...quelcom dins meu...

Últimament tinc més ganes d'escoltar que de fer servir la paraula. Prefereixo ser espectadora de converses i no tant una activista parlaire. I és que se'm remou l'estómac només de pensar-ho. Han marxat les ganes d'explicar históries, a vegades les mateixes, amb els mateixos colors...

Últimament tinc més ganes d'estimar-me que no pas de preocupar-me per l'estima dels demés. Prefereixo ser protagonista d'aquesta pel·lícula, la própia, i les valoracions dels altres em comencen a semblar indiferents, no tan valuoses. I també se'm remou l'estómac només de pensar en l'esforç per agradar a algú. No puc... quelcom dins meu està canviant...

Tan Fàcil i Tan DiFícil alhora...

Tan cert
com que tu i jo som altres


Tan cert
com que no hi ha res més


Tan clar
com que la nit ens espera


Tan clar
com que no ho fa per tothom


Tan breu
com qui no espera resposta


Tan breu
com qui sap el que diu


ARA i AQUÍ

T'ESTIMO

http://youtube.com/watch?v=ctR09pBd9Y4

Saber-ME Estimar

Avui he decidit que el millor regal sóc JO.

Avui he descobert que el millor desig és SABER-ME ESTIMAR.

Ángel

A vegades et veig si miro al cel i cerco les estrelles...

A vegades et veig si tanco els ulls i t'imagino cantant-me, somrient-me, cuidant-me...

A vegades et veig si dormo i em regales abraçades....

Gràcies Abuelo. Gràcies Ángel.

I callo ...

No sé per què em passa, però em passa. Em passa que, a vegades, decideixo fer una pregunta a algú altre i no em contesta. I des de la meva part d'anar més enllà li torno a Insistir (fent la mateixa pregunta, Idèntica, sense canviar res) una vegada més i una altra i, fins i tot, una altra més!!!... que és quan decideixo deixar la meva tossudesa aparcada. I em sento malament perquè penso... tanta Insistència ... calen tantes vegades? ... és tan esgotador! I callo...

I penso que això m'ha passat amb diverses persones, en diversos moments i situacions... I no sé per què em passa, però em passa. Em passa que sigui possible que les meves preguntes NO siguin I: Interessants, Ingenioses, Intel·ligents, Importants... o que, no trobi els moments adequats per fer-les o que, sencillament, les persones no estiguin receptives. O... NO ho sé! Però sé que això em fa sentir malament. I callo...

I callo... i em quedo amb la Indiferència de l'altre que em fa mal. Millor dit, fa mal al meu ego que queda Indefens, ferit d'aquell atac sense paraules. I callo...

http://www.youtube.com/watch?v=Igsy70gZUoY&ob=av2e

Amic Estima'T...

Dia 4:

Bon dia Amic!!!!

Avui sentiràs un secret. T'explicaré el que diuen. Comenten que "el passat és ple, el futur és buit i què no hi ha res que passi si jo no ho escric". Reconeixes la lletra d'aquesta cançó?

Escolta'm, d'Amic a Amic, el que et diré. Escolta'm bé!

"Que hi ha tres maneres de viure la nostra existència: la primera, el Present Passat; la segona, el Present Present; i la tercera, el Present Futur. Et toca a tu decidir quina de les tres opcions prefereixes viure."

Diuen, amic, també, que hi ha un petit món on tothom es planteja l'existència d'una manera diferent. "N'hi ha que només viuen el futur, com si algú sabés què ens pot passar... d'altres viuen el passat, com si no sabessin que el passat forma part del passat, i n'hi ha d'altres, molt pocs, que viuen el present, ja que consideren que és l'única realitat".

I jo desitjo que siguis d'aquest últim grup. Avui t'envio una mica més de PRESENT per a què gaudeixis aquesta tarda que S'estrena, Sense Angoixes, Sense Inseguretats... lliure de ToT això, gaudint en present...

Relaxa'T... ToT va bé... pensa, que la llum de la teva estrella t'il·lumini. Que comenci l'espectacle!!!!

Dia 5:

Bon dia Amic!!!!

