Una mica de MÀGIA!

Dia 1: 

AVUI FA UN SOL RADIANT!

A la branca més grossa d'un vell castanyer, al bell mig del bosc de Tasserra, hi vivia una família de caderneres. A la mare li agradava sempre tenir el niu ben net i s'enfadava molt quan algú hi entrava amb les potes plenes de fang. El pare, un mascle de pit ample, era una mica massa seriós i li agradava entretenir-se mirant el cel per endevinar quin dia faria l'endemà.

Estimat Amic, potser ahir m'esperaves. No et pensis que no hi era... et vaig saludar ben gran i en aquell silenci, només trencat pel sorollet d'una pluja intrèpida, et vaig desitjar que passessis un feliç dia!

Avui vull explicar-te que he viscut dos moments màgics. Un,  al damatí, ben d'hora, quan he despertat al dia amb paraules plenes de màgia de la mà d'un home gran, Alejandro Jodorosky i la seva percepció sobre l'AMOR (amb majúscules)!... Em fa pensar des d'un costat diferent!

https://www.youtube.com/watch?v=2eSLoj-CMEY  Sobre el Amor... Alejandro Jodorosky

El amor es desaparecer y encontrar tu alma en el otro.

I cap al migdia, quan començaven a sonar a la sala d'actes els primers acords d'una cançó que em remou per dins. No he pogut evitar cantar-la a duo amb una companya i la seva gran veu. Chiquitita és una cançó que màgicament em connecta amb l'alegria més profunda de la meva ànima! 

https://www.youtube.com/watch?v=ih4JqI44Qz8  Chiquitita. ABBA.

Las estrellas brillan por ti allá en lo alto.

Ulleres de mirar

RESPÉTATE LO SUFICIENTE COMO PARA ALEJARTE

DE LO QUE NO TE SIRVA, NO TE HAGA CRECER O NO TE HAGA FELIZ.

No recordo exactament en quin moment de la conversa ha estat. Si era abans de preguntar-li al nen sobre els perquès de tot plegat o si havia estat després de comentar-li que confiava en ell. No sé quan han aparegut d'entre les meves paraules roents pel pas del temps les ulleres. Unes ulleres inventades i invisibles. Unes ulleres que tothom portem incorporades; les ulleres de mirar tot el què ens envolta!

I sí que recordo que, un cop les ulleres han fet acte de presència, la història improvitzada anava prenent forma. Mentre ens miràvem, cara a cara, amb ulls de et sento i t'escolto, ens hem tret les ulleres que portàvem a sobre. Era necessari fer-ho perquè ens havíem adonat que les hi mancava nitidesa. Les ulleres amb que miràvem el món s'havien desenfocat!

Les ulleres desenfocades ens feien veure el costat més exagerat, brut i insolent de nosaltres mateixos i dels altres. Eren poc adequades fer-les servir molta estona seguida perquè faltaven al respecte sovint, acumulaven grapats de tristesa, estaven plenes de necessitats, ràbia i dolor amagat al cor, teníen gust a desesperació i demanaven desde la frustració sortir corrents a enlloc.

Doncs bé. Un cop ens hem tret aquestes ulleres que ja no ens feien servei, hem mirat dins de les nostres motxilles i hem agafat unes de noves. Només estrenar-les, ha estat fantàstic descobrir com hem pogut mirar el món d'una manera diferent. Hem prioritzat que Jo sóc important. Hem acceptat el que és amb estima. Hem vist la llum de l'alegria amagada als ulls. Hem asaborit l'esperança que no espera i la pau que no s'esbera. Hem sentit la rialla acompanyar la diversió. I, el més bonic de tot, hem après que estimar i ser feliç és el que vull.

 

L'essencial és invisible als ulls. El Petit Príncep.

http://elpetitprincep.info/vaig-aprendre/ 

MINIATURES

 EN POT PETIT, HI HA BONA CONFITURA

En un dia no gaire inspirador com avui, necessito treure la creativitat a passejar així que aqui deixo una tira de MINIATURES...

 

Moniato amb oli i sal

 Alga wakame amb llavors de lli

 

Trufes d'ametlla, avellanes i cacao

Pa de figues i papaia amb taronja

Allò vell i allò nou,

cap problema si es volen barrejar junts!

Encara recordo aquell teatre inmens de l'escola. Un escenari massa gran per uns ulls de nena massa petita. Recordo les olors i una sensació que malgrat ja els anys no he oblidat. Em veig pujant a l'escenari i seient a terra formant un cercle al voltant d'una gran quantitat de menjar benvingut de països llunyans i ple de colors vius. L'experiència no era més que un tast de fruits de la tardor però allà, amb només 4 anys, em vaig enamorar del pa de figues. 

