hi entre "tots aquells personatges que van crear la seva història" (ell també va ser important!).

Tot estarà gairebé preparat, el CAPITÁN TRUENO en patinet relliscarà suaument l'entarimat. VOSALTRES repartirà les copes per brindar. NOSALTRES escombrarà (de moment no pregunteu perquè, a vegades les paraules amaguen un sentit buit...) i les converses s'aniran desfent igual que el sucre en el tallat. Riures i ampolles obertes... però encara no serà l'hora en aquell habitatge sense temps... encara no!

A les dotze... llavors SÍ!  En un instant precís i calculat farà la seva aparició la VENTAFOCS (una festa sense ella no pot ser anomenada festa!). Ella, cansada de tant fregall i tanta "treure's la pols del damunt", llençarà el seu drap per la finestra i demanarà a VOSALTRES posar-se sabates noves per començar la gresca i alliberar-se de tanta enveja.

I NOSALTRES seguirà escombrant aquell espai interminable mentre els convidats... "van arribant". I en TOM (un gat que malgrat no tenir botes, serà tot un cavaller) li agafarà de les mans aquella escombra i sense vergonya decidirà ajudar en aquella feina bruta... però, un moment! ...  potser ens fa falta Algú? ... on és en JERRY? Aquí o allà, segur!

Efectivament, en JERRY apareixerà en escena només pel plaer de fer-li la guitza al seu amic inseparable, en TOM. L'emprenyarà tant que, alguna que altra estovada s'emportarà el petit ratolí. I tots dos, gat i ratolí, endinsants en aquell joc de nens i de tamanys no se n'adonaran de l'aparició en aquell escenari de la BRUIXA CALIXTA. Una bruixa molt eixerida que demanarà a cops de màgia la seva estimada escombra. I que, sense més, convertirà en TOM en un avergonyit escarabat piloter per robar-li l'escombra (fet que encara no hauria estat provat i que potser NOSALTRES només podria esclarir) i  en JERRY en una llefiscosa granota saltarina només per enriure's i riure fort de tot plegat!

I en MORTADELO i FILEMÓN, que no s'hauran enterat d'aquell enrenou ben embolicat, sortiran davant el públic perseguint les petjades festives que NOSALTRES i VOSALTRES hauran deixat en el seu camí cap a aquella xerinola i, sense demanar explicacions, se'n tornaran cap a la T.I.A. per passar l'informe de la situació al Superintendente Vicente.

Tothom s'ho estarà passant d'allò més bé en aquella celebració... La CAPUTXELLA VERMELLETA, però,  arribarà una mica més tard. Entretinguda pel camí recollint espinacs per l'amanida, es trobarà amb el LLOP FEROTGE i amb en CAGANER i de la pudor que farà sortirà espantada d'aquell bosc amb molt poc encant i molta flairança. De l'ensurt s'oblidarà a terra, allà plantada, la seva cistelleta plena de verduretes fresques.

I en POPEYE, que passejava a la vegada aquí i allà, i que potser serà l'últim en arribar a la convocatòria, es trobarà pel camí aquella cistella tan sana i tan verda i descobrirà que a dins s'amaga una lluent llauna d'espinacs. Se la mirarà, l'obrirà i en un tres i no res s'ho empassarà tot! ...

En aquell moment la lluna farà llum, els convidats ja hauran arribat i nosaltres i vosaltres, TOTHOM cridarà: BENVINGUTS, PASSSEU, PASSEU que ja no hi falta NINGÚ... o potser SÍ? ... ( Perdó, ALGÚ hauria de dir que no, que TOTS no hi serien! ) 

En POPEYE encara no haurà arribat, estarà ben a punt de fer-ho!... Tot just quan se n'adoni que dins la cistelleta també hi ha una altre cosa... una paraula. Un mot que crida ben alt que... també hi faltes TÚ!!!!

I ara SÍ.... hi serem TOTS!!!! I aquest punt i final serà per saludar al SOL i desitjar-li que tingui un Bon Día!