Avui et parlaré, sense més, de sOledaT. Saber estar sOl no és fàcil, és ToT un ART i, com a qualsevol activitat artística, requereix TEMPS, PACIÈNCIA i AUTODOMINI. En aquesta soledat CREAtiva el "JO ACTOR", es coverteix en el "JO CREADOR".

Es tracta d'una soledat lluminosa i... no és per casualitat, la mateixa soledat que gaudeix el geni dins la seva llàntia... sents el ritme ARA dins teu?

Imagina'T... "NO HI HA UN GENI; NO HI HA UN GENI TAN GENIAL!!!!"

EtS un Super Geni de la Llàntia, que des de la teva soledat pots acomplir tOts els teus desitjoS... UauuuuU!!!! FELICITATS per la teva estrena!

I ara si que, després de tanta teoria... anem a la pràctica!!!!

El que hauràs de fer és buscar dins de la teva llàntia particular totes aquelles paraules que puguin inspirar a sortir a l'exterior el teu JO CREADOR.

Un cop les hagis escrit et serviran de font d'inspiració per a observar-te davant la teva CREACIÓ i, quan estiguis preparat, mostrar-la al teu món!!!!

http://www.youtube.com/watch?v=XCEhuEeyOGk

SORT i ENDAVANT!

Estima'T Amic...

Dia 1:

Bon dia Amic!!!!

Potser que avui em presenti...
"...O potser tu mai has tingut un amic imaginari. O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda..." tal i com diuen els MISHIMA.

Doncs si és així ja ha arribat el moment de què em coneguis. SÍ!!!
Sóc el teu AMIC IMAGINARI o potser el teu ÀNGEL DE LA GUARDA. Pots dir-me com vulguis. I si t'agrada més, també puc ser el teu AMIC INVISIBLE. Em diguis com em diguis aquí estic, per fer-te costat i mostrar-te la màgia d'aquests dies!

I la primera tasca que t'encomanaré serà molt agradable i acollidora. Durant el dia d'avui hauràs de fer una abraÇada gegant a tots i totes les companyes que et trobis pel camí.


Dia 2:

Bon dia Amic!!!!

Avui et parlaré del "...dolÇ batec de la tendresa que espera... la tendresa que exalta... la tendresa que ens cura quan fa pOr la solitud...".

Ahir vaig trobar a faltar la teva abraÇada. La buscava pel passadís, entre les rialles i els ulls expectants de tots i totes davant la sOrpresa.

En tOt cas, accepto la teva decisió i desitjo que quan estiguis prepara't puguis obrir-te al "fràgil ART de la tendresa". De moment, jo, el teu AMIC INVISIBLE, t'envio una de ben gran només per a tu... deixa't seduir per la seva música... la sentS?

I com que aquests dies són plens de tendresa, avui et demanaré que decoris l'arbre que aquesta carta acompanya. Tornem a la infantesa. Imagina't, és el teu arbre i l'has de decorar dels colors de l'alegria!!!!

Dia 3

Bon dia Amic!!!!

Avui em presento vestida de primavera en aquest calorós hivern, perquè ... " Si ets poeta, veuràs amb claredat que hi ha un núvol que sura en aquest full de paper. Sense núvol, no hi ha pluja; sense pluja, els arbres no poden créixer; i sense arbres, no es pot fer paper...".

Encara no he descobert on s'amaga el teu arbre. Sé que eTs poeta. Sé que el mostraràs majestuÓs, sense vergOnyes, sense pOrs... serà la teva creació, projecció dels teus desitjOs!

"I com cada any al desembre ens acosta el nadal... I tindràs nova agenda i potser faràs balanÇ i et proposaràs per l'any que arriba ser millOr que abans...".

I desitjaré que "cada nit sigui la nit més bella, que aquest any nOu porti pau a ToT el món".

I... ARA et toca a tu! DENANA UN DESIG!... Ja el tens? Doncs agafa l'estrella que t'envio i escriu-lo ben gran! Després, penja-la a sobre del teu arbre!

ENDAVANT!

...un conte nou!

Hi havia una vegada... ...una princEsA...

... i ToT el seu TempS...

...el TempS que no ho havia VisT...

Un día ho descobrí...

Va aprendre a mirar-Se.

Va vestir-Se amb una nova mirada, sense importar quina hora era...