Va ser un amor a primera vista que encara avui dia persisteix. Menjar pa de figues es traslladar-me en el temps a aquella sala exòtica pel paladar. És allò vell que conservo i que barrejo amb allò nou que se'm presenta, com aquest postre de papaia amb suc de taronja i canela, que tot just he estrenat en aquesta tarda feixuga de notes no gaire musicals.

Lo que pesa la SOLEDAD

Quién no se enfrenta profundamente a sus sentimientos,

establece relaciones falsas consigo y con los demás.

La soledad pesa. Anoche, por ejemplo, se me cargó en la espalda y me costó sostenerme con ella. A simple vista, parece que no pesa nada y que uno puede cargar con ella fácilmente de un lado para otro. Pero, cuando te propones moverte así con ella para ir a cualquier sitio, te das cuenta de lo que esconde. Mucha nostalgia y infinidad de gotitas de tristeza. 

https://www.youtube.com/watch?v=p7giqhKB5XU&list=RDKuWOxHMsuX0&index=2 

Ja no ens passa. Els Amics de les Arts.

RES MÉS.

En una tarda de mandra com la d'avui, pots acabar fent moltes coses. Pots jugar amb els badalls a fet i amagar i estar-t'hi una bona estona. Pots pintar somriures en el terra del menjador, sense cap altre motiu que gaudir de l'alegria. Pots fer malabarismes amb uns ous i observar com cauen i es trenquen.  Pots retallar trossets de no res i penjar-los del sostre per decorar l'espai...

O pots, simplement, no ser tan original i dedicar-te a fer una Quiché de seba, carbassó, albergínia i bolets, que serà la més espectacular que hagis tastat en temps. Res més.

Colors de TardoOor!

Bosc encisat i impregnat de misteri

o temple de serena majestat

que ens embolcalles de sagrat silenci;

faigs o fantasmes tocat d'encanteri,

d'un paisatge embruixat.

com balustres estàtiques de marbre,

els troncs s'eleven cel amunt austers;

són mans fervents les branques que enlairant-se

sostenen el verd tàlem que et cobreix.

Que les divinitats, faunes o bruixes,

defensin sempre aquest temple sagrat

sobre del qual rellisquen les centúries;

perquè no sigui mai profanat

a fi de que generacions futures

venerin aquests arbres seculars.

                     M. Font.

 

La Fageda de la Grevolosa.

DanZa la belleZa

TU TIENES VALOR POR SER QUIEN ERES!!!!

     

Cuando te amas...

Descubres que tus palabras son grandes.

Sonríes en la luz.

No disfrazas  la oscuridad.

Aceptas que no hay víctimas ni culpables.

Sientes serenidad en tu tristeza.

Te permites sentir, si presión ni rencor oculto.

Entiendes que todo lo demás puede esperar.

Te das tu tiempo.

Y te dedicas un baile.

 https://www.youtube.com/watch?v=4oiH06wqpLo&list=RD4oiH06wqpLo&index=1 

Go Solo. Tom Rosenthal

Temps era Temps...

Diuen que hi ha tres temps: passat, present i futur. Alguns en són de simples i altres de ben compostos. No importa com estan formats, si porten un verb auxiliar a davant o no és indiferent per marcar el seu espai a la linia temporal. 

En ocasions, també, jo he pensat en un temps que no té temps. Aquest, llavors, no es situaria linialment perquè es mouria lliurement i de forma atemporal. Però això que us acabo de dir és una manera de parlar cassolana; molt meva.

Comenten, a més a més, que s'ha de viure en present. Aconseguir-ho sembla ser que és el més sa per no viure malament. El meu pare (autodidacta del sentit de la vida) ha creat la seva pròpia teoria, la Tribiulogia, basada en què tot el que ens envolta està format per tres elements.  Així que, si agafo la seva idea, torno a l'inici d'aquest escrit. 

Hi ha tres temps i els tres han de conviure-hi al mateix temps, en equil·libri i essent amics. Viure en present però tot mantenint l'amistat entre el passat i el futur. És important entendre que passat i futur són amics i que els amics són un tresor que s'ha de mantenir viu.

I ara, aclarit tot això que em movia per dins en forma de ronroneig molt suau, m'agradaria parlar de les mirades. Hi ha una forma de mirar, de situar-se en el temps. Mirades i Temps també van junts (potser, en aquest cas, són cosins germans) i han d'aprendre a conviure-hi plegats!

És possible que en el nostre dia a dia no siguem gaire conscients de com mirem. Potser creiem que sempre veiem les coses que ens passen de la mateixa manera, enfocant amb la mateixa gradació perquè en essència som aixi!