FI



PERSONATGES (per ordre d'aparició):

VOSALTRES:                              Ainhoa.
NOSALTRES:                              Laura.
BLANCANEUS:                           Claudia.
PULGARCITO:                            David.
SNOOPY (sense Secretari):         Gisela.
ALÍ BA BA:                                Álex.
FRANKESTEIN:                           Lamin.
HOME LLOP:                             Óscar.
DRÀCULA:                                 Dani.
TARZÁN:                                   Arnau.
PETER PAN:                              Alberto.
REIS D'ORIENT:                          Miguel.
PAPÁ NOËL:                              Sergi.
PEPA MACA:                              Yasmina.
SUPERMAN:                                Éric.
KING KONG:                               Leiz.
ASTÈRIX:                                   Toni.
PINOTXO:                                  Abril.
TOM:                                         Raúl.
JERRY:                                      Melani.
BRUIXA CALIXTA:                       Marta.
VENTAFOCS:                               Lucía.
MORTADELO y FILEMÓN:             Clara.
CAPUTXETA VERMELLA:             Andrea.
POPEYE:                                     Xavi.

Gràcies a tots i totes per compartir les idees

i colaborar en la realització d'aquest projecte!

El mundo de las IDEAS.

Taller de Pa ART (e) SA ( II PART)

Preparació de dos tipus de pa:  un amb farina de blat blanca i un altre amb farina de blat integral i un percentatge petit de farina de sègol integral.

En aquesta ocasió farem servir un Preferment molt especial: la massa àgria, natural o salvatge. "La massa àgria és el preferment àcid elaborat de manera 100% natural. És una barreja a parts iguals de farina i aigua, deixat a temperatura ambient. Els llevats i bacteris existents a la farina, a l'aigua i a l'ambient que ens envolta comencen a alimentar-se i a multiplicar-se. Cada dia els hem d'alimentar amb més farina i més aigua fins que la població de microorganismes és estable. A partir d'aquest moment podem guardar-ho dins el frigorífic i alimentar-ho un cop a la setmana, si fem pa. És un cultiu de microorganismes que pot mantenir-se durant anys..."

                                      

Fet per passos senzills:

1er pas: BARREJA. Aboquem la farina i l'aigua en proporcions iguals i hi afegim la massa àgria. Barregem els ingredients amb la mà (o amb una paleta adequada). Anem deixant petites pauses: estones de repòs.

2on pas: PASTAT. És el moment d'incorporar la sal. Passem la massa a sobre la taula  per pastar fins aconseguir una massa elàstica i flexible. Moviments d'estirar i plegar la massa.

3er pas: 1ª FERMENTACIÓ. Bolejar la massa i deixar fermentar en un bol lleugerament  untat amb oli, perquè no s'enganxi. Deixar en repòs durant tres o quatre hores i anar fent plecs ( estirar i plegar la massa sense aixafar-la! ) amb la intenció que la massa no quedi massa tova.

4t pas: FORMAT. Dividir la massa en dues peces (o deixar sencera) i formar-la amb la taula lleugerament enfarinada. El format no és més que anar creant tensió a la massa (amb les puntetes dels dits anar presionant per sota per crear aquesta tensió). Per comprovar si ho hem fet bé, pressionar amb el dit la superfície de la massa. Si rebota, està perfecte!

5è pas: 2ª FERMENTACIÓ. Fiquem en un bol un drap ben enfarinat i posem la massa. Deixem fermentar durant dues hores més.

6è pas: PREPARACIÓ. Per comprovar si la massa està a punt, fem la ditada a sobre la superfície de la massa i haurà de rebotar molt a poc a poc. Es prepara en una safata i marquem el pa amb varis talls.

7è pas: ENFORNAT. Escalfem el forn per dalt i per baix a 250ºC. Incorporem el pa a la safata de forn o pedra calenta, i el deixem coure amb vapor durant el primer quart d'hora (afegir sota un altre recipient i abocar-hi un got d'aigua calenta, això crearà vapor dins el forn). Passat aquest temps, baixem la temperatura del forn a 200ºC i deixem que vagi fent durant 40 o 50 minuts més aproximadament.