...i va decidir marXar...

Va decidir alliberar-se d'aquell conte Vell i aVorrit...

...i se'n va anar.

Abans, però, parava aquell TempS amb un final molt FI.

Començava a crear un conte, un conte nou!

Un CoR ple d'estrelles

ELS DEU SECRETS DE L'AMOR...

Si no t'enamores de la vida, la vida no s'enamorarà de tu.
L'amor és una conquesta constant.
Els fills són els nostres mestres en vida.
En triar els amics, triem la nostra família espiritual.
Els animals ens ensenyen a ser humans.
La natura és la nostra primera casa.
El savi es reconeix per tot el que estima.
Un cor gran allotja tots els altres.
No importa el que ets, sinó el que arribaràs a ser.
No n'hi ha prou amb donar amor, també cal expressar-lo.


"Cadascú dóna el que rep. Després rep el que dóna. Res no és més simple. No hi ha una altra manera. Res no es perd. Tot es transforma."

http://www.youtube.com/watch?v=QfhEKpFiepM

Un Cor ple d'estrelles. Àlex Rovira i Francesc Miralles.

La resposta, el SILENCI!

Avui he après que, quan un es mostra ben fort i dur,
el que necessita amagar és la seva feblesa.


Avui he après que, quan un es troba immers en explicacions poc útils,
més opcions té d'equivocar-se.


Avui he après que la resposta, també, pot ser el SILENCI!

El pardal i la lluna

Hi havia una vegada un petit pardal. Sí, era petit. Petit i entremaliat. Massa mogut per a la seva edat. Però... quina era l'edat adequada del moviment?, es preguntava. I tot sol s'ho responía: el moviment no té edat!

Així que es movia amunt i avall. Volava entre muntanyes ben feliç. I tot i malgrat la seva curta edat, ja coneixía a més de la meitat de totes les branques dels arbres de la regió on vivía. I amb elles parlava animadament. I amb elles, també, feia realitat les seves aventures i els seus desitjos... L'ajudaríen algún día a apropar-se a la seva estimada lluna?, es preguntava. I tot sol s'ho responía: els desitjos no en tenen ni entenen de distàncies!

La lluna, aquélla bola de llum brillant, que trencava el cel per a il·luminar els seus somnis... com l'estimava! Esperava la marxa del sol. Cada día, sommiava amb la nit. Cada nit, pujava al mateix lloc: la branca més alta d'aquell arbre majestuós!

Aquest era el seu viatge. Aquest era el seu moviment. Malgrat ser petit, allà es col·locava majestuós, a la branca més alta de la regió, per ser-hi més a prop de la seva lluna, perquè se l'estimava sense més, sense més intenció que se l'escoltés i que l'il·luminés, sense més, els seus neguits, les seves inquietuds!

Experiències d'Expressió (ben)Escrita, una tarda qualsevol.

Somos Grandes

Andamos el camino, cogidas de la mano. Marcamos el paso con tiernas miradas. Somos juntas, somos separadas, somos las tres con Nosotras, grandes personajes como las tres Mosqueteras o les tres Bessones. Y creamos nuestros sueños y nos disfrazamos de ilusión, para formar un GRAN equipo: el Nuestro con Nosotras!

Somos Grandes. Somos juntas, somos separadas, somos las tres con Nosotras. Y entre canciones, danzas, pinturas, cuentos y juegos crecemos.

Somos Grandes. Somos juntas, somos separadas, somos las tres con Nosotras. En nuestro caminar, a veces seguís mis pasos a veces yo sigo los vuestros, pero siempre nos encontramos caminando el mismo escenario, los mismos pasos hacía delante. Andamos el camino.



Juntas o separadas. Somos nosotras. Somos grandes.

Gracias por SER y ser CONmigo.

CREAC(c)IÓN

Día Primero: LA HUMILDAD

He aquí que homo vio la luz, tomó conciencia de sí mismo y apareció la humildad. -Soy uno más de los habitantes de este planeta. Esta casa no es mía. Sólo soy un inquilino provisional. Toda vida es importante y todos nos necesitamos para sobrevivir.
La humildad se mezcló con la curiosidad y la responsabilidad y homo inició la creación.