Però un matí potser que et despertis diferent i no sàpigues quin és el motiu. Pot ser que et sentis fora de joc en el mateix lloc de sempre. I que, poc temps després de mantenir una conversa sincera amb una bona amiga, te n'adonis que la teva mirada s'ha perdut en el temps (això pot acompanyar-se d'alguna llàgrima sanadora).

Ara vull fer un incís. Les amistats van molt bé per aquestes coses, ens serveixen de miralls. I, a no ser que un@ vulgui tancar els ulls conscientment o mirar cap a un altre costat, en els miralls un@ es mira, de front o de costat, però s'atreveix a veure-hi què hi ha de nou.  

I el que m'he trobat de nou aquest matí ha estat la meva mirada. M'he vist en present, amb una energia que vol moure cap el futur desde l'aquí i l'ara, però amb una mirada que s'ha quedat parada, com en un bassa d'aigües estancades, contemplant el que veu en un temps d'un passat llunyà.  

I les llàgrimes, aquestes han fet que el corrent d'aigua es mogui i  m'han portat la mirada al meu present, amb la intenció de fer-li conscient de tot això que ja us acabo d'explicar.

 https://www.youtube.com/watch?v=jHDEn3y02EQ  Puerto presente. Macaco y Fito. 

Dolça o Salada, bona de totes les maneres!

Després d'uns quants intents en fals ahir a la nit i de tornar-ho a provar aquest matí, he aconseguit elaborar les meves pròpies creps!

Tot hi què el procés inicial no resulta gens difícil, ja què es tracta sencillament de barrejar quatre ingredients bàsics (farina integral d'espelta, llet d'avena, aigua i un polsim de sal), si que ha estat una mica dificultós trobar la densitat adequada a la massa (amb la batedora resulta un pèl agressiu, així que he canviat al mànec per  muntar clares al punt de neu, no sé quin nom tècnic posar-li) i identificar la temperatura més adient per abocar la preparació; quant més calenta estigui la paella molt millor. 

Voleu veure el resultat?

Ahir la vaig preparar salada, amb barreja de bolets de temporada i una lleugera essència tropical gràcies a la llet de coco. Avui per les postres, dolça, amb sabors que vénen del Montseny i de la mà de la meva estimada fadeta Sandra, que prepara unes melmelades de móra per no parar de llepar-se els dits!

La forma es al cuerpo...

Seamos optimistas; supongamos que usted sufre, que sabe, además, que sufre...

"Admitamos que sufro; según usted, ¿Cómo debo atacar el mal?"

No ataque, podría lesionarse. La víctima es usted. El agresor es usted. El campo de batalla es también usted; su voz ordena el asalto y el resto obedece: mentón erguido, respiración agitada y dedos de los pies apretados, amenazando atravesar su calzado.

Usted dice que lucha para tener un lugar bajo el sol, para conservarlo, para estar en forma para luchar; también lucha, aunque sin vanagloriarse puesto que no lo sabe, para respirar, para dormir, para no dormir, para sostenerse sobre los pies, para todos los actos naturales de la vida, para actos que se cumplirían mucho mejor, en paz.

Las estaciones del cuerpo. Thérèse Bertherat.

A propósito de Diafreo...

Uno tiene que reencontrarse con su ser más profundo, 

para poder SER lo que siente que ES, no lo que toca ser.

Les 4 fades

Cada vegada que es veuen, les fades es regalen alegría en forma de paraules boniques i des d'aquest punt de partida comença...

EL MISTERI

Gronxa't descalça 

en l'abisme dels possibles

i imagina queviures,

fantaseja amb les fades

de mitges ratllades

i els unicorns blancs.

Vés, corre!

i juga a fet i amagar

que tot s'acaba trobant

i qui et busqui

també et descobrirà.

Dóna voltes, zigues-zagues

amunt i avall

mareja't i rodola

tan se val

tot forma part d'un misteri

que, algun dia, et serà revelat.

Gràcies fades per compartir camí!

Idees amb llum

Solitud

 
Ma Solitude (Georges Moustaki- Pink Martini)

QUAN ACCEPTES EL SOROLL

APRENS A GAUDIR EL SILENCI

Què no se te'n vagi la pinça!

 

Arriba un moment que les mirades de crítica que tant angoixaven es relaxen i passen més inadvertides. 

Arriba un moment que un accepta que tothom fa el que pot amb el que té.

Arriba un moment, doncs, que un ja no es preocupa i deixa que cadascú pensi i faci el que vulgui.

Per a mi, ara és més senzill que abans. El que m'agrada ho veig més clar: M'AGRADA fer riure i M'AGRADA acompanyar-me de persones que em regalen i em treuen un somriure.

M'AGRADA, també, sentir que qui tinc a la vora és capaç de demanar perdó si és necessari perquè em fa veure la noblesa del seu cor.