8è pas: REFREDAR. Treiem el pa del forn i deixem que es vagi refredant. El pa s'ha de menjar fred!

Curs Introducció pa artesanal.

L'imparteix Sandra Rego.

Centre Cívic Sagrada Família.

Què en farem del desig...

... ARA que hem trobat l' AMOR?

"Si sólo quiero que permanezcas conmigo, te corto las alas y te dejo a mi lado para siempre. Si te amo, disfruto viendo cómo te crecen las alas y cómo vuelas. Ama intensamente lo que haces y disfruta plenamente lo que estás viviendo hoy."

Abraçades de Pirouette.

Tot estava a punt en aquella sala petita plena de miralls. La classe començava només col·locar la barra al centre. Les puntetes relliscaven el terra suaument i s'anaven despertant, amunt i avall, fent voltejar el peu d'un costat i després de l'altre. El cos, ara, trobava el seu propi espai i les mans es situaven amb delicadesa sobre la fusta.

I els nostres moviments buscaven totes les posicions, per ordre. Els peus en primera posició potser que només féssin un Relevé i els braços en Allongé es preparessin per volar en un llarg suspens. I passariem a la segona posició, repetint el mateix o incorporant un Grand Plié de cames i un fantàstic Cambré des de les espatlles i la mirada lleument de costat buscant el punt més alt d'aquell escenari. I és possible que en qualsevol moment, en tercera, quarta o cinquena posició, els nostres peus, al uníson, també ballessin un Glissade o un Ronde Jambe. I qui sap, si seria al centre, un cop retirada la barra, quan ens endissessin en un Addagio ple de Pas de Bourrée'S. Qui ho sabia...

Tot era una aventura. Tot era una experiència cada vegada  més coneguda. Ara ja estava més preparada per a dirigir la mirada. Aquesta vegada els meus braços em mostrarien el centre, el MEU CENTRE. En un seguit de Port de Bras es trobarien acollits i rodonets, per omplir-se d'harmonia.

Ara ja estava més preparada. Aquesta vegada SÍ que seria capaç de redirigir la mirada. Aquesta vegada, malgrat la rigidesa mental que m'oposava ressistència, malgrat això, buscaría un punt fixe i el seguiria. I en un majestuós pas previ de Pirouette donaria voltes. Voltes per abraçar-me una i una altra vegada, per abraçar aquella (O)posició estàtica que no em deixava avançar i així convidar-la al meu ball per sempre més. 

Inspirat en un dels meus trossets de cel.

www.dansaramonsole.com

On ets, petita?

Un TaTxín- TaTxín agradable  i una cançoneta suau em fèien tornar l'Alegria. M'ajudaven a jugar al joc de No Tenir PoOor. Senzill. De ben petita ho vaig aprendre. I així cantava fort perquè marxés aquell neguit existencial. Em distreia amb els colors i oblidava aquella Tristesa amagada al cor.

On ets, petita? On ets... que no cantes en un tendre balanceig. On ets... que no te l'escoltes. On ets... que te l'escoltes massa.

Desconsol, Impotència i Ràbia invaien ahir els meus ulls en una mar de llàgrimes, que no cantaven només que a la tristesa per trobar-me perduda. Perduda per no saber fer-ho millor.  Perduda per no trobar  LA RESPOSTA. I em tornava a avançar al joc de No Estimar-me a Mi entre plors carregats d'angoixa.

La Serenitat, però, sé que en un moment despistat em recordà que la RESPOSTA no existeix. Què és només una fantasía mental. Un joc, aquest de Trobar Respostes, gens senzill fins que no PARI. Fins que no deixi  QUE LA VIDA SIGUI LA SEVA PRÒPIA RESPOSTA. Fins que no deixi d'escoltar i creure'm els meus pensaments inquiets buscant respostes a tot Desconsolada- Ment.

On ets, petita? On ets... que no pares. STOP... TU POTS! On ets... que no els deixes anar, els pensaments. On ets... que te'ls escoltes. On ets... que te'ls creus massa.