Día Segundo: EL RESPETO

Y el segundo día homo observó el firmamento. Respiró el aire fresco de la atmósfera y admiró la belleza del cielo. Y dijo:
-Debemos mantener este aire limpio porque de él depende la vida de todos. Es importante cuidar este firmamento, los astros que iluminan la noche y la atmósfera que nos protege de las radiaciones.
Así fue como homo evitó la contaminación por gases o ruidos. Legisló para proteger este medio y educó para un consumo equilibrado y responsable. Entonces aparecieron el respeto y la alegría.

Día Tercero: LA GRATITUD

El tercer día, homo vio la belleza de la Tierra y se dio cuenta de sus riquezas. Así es que dijo:
- Edificaré con cuidado mis estancias en la Tierra. Intentaré construir viviendas ecológicas que se alimenten de energía limpia. Respetaré la naturaleza e intentaré que mi paso no suponga destrucción. Recibiré con gratitud los dones de la madre Tierra y los compartiré con equidad.
Y aparecieron la prudencia, la generosidad y la solidaridad entre los humanos y el resto de seres vivos.

Día Cuarto: EL EQUILIBRIO

El cuarto día, homo se fijó en la belleza y grandeza del mar. Y dijo:
-Tendremos un cuidado especial de estos parajes. Gestionaremos nuestros desperdicios de forma que no ensucien las aguas. Utilizaremos con sensatez los recursos del mar para nutrirnos y evitaremos su explotación desenfrenada.
Y apareció el equilibrio y homo vio que aquello era bueno.

Día quinto: LA COMPASIÓN

El quinto día, homo vio que había muchos animales viviendo en el planeta, animales libres y nobles que jugaban al sol y corrían por los prados. Y homo dijo:
- Crearemos amplios espacios protegidos donde todas las especies encuentren su lugar en libertad. Haremos un uso noble de los recursos que nos dan para nutrirnos y para la investigación.
Y entonces apareció la compasión y la convivencia pacífica entre las especies. Y homo vio que esto era bueno.

Día sexto: LA CONVIVENCIA PACÍFICA

El sexto día, homo vio otros seres homos de todas las razas, costumbres y lenguas. Y apareció el impulso de aprender de los demás, de relacionarse y compartir en confianza. Y dijo:
- Conviviremos juntos en paz y nos ayudaremos a crecer respetando la manera que le sea propia a cada uno.
Y así fue como nacieron la amistad, la ternura y el amor.

Día séptimo: EL AMOR

He aquí que el séptimo día homo descansó del trabajo hecho... Y la Tierra quedó tranquila porque homo había hallado la armonía en su interior, en sus relaciones con los demás y con la naturaleza. El ser humano entraba en una etapa de humanización amorosa y creativa. Y así fue como la VIDA dio un gigantesco paso hacia adelante.

ECOLOGÍA EMOCIONAL para el nuevo milenio.
El arte de reinventarse a uno mismo.
Mercè Conangla y Jaume Soler.

...SonS que m'acompanyen...

Són SonS que m'acompanyen. Records de fràgils moments que s'apropen per mostrar-me la il·lusió d'aquells dies. Els meus ulls mig entre llàgrimes ballen un compàs que no és massa alegre però que tampoc és excessivament trist.

Una vez que te hayas decidido a volar...

Una vez que te hayas decidido a volar, tendrás que saber que todo lo verás mucho más pequeño. Lo que antes se te presentaba como un problema de grandes dimensiones, ahora, desde esta perspectiva más amplia, se te mostrará ridículo. Es completamente normal.

Tendrás que saber que tus vacíos serán menos, como consecuencia de abarcar desde las alturas mucho más terreno.

Habrán muchas cosas de tu vida que ya no tendrán el mismo sentido, porque no las verás igual que antes. Todo el distanciamiento ganado te dará, a la par, una mayor aproximación a tu Ser, a tu eSencia.

Una vez que te hayas decidido a volar, no te preocuparás tanto por las cosas porque, al observarlas más pequeñas, ocuparan menos tu espacio. Al poseer más campo de visión, sabrás mejor que antes hacía donde dirigirte y serás tu mismo el creador de tu propio rumbo.