I per la resta, torno a insistir, que cadascú faci el que bonament pugui amb el que té. Ni més ni menys!

Que no se te'n vagi la pinça!

Gràcies per aquest SORRY, company!

Bailemos

      

La vida es un baile,

así que escoge la música

y... baila!

Serendipity

Si aprenem a veure les coses i a saber sentir-les amb perspectiva, aconseguirem gestionar-les millor. És quan ens permetem distanciar-nos d'això (les coses), quan s'obre aquest gran espai que arriba amb una ressonància i una dimensió espiritual. En aquest lloc es genera un sentiment de trobar-se protegit, que no és el mateix que confortable. Aquest safety (salvat) és un dels assoliments més importants del Focusing.

 

Ja que els problemes ens dominen sovint, atès que els enfoquem des del nostre cap, a mesura que desenvolupem la perspectiva mitjançant una pacient atenció al cos allò que molesta es fa més lleu i la seva emprempta dolorosa tendeix a desaparèixer poc a poc. Llavors s'obre aquí un espai interior que té gust de profunditat, centre i infinitud.

 

 

FOCUSING. Escolta el teu cos. Luis López González.

 



 

Podriem jugar al joc... però sempre seria una proposta menys agraïda.

 

https://www.youtube.com/watch?v=wmeA8WrsaLk  No obeïr. MISHIMA.

 

 



CreART-hi!

 

JO SÓC CREADORA.

 

 

 

LA CLAU DEL CANVI ÉS AMB MI.

 

 

 



Claredat

 

Todo está extraordinariamente claro.

Veo todo el paisaje frente a mí.

Veo mis manos, pies, los dedos de los pies y puedo oler el lodo del río.

Siento una gran sensación de extrañeza

y maravilla por estar vivo.

 

BUDA

 

 

Ara entens  que "CASA" és aquí, a prop, en aquest lloc segur i comfortable, adaptat a les teves necessitats. Potser, després, arribis a entendre que "CASA" és a qualsevol lloc on la teva ànima hi sigui.


Per als que navegueu més enllà de l'horitzó, aviat trobareu que tot plegat no deixa de ser més que un joc de nens... ENDAVANT!


https://www.youtube.com/watch?v=sE2MR40Gj-I   Coses de nens.  Els amics de les arts.

Sensación Sentida

Abriendo nuevos horizontes, entre la Técnica Alexander y el Focusing.


https://www.youtube.com/watch?v=jvFc-kzU-bA Técnica Alexander. Entrevista a Belén Cobos.

http://tecnicaalexander.es/index.html


https://www.youtube.com/watch?v=Y-yMmJ4uh4g  Focusing. Gene Gendlin.

http://www.focusing.es/

Nadie se hizo sabio por casualidad

La sabiduría no nos viene dada, sino que debemos descubrirla por nosotros mismos después de un viaje que nadie puede ahorrarnos o hacer por nosotros.  

Me encuentro reflexionando sobre esta idea, pensativa, ensimismada y distrayendo la mente para no pasar página. Tras la lectura de unos cuantos capítulos sobre lo que este autor  da a conocer como sus 30 "S" mágicas, me detengo en la "S" mágica  de SABIO...  

Dícese de sabio aquél que atesora conocimiento, pero cuanto de este ingrediente ha de ser necesario para ser considerado como tal? ... A voz de pronto se me ocurre esta  pregunta y seguro que algunas más que le precedirán. De momento, para volar sin tener que gatear ni que sea un poquito uno ya tiene que ser un poquito sabio. Sugerente, por cierto,  el título en cuestión: Si puedes volar; por qué gatear (Bernabé Tierno)

Que el silencio te haga fuerte.

Que las estrellas se lleven tu tristeza. Que las flores llenen tu corazón de belleza. Que la esperanza limpie tus lágrimas, y sobretodo, que el silencio te haga fuerte.

 Pídeme que me calle. Es lo que deberíamos decir, quizás, cuando hablamos demasiado sin que se nos haya pedido la palabra expresamente. Cuando al escuchar al que se expresa nos vienen ciertas ganas de intervenir interesadamente puede ocurrir que, si las condiciones no son las necesarias, es decir, que si cuando me expreso siempre es mejor "lo mío" y no cabe en la definición ni un ápice de pluralidad y respeto a diversas opiniones "fuera de mi lugar", el resultado siempre augmenta la angustia de la persona que todavía no sabe integrar una propuesta diferente, un color diferente al que él o ella ha escogido. Como no hay otra visión que la única que se ve, el berrinche no deseado siempre llega. Así que me recomiendo una opción posible para estos casos: la escucha activa y el silencio.