MIRA'T, ABRAÇA'T, MIMA'T, ESTIMA'T.

Contigo

TODO LO QUE NECESITAS PARA ESTAR BIEN  VIENE CONTIGO,

NO BUSQUES EN NINGÚN OTRO LUGAR.

Taller Pa ART (e) SA ( I PART)

Estimat avi avui has estat molt present. Si m'haguessis vist "con las manos en la masa" estic segura que t'hauría agradat molt. La noia i les seves explicacions, podríen haver estat les teves, estimat àngel.  Imaginava les seves paraules dins la teva sabiesa. Pensava en què m'hauríes dit, què m'hauríes aconsellat davant una massa que se'm ressistía a crear la seva forma per passar-me una mica en quantitat d'aigua. Imaginava les teves mans expertes creant aquelles formes meravelloses amb el pa. Et recordava ben desperta, de matinada, allà a Madrid, tornant de la Tahona després d'una nit freda. Em recordava petita desitjant el teu somriure i tastant aquells cargols de pa que ens regalaves.

Siguis on siguis, avui has estat molt present. El meu primer pa, avui, porta el teu nom. T'estima, de les tres, la Rubia!

Intuïcion'S des del Montseny.

"Estic convençut que un dia, els desigs de tots els nens del passat es faran realitat. Ens asseurem junts a la vora del gran llac, ens agafarem de les mans i cridarem:

Per fí tots han entès que sense nosaltres no haurien pogut arribar avui fins aquí. I per això ens respecten i ens estimen.

I en l'horitzó es veuran milers de torxes que il·luminaran el camí que us durà a la recerca de la vostra pròpia decisió.

Tot depèn de tu. Tu decideixes, nosaltres sempre serem aquí."

 

Sabó d'estiu de taronja:

Base d'olis vegetals (coco, oliva i ametlles dolces). Pell de taronja. Flors de camamilla. Pebre vermell. Olis essencials de taronja i bergamota.

Sabó alegre de sajolida:

Base d'olis vegetals (coco, oliva i ametlles dolces). Fulles triturades de sajolida (Satureja hortensis). Oli essencial de sajolida (ajedrea).

Sabó hidratant d'ametlles, mel i canyella:

Base d'olis vegetals (coco, oliva i ametlles dolces). Farina d'ametlles. Mel milflors i canyella triturada. Oli essencial de nou moscada.

"Et desitjo que el dia d'avui sigui el millor de tots els teus dies."

I amb aquestes paraules... s'adonava que, per fi, ja havia arribat el moment d'iniciar el seu propi camí.

Fragments extrets de: I si no fos un conte? Un camí cap a la llibertat. Esteve Serra. 

Sabons de la Intuïció: sabonsdelaintuicio@gmail.com

L'espiadimonis: www.espiadimonisnatura.com

ENDAVANT AMB ELS PROJECTES AMIGA!!!! :)



A ELLS I ELLES. Una Segona Part d'aquell dia.

La nit, sí.  La nit semblava tocar la seva Fí, però No. No,  perquè necessitava una Segona Part d'aquell día. I les corrents marines del Sur Realistes amb la situació demanaren una mica més de diversió. Així que, tot just, en realitat, l'esplendor del día es mostrava de nit.

Sota un aigua més viva que mai, els peixets que érem ahir, avuí navegavem una mica més desorientats però també una mica més feliços. La felicitat ens transpirava fins i tot a les escates més profundes del nostre Ser així com érem. Beguts pel bon rotllo espontani  i a la deriva, en un mar amb poca calma i molta gresca, reiem de nou tot el que ja era d'un bell i vell passat.

I tant ens vam engrescar que, sense adornar-nos, dins d'una gran XarXa ens vam ficar. Absorbits, Porucs i/o Innocents, des d'aquell moment res va ser anomenat per la seva coherència. Cadascú, des de diferents parts de la IN Connexió que portàvem a sobre, va començar a llençar cap enfora el seu propi trosset de corda per intentar demanar ajuda. Massa tard, però, el RIURE ja ens havia tornat a contagiar! Érem, de nou, un Sol cant ben enredat entre aquells fils poc connectats i gairebé invisibles...