Algo quedará atrás, lejos. Es posible que tu vuelo sea Silencioso y Solitario, será el precio de dirigirte hacía ti mismo, de volar contigo mismo en un vuelo libre.

Con pocas palabras sabrás lo que necesitas, lo que deseas, hacía donde quieres ir, sin dependencias.

Volarás alto, quizás demasiado. Puede ser que los que vuelen a tu alrededor no cumplan tus mismas necesidades.

Una vez que te hayas decidido a volar, comprenderás que cada cual es responsable de su propio vuelo, que cada cual decidirá que altura es la apropiada y que rumbo es el que necesita. Aprenderás a respetarlos. Entederás que los ritmos y las velocidades presentan infinitas posibilidades, igualmente válidas a la tuya.

Una vez que te hayas decidido a volar, encontrarás en tu camino a quién se aproxime también a tu manera de volar.

Increible TAnA!!!

Tana! - seguía mi camino.
TAnA!! - continuaba caminando.
TANaAAa!!! -con aire de preocupación entonces pregunté: Perdón, ¡¿es a mi?!

Y recordé aquellas fantásticas palabras, las que me decían a carcajadas: Contesta, Contesta con Sentido, Contesta con Sentido del Humor!!! Escoge entre el humor la mejor opción. Si lo eliges bien puede ayudarte. Por el contrario, si no lo haces de forma adecuada, puede que no sientas más que rabia e indignación.

Así que estaba decidida a pasar un buen rato. Y busqué en mi aquellas palabras pronunciadas en aquellas bocas ajenas. Aquéllas que, NO negaré, me hicieron tanto daño al presentarse.

Y las busqué quizás un pelín desesperada por la sorpresa. Realicé un verdadero esfuerzo por encontrármelas. Busqué en lugares difíciles: debajo del sobaco, entre los dedos de los pies, detrás de las orejas, en la parte muy trasera del pantalón también... busqué incluso entre cada uno de mis cabellos con paciencia, com mucha tranquilidad. Pero nada, no hubo manera. A pesar de mi gran esfuerzo, lo prometo, no aparecieron. Quizás... es que NO estaban en mi!!! Aquellas palabras traviesas NO me pertenecían!!!

Así que una vez llegada a esta inteligente conclusión, las miré con una nueva ilusión. Miré con elegancia aquel pack de dos, madre e hija, que esperaban ansiosas un respuesta pronunciada en mis labios. Y las contesté, por supuesto, pero no sin antes dedicarles una gran sonrisa. Porque SÍ, porque valía la pena hacerla después de reconocerlas tantos años llevando aquel peso tan grande. Tantos días, con sus soles y sus lunas, uno detrás de otro, especulando, haciendo un laborioso y escrupuloso trabajo de investigación... pobrecillas! Y seguía sonriéndolas...

Y, por fin, llegó mi respuesta:

Increible (T)AnA!!!! Al final, lo conseguiste!!!!!


Y ya está. SE ACABÓ. FIN.

ImPresSiOnS

CREAR la millor versió de mi mateixa. Amb aquest pensament començava una noVa aVentura.

La sala que ens acollía es convertía en un espai idoni per a la Creativita(R)t. I les paraules, vestides d'una elegància massa propera, ens començaven a Seduïr.

ToTs i ToTeS formavem part d'una obra d'Art. Un còctel de línies, formes, volums i colors molt particulars. Una combinació que creava una imatge, la Nostra, cadascú la Seva, que tenía molt d'Íntima i molt de Personal.

Una carta de presentació, ImPresSionS que marcaven un ritme que tenía també molt de Fugaç i molt d'Intens però que, malgrat la rapidesa, també eXistien i es mostraven en Societat.

Gràcies Andrea

per les teves paraules,

font d'Optimisme

per SEDUÏR-ME cada vegada

amb més convenciment!

http://www.andreavilallonga.com/

ON ara NO era més que una nova manera de mirar...

Una tarda de portes tancades, de NO gegants que es mostraven com pedres al camí i creaven un paisatge de colors poc il·luminats.

I és que no s'havia enrecordat. NO havia estat capaç de parar més atenció, d'abaixar el seu ritme per tenir cura del seu propi temps. La pressa i la distracció sortien al pas per recordar allò que portava tants dies intentant no oblidar.