Pebrot vermell amb frankfurt i xoriço

"El problema ets tu". Us presento una frase que, de moment, se'm repeteix com quan menges pebrot vermell o un tros de frankfurt barrejat amb xoriço. Sí, perquè el que he comprovat que em passa és que si faig aquesta combinació d'aliments molt probablement el meu estómac pateixi una digestió feixuga i pesada. I tot i que visualment em pugui resultar un menjar exquisit, per al meu organisme no significarà més que un cúmul d'estrés innecessari. Una sensació d'acidesa que m'acompanyarà una bona estona.

 

Doncs bé, des d'ahir que no faig bé la digestió. M'observo mastegant com puc aquesta falta de respecte gratuïta i poc considerada en les seves quatre paraules ordenades, que llença per terra la feina realitzada durant tot el curs. No cal. De moment no me l'empasso bé, tot i què la meva part més racional entengui que hi ha merda que no és meva i que em puc trobar amb persones que acostumin a llençar la seva pròpia fora, directa i fredament a sobre d'un altre sense moure una pestanya del seu lloc. Per molt que m'esforço en raonar-ho, insisteixo, el meu cor se sent ferit i el meu ego descol·locat.

 

No trobo els motius de tanta distància. I si em pregunto per a què ho ha fet, ara mateix només em venen certes paraules: humil·liació, descrèdit, hipocresia... Com és que hi ha gent que camina així? Com és que s'arriba a una valoració tan directa i superficial d'un esforç continuat que no ha estat ni molt menys senzill i ràpid? Entenc que no es pugui agradar a tothom. Entenc que cadascú porta les seves ulleres de mirar (des)enfocat. Entenc que per molt que hi apliquis un gran amor a la feina que fas, et puguis trobar amb persones que ni tan sols t'ho puguin reconèixer amb un somriure. Ho entenc.

 

Entenc, però, també, que malgrat no s'hagi donat el feeling hi ha maneres i maneres de plantejar les coses i de fer servir la paraula. Segons com es miri, és preocupant pensar que aquestes persones adultes serveixen de model als més petits. M'agradaria equivocar-me i no pensar que un nen acabarà copiant, simplement, allò que ha vist de més a prop.

 

I la última reflexió que em ve en forma de pregunta. Quin ha estat el meu paper en tot plegat? La resposta, ara em ve també així. De mirall, de l'espai necessari per situar-se al davant, cara a cara i adonar-se que, molt en el fons, el problema està en un altre lloc.

 

 

Esgotades reflexions d'una entrevista de final de curs

Punt i a part.

Quan un vol mirar-se d'una altra manera, decideix tallar-se el cabell. Punt i a part, i de seguit comença a escriure una nova història.

Sólo los niños saben lo que buscan.

- ¿Me puedes enseñar a volar así?-  Juan Gaviota temblaba ante la conquista de otro desafío.

- Por supuesto, si es que quieres aprender.

- Quiero. ¿Cuando podemos empezar?

- Podríamos empezar ahora, si lo deseas.

- Quiero aprender a volar de esa manera- dijo Juan, y una luz extraña brilló en sus ojos-. Dime qué hay que hacer.

 

Chiang habló con lentitud, observando a la joven gaviota muy cuidadosamente.

 

- Para volar tan rápido como el pensamiento y a cualquier sitio que exista- dijo-, debes empezar por saber que ya has llegado...

 

El secreto, según Chiang, consistía en que Juan dejase de verse a sí mismo como prisionero de un cuerpo limitado, con una envergadura de ciento cuatro centímetros y un rendimiento susceptible de programación. El secreto era saber que su verdadera naturaleza vivía, con la perfección de un número no escrito, simultáneamente en cualquier lugar del espacio y del tiempo.

 

 

Juan Salvador Gaviota. Richard Bach.

 



 

- En tu tierra- dijo el principito- los hombres cultivan cinco mil rosas en un mismo jardín... Y no encuentran lo que buscan...

- No lo encuentran... -respondí.

- Y, sin embargo, lo que buscan podría encontrarse en una sola rosa o en un poco de agua...

- Seguramente- respondí.

 

Y el principito agregó:

- Pero los ojos están ciegos. Es necesario buscar con el corazón.

 

El Principito. Antoine de Saint Exupéry.

 

 

 

Vaig fer la lectura d'aquests dos llibres quan encara era prou jove per a començar a entendre com funcionava el meu món. Tot i així, no vaig defugir d'arribar fins al final de cada història. Les paraules se'm van quedar enganxades a l´ànima, no me les vaig poder treure de sobre i tampoc hi vaig voler;  a dia d'avui, encara m'acompanyen d'alguna manera. 