Així que, treure l'entrellat de tot plegat no resultava gens fàcil de pair perquè una original Mery Poppins (i dic Original perquè se'n van arribar a trobar fins a dues còpies més en tot l'oceà) cantava incitadora i mig afònica a dos dels dibuixos més animats i coneguts del món de la fantasía terrestre i subaquàtica.

La Sirenita que era al cap davant de ToT, escoltava aquell altre cant de sirena infantiloide i presumit i se n'anava corrents al lavabo per mostrar davant del mirall tota la seva artilleria: uns calçotets vermells Desiguals (com els d'en Nacho Vidal) i unes ulleres de cul de got per a les situacions més personals.

En Corre Caminos, mentrestant, mec-mec..., corría desesperat en sentir aquell cant esplendorós que surcava l'aire i el feia submergirse dins d'una copa de Gin-tònic amb dos Webs i tres Ve baixes de seguides per fer servir aquestes dues lletres més al seu PC i crear-se un nou perfil: Potser Canto.es.

I, si arribats a aquest punt de la història ja us heu perdut, no us espanteu,  és totalment normal. Insisteixo,  res d'aquella nit va ser anomenat per la seva coherència. Tornaríem a intentar-ho. Sí. Tornaríem sense dificultats a R(eV)iure aquell estat: a Ser una sola veu; un únic estel brillant com un diamant en aquell dia, de nit.

I no ens va sorprendre, gens ni mica, que aquella nit semblant al día, el gos SNOOPY (que havia donat festa al seu Secretari) estigués més cansat de l'habitual. Atordit, s'estirava en el seu sofà en forma de teulada de fusta per a qualsevol emoticono animal i recordava els grans moments de Shopping i Bailoteo que feia poc podria haver sommiat (i que nosaltres no hauríem vist mai).

En aquestes estava el nostre amic, repeteixo, quan el mec-mec i el noentiendonádená de torn fèien acte de presència al seu costat per demanar-li a ell, un gos mandrós però ben animat, una mica més de comprensió davant d'aquells cants de sirena desfasats en hores i una mica agonitzants, que no callaven ni sota de l'aigua.

Glups-Glups, discutiem tots animadament en una sola veu de fons marí i en clau de Riu-Riu quan, de sobte, l'elegància personificada va fer la seva espectacular aparició al nostre davant. La Pantera Rosa, amb el seu ta-tan...ta-tan...ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-taaaan... característic demanava també una mica més de consideració perquè les normes estaven per ser respectades i aquestes no eren hores per donar el to de pit. A més a més- ens continuava explicant- el seu company d'habitació, un tal Mazinger Z es trobava immers en un mar de dubtes perquè no sabia ben bé qui era (si tenia habilitats o poders, anem a veure!) i aquelles notes femenines poc afinades el desorientaven molt més encara.

La situació era la que era i tots ho sabiem. Resultava complicat poder sortir-se'n sols d'aquella XarXa que ens tenia ben atrapats. Feia temps que s'havia produït una plaga de Mary Poppin'S però, fins al moment, només dues còpies més se n'havien trobat! Així que el Supercalifragilísticoespialidoso y con un poco de azúcar... ens continuaría acompanyant en el camí una mica més de temps.

Per deferència als nostres amics, cridaríem ben foOort a la Paciència i al Sentit Comú per veure si ens podien fer un cop de mà i deixar que aquells dos dibuixos desanimats desconnectessin en XarXa perquè, sent una mica yayos, si dormien poc també tenien l'habilitat de tirar-se pets. Intentaríem parar-ho tot només, i exclusivament, per no sentir la seva olor corporal de pachulí barato (algú sap què vol dir això?). Definitivament, Sí. Demanaríem  ajuda  urgent al Sentit Comú (i potser als informàtics més losers de la regió)!!!!