Mai una paraula tan poc plena de sentit l'havia omplert tant. EN RESERVA es podía llegir davant la pantalla de l'ordinador. En reserva significava que el començament de les classes de Ioga finalitzaven en aquesta paraula, en aquesta reserva no sabía de què.

I el fet de no saber-ho, de que la seva ment no trobés arguments lògics i raonats, l'havia portat a aquell plor escandalós. Unes ben boniques i formades llàgrimes s'apropaven als seus ulls per netejar tota la impotència, la ràbia i, fins i tot, la culpa.

Però ella no en tenía de culpa, s'animava. Al cap i a la fi, la situació era la que ja era. Podía canviar els colors del paisatge, podía fer que les pedres es tornessin més petites. Ella tenía la màgia, la solució a aquell sucedani de problema. Ella podía crear, podía donar la volta a la paraula perquè tenía la fòrmula a les seves mans. Ara el NO el convertiría en ON... cap a ON mirar?, cap a ON dirigir-se de nou?, cap a ON...?...

Cap a ON...? seguía pensant mentre una trucada de telèfon apareixía en forma d'una nova pedra, potser encara més feixuga de passar que l'anterior. S'anul·laven tots els tallers de Nia per manca de participació. La seva veu ballava ara al compàs d'aquell nou NO en procès cap a ON perquè ON ara NO era més que una nova manera de mirar... de vestir el color adequat a les pedres que existeixen al camí!

...i S'expressiONAva...

... dibuixava amb els braçOs una O d'Ós pOlar, ben rOdOna i mOlt bufOna ... agafava els petOns que llençaven cOntents els Ocells pels cantOns... manegava el seu vOl des d'un llOc pOc vistÓs, que nO era el talÓ, que n'era el seu cOr...

Expressionar-ME

" Como un pintor prepara su tela, un alfarero la tierra, debemos preparar nuestro cuerpo antes de servirnos de él, antes de esperar resultados satisfactorios. Es el estado a priori del cuerpo el que determina la riqueza de la experiencia vivida. Una vez despierto, el cuerpo toma iniciativas, ya no se contenta con recibir, con padecer, con encajar. Al tomar conciencia de nuestro cuerpo, le concedemos una influencia sobre la vida."

El cuerpo tiene sus razones. Thérèse Bertherat

Passava per uns moments delicats. Moments d'una fragilitat inestable. El meu cos estava ansiós d'expressió. Tenia sed de moviment i així ho manifestava. Difícil fer-lo callar quan, desbordat d'entusiasme, ja havia creat una forma particular de moure'S. El meu cos posava en pràctica la seva nova teoria: l'Art d'Expressionar-SE!

I S'expressionava. Sí, S'expressionava en qualsevol moment. Sí, S'expressionava sense permisos, lliure i espontani. Només guiat per la seva intuïció, s'allargava per fer-se gran. Només acompanyat pels seus somnis, es deixava sentir ample. No més!

La gràcia posada a cada gest, per fer-lo únic i brillant, era la conseqüència i no el resultat perquè, en l'Art d'Expressionar-Se, el que comptava era deixar-se anar per gaudir. Res més!

I així m'ho anava experimentant el meu cos. I em cridava per jugar. I començaven. Els braços feien de llapis, creadors de figures extraordinàries, dibuixaven gargots infantils al cel i pintaven núvols de colors...

Quiero aprender un cuento...

Quiero aprender un cuento...


TODO está en todo.
NADA, también.

Y... qué más?

... en mi oscuridad también está mi luz.
... en mis sueños también me muestro despierta.
... en mis lágrimas también se refugia mi alegría.

Y... qué más?

TODO está en todo.
NADA, también.

... en mi incertidumbre también se esconde mi seguridad.
... en mi soledad también me siento acompañada.
... en mi agitación también encuentro mi calma.

Y... qué más?

... en mi debilidad también está mi fuerza.
... en mi miedo también se alberga mi coraje.
... en mi mentira también está mi verdad.

TODO está en todo.
NADA, también.

... en mi vergüenza también soy espontánea.
... en mi silencio también se guardan mis palabras.
... en mi desilusión también anida mi esperanza.