 

Penso que, a l'igual que passa amb certs llibres, hi ha persones que en algún punt ens arriben a tocar l'ànima i se'ns queden, com les paraules, ben grabades al cor. Quan això passa, res torna a ser com era, sempre és millor! Es comparteix una relació entre iguals que canten una mateixa melodía. Tot frueix i resulta més fàcil.

 

I així ha estat últimament.... Un GRÀCIES ben gran per la nostra amistat Edu!!!!! Xeeeeeeee... això és important i lo demés pa la risaaaaaa!!!! jajajajaja

 

 https://www.youtube.com/watch?v=sU0CKOVY1ks  CANTA LIBRE. Neil Diamond.

https://www.youtube.com/watch?v=mgkk0Hdwmo8 Jonathan Livingston Seagull. Be. Neil Diamond.
 

 

El rincón de lo que crece bonito...

... Ya lo he encontrado!!! Me siento feliz porque he descubierto este nuevo lugar y quiero disfrutar de su belleza. Llevaba una temporada desenfocada, mirando sin mirar en nada concreto y en todo a la vez. Triste por no saber pararme quieta y observar bien. Contenta, ahora, porque he descubierto lo que crece bonito en un rincón de mi propia casa. Es maravilloso darse cuenta de que lo que florece bien grande y hermoso lo tengo justo AQUÍ y no mucho más allá.

 

Mirad con atención y buscad vuestro rincón de lo que crece bonito. Este es el mío...

 

 

 

7 PASOS PARA RECONOCER TUS EMOCIONES 





 



1. Busca un lugar tranquilo, sin distracciones. Respira... (puedes cerrar los ojos si quieres).

 

2. Mira si estás sintiendo alguna emoción, sensación o pensamiento.

 

3. Permítete sentirlo. ( No lo evites)

 

4. Trata de ubicar esa emoción o sensación en algún lugar del cuerpo. Tócalo.

 

5. Identifica que emoción estás sintiendo. Ponle un nombre.

 

6. Expresa lo que sientes creativamente (escoge una actividad y desarróllala).

 

7. Sé consciente de tu emoción mientras estás creando. Simplemente date cuenta de ella y después déjala ir.

 

Diario de las emociones. Anna Llenas.

 

Crear espacio interno

Hi havia una vegada un noi que amuntegava somnis trencats. No sabia ben bé per què ho feia, però guardar-se'ls sempre era millor opció que deixar-los ser lliures. Des de ben petit s'havia acostumat a fer-ho. Quedar-se'ls li generava seguretat i una estranya felicitat. Tot serveix, si un cas... millor no llençar-lo, es deia satisfet.

 

Van passar els anys i, amb el temps, va aconseguir aixecar el seu propi imperi. Es va proclamar rei d'un regne amb un castell ben emmurallat. Era un espai tan extens que de somnis trencats hi cabien de tots els tipus i, per descomptat,  també hi éren l'alegria, les il·lusions i els nous projectes en la cantonada més fosca i profunda d'aquell lloc...

 

https://www.youtube.com/watch?v=VNgQqGaPI4c

 

Pastora. Desolado.

 

 

De crear espacio interno me ha hablado Sheila esta tarde poco antes de empezar Diafreo. Me ha dedicado estas palabras al ver mis ojos acumulados de tristeza y de lágrimas expresando la impotencia.

 

Después de esto, hemos iniciado la clase con patadas y puñetazos  en el aire para descargarnos de toda la energía poco útil que llevábamos acumulada encima.

 

Poner límites con un NO!, trabajar con la respiración y el diafragma, aprender a relajar el sacro y entender  las compensaciones de nuestro cuerpo es una manera de abrir, de generar también ese espacio interno del que me hablaba, de aprender a caminar en equilibrio desde nuestro propio desequilibrio!

 

GRACIAS!!!

 



Què pots fer amb una taronja?

Les postres d'una tarda silenciosa i íntima.

 

L'ingredient refrescant que acompanya la lectura d'una Història Interminable que viatja al pais de Fantasia.

 

L'essència àcida, dolça i estimulant barrejada i presentada en forma de creativitART.

 

Tot això he fet amb una taronja. Proveu-ho, és deliciós!

 

 

 

Carpaccio de taronja amb mel, nous i polsim de canela.

Un moment!

 Miro entre els records i m'acompanya la tendresa. Reviso informes de parvulari i dedico un somriure a alguns comentaris. A la sala Blanca (P-3) ja deien que le encanta mezclar colores i  le sigue gustando llenar las hojas con distintos colores i a la sala Azul (P-4) comentaven que, als dibuixos, aplica un vistoso colorido.

 

Està bé. M'imagino pintant i omplint fulls amb els colors, tots barrejats, sense ordre ni consciència... Em resulta divertida aquesta situació...