I tot i que vam cridar, com si aquell fos el nostre Ser natural. Tot i així, res no va funcionar segons el nostre pla previst. La Paciència potser si va venir però, pel que fa al Sentit Comú, aquest va desaparèixer. Al seu torn, vam començar a escoltar uns sorollets llunyans que, a mida que se'ns apropaven ens animaven a cridar més fort un Livin' la vida Loca!!!! ... i tots cantavem des del cor, amb un sentiment profund, de ben endins, aquesta divertida filosofía. Per favor!!!! ... si semblava que ens haguèssim begut l'enteniment amb un xupito de carbassa de la bruixa amb potes de pop que s'amagava al fons del mar!

Un, dos, tres... un pasito pa' lante y un pasito pa' tras i Tatxin-Tatxan!, ben esbojarrats seguíem els passos, i Plof-Plof! en Ricky Martín ens va aparèixer al davant!!!! Aquell home poc seriós (tots recordeu la història de la melmelada, oi?... si no és així, això ja formaría part d'una altra història) ens convidava a anar amb la seva música a una altra part de l'oceà conegut. Era una plaça Reial ben abarrotada de peixos de colors diferents, que dansaven una mena de balls tradicionals per celebrar la vida.

Aquella tradició, desconeguda pels habitants Des Connectats en XarXa, semblava als nostres ulls si més no, molt interessant. Així que en un Plis-Plas, vam seguir els passos i el somriure d'aquell senyor ben plantat. I vull que sapigueu també que prenent aquella decisió, havíem apel·lat ràpidament al Sentit Comú tan desitjat. Si marxavem amb aquell cantant, si ho aconseguíem, doncs, també aconseguiríem marxar d'aquella XarXa que ens tenia atrapats i, alhora, també La Pantera Rosa, en Mazinger Z i potser el gos SNOOPY (aquí tinc alguns dubtes, jo no el vaig veure però crec que ens anava seguint sigilosament) podríen acomiadar-se del día i saludar tranquil·lament la nit. I, també, de passada segur que aquells cants de sirena estridents trobarien un nou espai de creació al acompanyar-nos!

Tot era dansa. Tot era gresca i xerinola. Les corrents Sur Realistes del Nord ens havíen dut, al final, cap aquell lloc tan tradicional. I allà, distrets, ens deixavem portar per la nostra pròpia festa. La Sirenita, en Corre Caminos, el gos SNOOPY (segur que si), la original Mery Poppins  (de les còpies, nosaltres poc en sabíem) i Jo, ens ajuntavem plegats per crear la nostra dansa particular.

I en aquella dansa eterna vam conèixer gent força  important. Hi havia un Gat amb Botes que ens dedicava un HOLA! ben amistós amb la seva pota sense bota i un president molt conegut d'algun pais atlàntic, del que no recordo ben bé el seu nom. Podria ser l'Obama o potser, en Rajoy. Qui sap. Recordo només les ganes que tots plegats li fessim un resum del nostre viatge entre xarxes Des Connectades, corrents del Sur Surrealistes i còpies de cants de sirena (per això hauría, simplement, de llegir aquesta història).

I sé que aquestes alçades de la pel·lícula us estareu preguntant qui coi sóc Jo. Doncs bé, estimats espectadors i estimades espectadores, com que el conte (de moment) ja s'ha acabat vull que sapigueu que...  Jo sóc el terror de les nenes (bé, d'alguna només). Jo sóc en Bruce, en BRUCE WILLIS amics i amigues!!!!

GRÀCIES PER LA VOSTRA LECTURA!!!!  US ESTIMO! :)

REPARTIMENT:


Per ordre d'aparició en escena:


Mary Poppins (la Original): Alícia (es deleix per en Bruce, però això és només un secret! ).

Mary Poppin'S (les Còpies): Laia i Josep (pobrets, es repeteixen entre ells i no se n'adonen!).

La Sirenita: Eloi (i les quatre cadires sobre una moto, que l'acompanyaran per sempre més! Li agraden els calçotets vermells d'en Nacho).

Corre Caminos: Josep (el miren raro quan Riu sol, però ja hi estan acostumats. Cau en la temptació de la nit i es pren un Gin-tònic).