Y... qué más?

TODO está en todo.

...

...tirar la basura!

Vivía en una casa, en un lugar que apenas conocía. Un espacio tan sagrado que hasta daba miedo explorarlo. Era su propio cuerpo, aquel hogar que la acompañaba desde mucho antes de salir a conocer el mundo.

Su casa, su hogar, su propio cuerpo le estaba pidiendo responsabilidades. No se había portado bien con él y ella, en este momento, era ya capaz de aceptar que no lo había tratado como se merecía. Se reconocía viviendo en una absurda tendencia a pensar que las casas de los demás son siempre más y mejor. Y con esa fantasía simplemente había conseguido olvidar saber donde vivía en realidad.

Y ahora estaba en sus manos. Tenía ganas de cuidarlo, de ser con él caprichosa y egoísta, de deshacerse completamente en mimos y caricias. De respetarlo. De aceptarlo. De amarlo. De querer, sin más, a esa estructura amiga que la había estado protegiendo y cuidando siempre. Quería vivir bien en su acogedora casa!

Para conseguirlo debía limpiarla, ponerla bien bonita, decorarla con esmero, dedicación y paciencia. Debía limpiar toda aquella toxicidad que se había instalado durante tanto tiempo sin ser tan siquiera previamente invitada. Era necesario. Era urgente para que no siguiera oliendo mal... debía bajar a tirar la basura!

A mi Yo...

Lleugera

"Quan el Senyor Mussol es disposava a replegar les seves ales per gaudir d'un merescut descans, i aprofitava per saludar una atrafegada papallona, la formiga Teba s'acomiadava del seu formiguer.

El motiu d'aquest comiat era la necessitat que tenia de sentir-se lliure, d'intentar omplir els seus pulmons d'aire fresc i renovat sense haver de demanar permís a ningú..."

I si no fos un conte? Un camí cap a la llibertat. Esteve Serra.

Lleugera, més àgil que de costum, amb poc equipatge, així és com començava a sentir-se. Malgrat que el camí era llarg, ara era conscient que amb cada pas trepitjat amb força llençava a les escombraries una mica més d'incomoditat.

S'adonava que a l'abandonar allò que ja no li servia, que al no fer-se càrrec d'aquella brutícia, podia reorganitzar-se millor. Reconèixer el nou espai. Podia decidir conscientment que en faria d'ell, de quines coses l'ompliria, en cas que hagués necessitat de fer-ho, perquè, en realitat, s'estava preparant per a ser una experta en separar el necessari del prescindible.

Todos nacimos para brillar

Aquesta havia estat la paraula...

DOGMÀTICA. Aquesta havia estat la paraula, l'etiqueta que l'havia fet callar per escoltar-se, per situar-se més a prop. Realment era així, es preguntava. Era aquesta la realitat que la definia quan obria la boca...

Si la idea era donar la seva opinió i aquesta es mostrava com la veritat, potser si, alguna cosa hauria de modificar. La intenció, però, seguia sent una simple i clara opinió. Podia passar, però, que a vegades aquesta claredat l'ajudés a perdre's entre les pròpies paraules o podia succeïr, també, que totes les paraules sortíssin tan depressa que no li dongués temps de fer-les callar. Podria ser això, que l'impúls l'estimulés a parlar i parlar sense callar i fos aquest el moment de màxima perdició: sorgia el conflicte!

Un dogma expressat en un seguit de paraules que no callen quan l'altre interlocutor el que demana és silenci, aquest era el conflicte. Així que havia d'aprendre a escoltar-se i saber escoltar l'altre. Aprendre a fer ús de la seva paraula quan aquesta hagués estat convidada de forma amistosa a la conversa.

DONde perdonar...

"El amor supone respetar a la otra persona como un fin en sí misma. Cuando se ama a otra persona como un fin en sí misma, no hay dolor; te sientes enriquecido a través de esa experiencia. El amor enriquece a todas las personas."

OSHO. Aprender a amar.

Hoy te escribo a ti. A ti que, al final, encontraste el camino y dibujaste tus pasos.

A ti, hoy, te pido perdón.

Perdón...