 

Un moment!- reflexiono-. Acabo d'escriure "sense ordre ni consciència" massa depressa i ara penso, tot just, que això no sigui del tot així... Voleu dir que el fet d'escollir un color no és ben bé, a edats tan tempranes, una manera de mirar-se, d'interpretar-se, de sentir-se ordenada i conscientment? No és pintar la vida amb colors (o sense) una manera com qualsevol altre de posar "nom" a allò que sentim? Pintem les emocions de ben petits? Per què? En som conscients que les pintem? Us enrecordeu?...

 

És hora d'anar a dormir. Abans, però, no us podeu perdre aquesta història. 

 

https://www.youtube.com/watch?v=vOVmZuxCusQ El monstruo de colores.

 

 

 

Bona nit SOMIADORS!!!!!

Si la teva ànima vol ballar...

... posa-li música bonica.



No caldrà que t'hi esforcis gaire. Escull la cançó que més t'agrada. Sentiràs el seu moviment, sense controls ni dibuix de fronteres. Viuràs les ganes de deixar-te portar, lliure de passos ben programats. Una experiència màgica entre TÚ i la TEVA ÀNIMA, un diàleg íntim del NO RES, del TOT, del AQUÍ, del ARA i de la NO NECESSITAT DE RES MÉS.

 

Que ho gaudeixis!!!!

 

http://www.youtube.com/watch?v=jlL-KLIhjQM

 

Mals Hàbits. PASTORA.

 

 

 

La alternancia rítmica de los dos modos de funcionamiento cerebrales, Emisión y Recepción, se restablece gracias a un tercer factor: la CONCIENCIA DE SER, su comprensión y la capacidad de establecerla y desarrollarla. Se trata de una superación del condicionamiento habitual del pensamiento, de las actitudes y gestos que nos limitan. Esta superación sólo puede obtenerse a través del ejercicio comprendido, valorizado y repetido. (R. Vittoz)

HAY QUE CONCEDER AL CUERPO
UNA ATENCIÓN SIN ESFUERZO

 

Vivir tu cuerpo. Para una pedagogia del movimiento. Y. Berge

 

 

 

PRÍNCEPS DE COLORS

Hi havia una vegada una princesa de conte real i cinc prínceps més de terres llunyanes. Cap d'ells es coneixía i tots hi vivíen feliçment en el seu castell. Bé, potser millor dir que tots feíen el que podíen amb les riqueses que teníen.

 

Un día, la princesa va sentir que malgrat tenir-ho tot, alguna cosa li turmentava. Les seves il·lusions començaven a desdibuixar-se i es mostraven buides. No sabia què li estava passant i necessitava posar-hi solució.

 

Empesa per la curiositat (que apareix quan es volen resoldre coses inexplicables) va decidir ficar-se a un cercador per trobar allò que encara no havia buscat. Així que, només obrir l'ordinador, va entrar a Google i va escriure les primeres paraules que se li van ocórrer: PRÍNCEPS DE COLORS...

 

Un seguit de nous dominis, fins aleshores desconeguts, van aparèixer davant els seus ulls. A la pantalla s'hi podia llegir que s'havien trobat cinc prínceps de colors. Ni un més, ni menys. Va remenar i tafanejar la informació de dalt a baix; d'esquerra a dreta i en diagonal. Això és el que descobriría:

 

A les terres d'Onademar hi vivía el Príncep Blau. Una mica més al sud, als abruptes terrenys de Castellamunt, hi habitava el Príncep Verd. Tirant més cap a l'oest, hi apareixía el Príncep Groc als seus confins de Vil·ladegràcia. I si es continuava cap a l'est, entre els paisatges de vinyes de Pla del Raïm, hi residía el Príncep Taronja. Finalment, al nord,  a la vora de Caldes d'Aquí hi era el Príncep Vermell.

 

Amb tots ells es va posar en contacte la princesa. Entre tots van crear un grup de watts per traspassar millor la informació i mantenir una comunicació més fluïda.

 

Amb tots ells va parlar la princesa dels seus propis colors i de les ganes d'establir lligams i contruir un Arc de Sant Martí comú i majestuós. Entre tots compartiríen els tresors més valuosos de cada regne.

 

I així va ser que la princesa va viure alegre i encantada, deixant-se acaronar per les suaus onades de la mar o omplint-se d'un bell ataronjat al capvespre. Així va ser, també, que no va perdre l'esperança de sentir les pessigolles dels rajos de sol a la seva pell, del foc intens de la improvització i de totes aquelles coses que no estan programades.

 



 

Me quiero a mi misma.

Quien vive en un estado de conciencia superior, está dispuesto a solucionar todos los conflictos por medio del amor. YO PERDONO Y ASÍ ME LIBERO.