Gos SNOOPY: Eli (ara escoltareu les meves paraules... 5, 4, 3, 2, 1... teniu molta son...us pesen els ulls.... bona nit a tothom!).

La Pantera Rosa:  Miquel (des de que ho va descobrir, se'n posa una miqueta de Pachulí cada matí).

Mazinger Z:  Laia (realment pensa que hi ha un enamorament col·lectiu a la XarXa. Què maco!).

Ricky Martín: Concepció (ens espera a tots i totes a la Plaça Reial!)

Gat amb Botes: Núria. P. (en una estona es trobarà una plaça plena de dançaires i això li agrada, podrà estrenar botes noves!).

Obama/ Rajoy: Núria. M. (demana amb insistència un resum! )

Jo, o en Bruce Willis: Anuska (li agrada afegir-se a les corrents Sur Realistes del Nord i compartir SOM RIURES amb la gent que estima).



Nota d'autor: alguns dels fets descrits en aquesta història són reals. La majoria, simplement, no han existit més que a la meva pròpia imaginació! GRÀCIES! :)

A ELLS i ELLES

Una gran bola de massa de farina integral d'espelta s'esperava en silenci, conscient que aviat s'estiraría una mica per canviar de forma. De sobte, el Ding-Dong de la porta trencava el xiuxiueig del tomàquet fregit fent xup-xup. Amb aquesta música, s'inaugurava oficialment la festa.

Obría la porta i el somriure més gran conegut m'abraçava. La Concepció i la truita de patates ja havíen arribat. Al poc, una energía frenètica i alegre també feia acte de presència. Era la Eli, els tamborets i el vinet (fred i calent) per anar obrint boca. I mentre ens dedicàvem a posar ordre a l'espai on gaudiríem d'una tarda intensa de tardor, el Ring-Ring perfumat del Penedès es presentava per primera vegada. En Josep, els panellets (de la mare i el germà) i el cava s'afegien. 

I així, entre paraules entretingudes, el tomàquet fregit seguía el seu curs, la massa integral d'espelta ja s'havia fet gran feia estona, la taula i la distribució de les cadires per fi s'havia col·locat al seu lloc, la truita de patates ja cobrava protagonisme sobre les estovalles de color blau i el vi blanc i el cava passaven una mica de fred per les baixes temperatures frigorífiques.

Tot estava en ordre quan, de cop,  sense previ avís, un TELEPIZZA, ¿DÍGAME? va irrompre a la sala. I el somriure davant la pregunta era evident, perquè érem coneixedors que un parell d'ànimes excursionistes també volíen compartir el seu temps amb nosaltres. Les Raquel'S ja estaven aquí i la cistelleta de castanyes jeia al costat dels vint (o potser cinquanta) panellets que ens demanaven ser menjats ja feia estona.

I en aquell ambient engrescador un dubte o poster un acudit (no se sap ben bé el que era) se'ns feia present: on era aquell noi que havia de ser el primer de la trobada, aquell que a les dotze en punt ja hi seria per fer deures, aquell que despertaría al dia ... On era? En fi, de moment no hi era...

La cuina s'anava fent petita per instants. Havia arribat l'hora d'estirar la massa i passar el tomàquet per la batedora. I mentre trobavem l'espai necessari per a la creació i el rum-rum de les converses veïnes ens acompanyava, mentre vivíem tot això, un altre Tatxim-Tatxam sorprenent ens avisava d'una nova benvinguda. Éren els que veníen en Transfer, tots junts en un viatge plegats des de Barcelona.

Aquí els teníem, per fi, després d'haver-se gestionat entre carrers i parades de metro de la ciutat comtal. L' Alícia, creadora insaciable de somnis, tots possibles, i el seu barret màgic d'on sortirien verduretes fresques per preparar-nos un brebatge a base de carbassa i una deliciosa botifarra de xocolata; Les nostres Núrie'S, intrèpides aventureres d'un món social i espiritual, i la seva pasta (molta pasta per no quedar-nos amb gana) i el pa i l'embotit, per si parlant pels descosits ens agafés la nit; i  la Laia   i el Miquel, dansaires de l'Amor, i la seva truita d'Albergínia amb un secret; un misteri que després de tastarla descobriríem.

La taula ja estava vestida de colors. Les truites i els embotits disposats per ser menjats; les copes començaven a ser-hi plenes del millor vi i amb la millor companyia les paraules fruien soles... i a la cuina, en aquell petit espai, tot s'acabava, la crema de carbassa i la pizza d'espelta d'aqui poc es serviríen.

Però... un moment! Tot a punt i hi èrem la majoría, però d'aquell que a les dotze en punt ja hi sería, d'aquell encara no havíem sentit ni el Ding-Dong, ni el Ring-Ring, ni tan sols un ¿DÍGAME?, ni un Tatxim-Tatxam... On era aquell que s'havia fet passar per La Sirenita?...

I en un Plis-Plas va aparèixer ell (poc després que ens ho tornessim a preguntar), l'Eloi, amb el seu retard d'un parell d'horetes aproximadament i les seves quatre cadires pujades en una moto. Però encara no hi èrem tots... encara no!. Encara ens faltava la Mertxe, que  en un Fiu-Fiu ràpid va aparèixer darrera la porta com una ràfega d'aire fresc saludant-nos enèrgicament: ¡HOLA CHICOS!... i en un tres i no res ens va preparar la part més digestiva del nostre particular menú: la pinya!

I ara SÍ... Ara SÍ que hi èrem TOTS i TOTES!!!!  Un gran equip, amb una gran missió de Castanyada:

GAUDIR SOLS i ACOMPANYATS, EN UNA SOLA VEU, EN UN SOL CANT,  

DE LA NOSTRA PRÒPIA ESSÈNCIA!!!!

I del que va passar un cop vam servir a taula la pizza d'espelta i els xupitos de carbassa només recordo que vam RIURE, i vam tornar a RIURE, i RIURE més. RIURE tota l'estona i de moltes maneres (algunes inventades i altres no tant): amb la boca gran i amb la boca petita, amb els ulls oberts o potser tancats, amb extensió de braços i/o cames o tímidament per la panxa i el melic (si és que això és possible). RIURE amb un tap de suro al nas (i això si és digne d'anys d'entrenament). RIURE per disfressar-nos d'alguns personatges només amb una enganxina al front. RIURE tots a l'UN(í son)O. RIURE fins que ens fèien mal tots els músculs de la cara de tant riure deixat anar escandalosament. RIURE, RIURE i RIURE... res més sa i més útil!

I amb un final molt FÍ i saludable, s'acabava aquesta història.

AGRAÏMENTS:

Tot això ha estat possible gràcies a la inestimable col·laboració de tots ELLS i ELLES:

L'Alícia i la seva crema de carbassa, el torró cassolà i sobretot, per sobre de tot, la botifarra de xocolata.

La Concepció i la truita de patates amb seba tendre que es desfà en un somriure.

La Eli i els seus tamborets i el vi per a tots els gustos i colors: blanc o negre; fred o calent;...

L'Eloi i les seves quatre cadires pujades a una moto, la cara de sorpresa i la història interminable amb en Bruce Willis.

En Josep i el seu granet del Penedès: cava i panellets...què més!

La Laia i el seu secret "el Emmental" del formatge a la truita d'albergínia.

En Miquel i les regles del joc... Les regles són les que són i, si t'equivoques, t'en portes dos!

La Mertxe i la presentació en societat d'una pinya molt professional!

La Núria. M. i el gran bol de llacets de pasta de colorins... Aquella tarda vam moure molta, moltíssima  pasta!

La Núria. P. per l'embotit i el pa... no fos cas que ens quedessim a sopar!

La Raquel. L. per posar-s'hi "con las manos en la masa" i donar forma a la meva aportació. I a les seves ametlles d'Agramunt, recordeu?

La Raquel. P. i la seva cistelleta de castanyes que, tot i semblar crues... per dins, estaven cuites, ben cuites!

MOLTES GRÀCIES AMICS I AMIGUES!!!!