 

 

 

Tú puedes sanar tu vida.  Louise L. Hay.

 

https://www.youtube.com/watch?v=qNVSYAAH7-U

SOM RIU A LA VORA DEL RIU POR

A la vora del riu Por hi vivíen un parell de monstres monstruosos. Un parell d'aquells que, només d'imaginar-se'ls, la pell es posa una mica de gallina; de gallina, més aviat,  xica tica mica camacurta i ballarica.

 

Els seus noms éren poc adients per ser nom de monstre. En lloc de dir-se, per exemple, Monstre Sensecapnipeus o Monstre Delsmalsonsdenit, o qualsevol altra cosa inquietant, es feien dir en Monstre Massafeina i en Monstre Emfapal.

 

Massafeina era d'aspecte gran i lluia un color blau massa fosc. En canvi, Emfapal era prim com un fil de pescar i d'un ros brillant exagerat. Ambdos éren amics de tota la vida i havien viscut sempre al costat de les aigües de la Por. 

 

Quan s'apropava la nit jugaven a espantar tot el que podien...

 

- GgggrRrrrRRrrR!!!! GggrRrrrrrrR!!!!! ... Ja hi sóc aquí!- escridasava Massafeina rabiós-. 

 

- PuaaaaaAAAaAAAfff!!! PuaaaFfffff! PuaAafffff!... Ja hem arribat! - continuava orgullós Emfapal-.

 

Però ningú no s'immutava, ni tan sols l'animalet més insignificant. El silenci de la foscor era evident, aquells sorolls  desentonats  no cridaven gaire l'atenció dels seus habitants.

Aborrits d'aquella situació un día els dos amics van decidir...


 

He arribat. Sóc a casa.

Se despertó sintiendo, soñando que todo su cuerpo pesaba. Como un bloque, duro y tenso, se dejaba caer hacía el centro. Otro lugar que no era el suyo. Todo empujaba hacía una gravedad más fuerte. Quieta. Pedía ayuda. Nadie a la vista. Delante el vacío, la nada, la oscuridad y el silencio. ¿Dónde estaba?- se preguntaba-. Y la respuesta no se le hacia esperar: Perdida, ubicada en algún rincón dentro de si misma- se decía.

 

 

"...no us refugieu en res que no sigui fora de vosaltres. En cadascun de nosaltres hi ha una illa segura a la qual ens podem adreçar. Cada cop que hi arribeu mitjançant la respiració conscient, i que sou a casa, genereu un espai de relaxament, de concentració i de percepció. Si habiteu en aquesta illa interior gracies  a la vostra respiració concient és que us trobeu segurs. És un lloc on us podeu refugiar cada vegada que us sentiu atemorits, insegurs o confusos." 

BUDA.

 

 

 

He arribat, sóc a casa

en l'ara, en l'aquí.

Sóc solid, sóc lliure

en l'estatge definitiu.

 

 

 

Alliberar-se de la por.

Coneixements essencials per travessar la tempesta.

Thich Nhat Hanh.

PER A TU...

...que també camines...

...que mires la majestuositat del sol durant la nit i reculls estels malgrat la llum del dia.


Viatge llarg. SAU
https://www.youtube.com/watch?v=q9jDo1r8P_g

Que les paraules tendres t'acompanyin sempre! 

Boig per tu.

Durant la nit escoltava aquells acords que em deien quelcom que feia temps que no sentia. M'ho imaginava i entre el parlar dels personatges recollia algunes frases. He robat el teu nom al silenci, va ser la primera que em va fer tancar la boca i obrir el meu cor. 

La nit és un viatge llarg, però s'ha de poder arribar, aquesta va ser la frase que em recordava tot el meu camí, el procés de fer un pas rera l'altre, a poc a poc, amb el meu propi ritme. I per últim les paraules que se m'enganxaven al somriure deien que en el fons hi ha estrelles que mai s'apaguen dins del meu cap.  

Boig per tu. El musical de SAU.
https://www.youtube.com/watch?v=9VhgLLdFZd4



Paraules d'amor.

Senzilles i tendres. Paraules sense un gran discurs. Buides de pressió, plenes de sentit. Paraules sentides des del cor. Creades sense presses ni neguits. Paraules de perdó, comprensió i estima. Paraules de llum per mostrar-me un camí.

Paraules que m'inspirin a continuar dibuixant amb colors diferents el meu món. Paraules que, malgrat reconeguin moments foscos, perduts i desorientats, sàpiguen regalar-me un somriure per continuar caminant.

Joan Manel Serrat i Sílvia Pérez Cruz. Paraules d'amor.

https://www.youtube.com/watch?v=96kdVnJj294