... por compartir todos aquellos años de aislamiento contigo.
... por no encontrar a tiempo mi propio rumbo y obligarnos a caminar juntos, a tientas.
... por resistirme a marchar, por mi miedo, por no aceptar tu partida.
... por amarte desde mi necesidad, sin más.

Perdón...

... por estas únicas razones que con su razón no dejaron actuar al corazón.

Res és seR

Havien passat els anys. Aquell home vell mirava per la finestra i somreia alegrement. El paisatge que es mostrava al seu davant li agradava i es podia passar hores contemplant aquella meravellosa composició en tonalitats d'aigua salada.

La mar, com havia estimat sempre aquell blau. Sospirava i tornava de nou a escoltar els seus pensaments. Res havia estat tot, perquè RES significava SER. I ara ja ho sabia. Potser havia viscut en temps embolicats, de mirar de l'inrevés. Ara, simplement, gaudia d'aquell procés de SER. Un procés sense l'espera, sense el neguit, sense la indecissió, sense l'expectativa... en aquest nou estat totes aquestes paraules ja no hi tenien cabuda.

Es sentia satisfet, content d'haver-ho aconseguit. El seu cos prenia consciència d'aquesta nova perspectiva de mirar i l'acompanyava silenciós, tot eixamplant-se per dins com si volgués deixar espai a aquella estrenada felicitat.

Havien passat els anys i RES ara significava SER. I SER l'havia portat a tot allò que havia desitjat a la seva vida. Descobrir-ho era tan enormement gratificant que no resultava fàcil dissimular aquella rialla de nen petit que es dibuixava als seus llavis.

I en aquest estat infantil tancava ara la finestra i s'acomiadava del seu paisatge, d'aquell blau amistós que, simplement per SER, l'havia inspirat tant.

Para recordar...

1. Tu presencia es un regalo para el mundo.
2. Eres una persona única.
3. Tu vida puede ser como tu quieras que sea.
4. Vive cada día con intensidad.
5. Cuenta tus alegrías, no tus desdichas.
6. Lucharás contra la adversidad que se te presente.
7. Dentro de ti hay infinitas respuestas.
8. Comprende, ten coraje, sé fuerte.
9. No te impongas límites.
10. Hay tantos sueños que esperan ser realizados!
11. Las decisiones son tan importantes para librarlas al azar.
12. Lucha por tu ideal, tu sueño, tu premio.
13. No hay nada tan desgastante como las preocupaciones.
14. Mientras más carguemos con un problema, más pesado se hace.
15. No te tomes las cosas con tanta seriedad.
16. Vive una vida de serenidad, no de lamentos.
17. Recuerda que un poco de amor recorre largos caminos.
18. Recuerda que mucho... es para siempre.
19. Recuerda que la amistad es una sabia inversión.
20. Los tesoros de la vida son personas... unidas.
21. Nunca es tarde.
22. Transforma lo cotidiano en extraordinario.
23. Ten salud, esperanza y felicidad.
24. Pídele un deseo a una estrella.

CoRazon Es

Ésta fue la canción y aquel CORazón nos invitó a bailar. Lo cogimos de las manos, cada uno el suyo, y empezamos a crear aquella danza de corazones.

Mano a mano, frente a frente, mi corazón y yo bailamos nuestra propia canción.

http://www.youtube.com/watch?v=sd6-BHgqwjk&feature=player_embedded

Trabajo Corporal. Institut Gestalt.

Un estel en una catifa de Terra

La nit era molt fosca i el silenci s'interrompia il·luminat.

- On ets, Cuca?

Era la primera pregunta que aquella petita cuca de llum es feia cada vegada que el seu cos li demanava avançar amb presses. I tot per voler marxar lluny, per jugar a ser un estel més d'aquella nit. I se n'anava a crear llum, tanta com pogués en un temps ben exagerat.

- On ets, Cuca? -s'insistia de nou. I una veueta sàvia li responia:

- AQUÍ i ARA. Aquí, estic. Ara, sóc. Res més.

I aquesta era la manera. Així s'acomiadava del firmament i tornava al seu moment, al seu espai, al seu jardí... a ser un estel en una catifa de Terra.

La PeDrera De Día

...en OstinatO...

Totes les línies del pentagrama col·laboraven i oferien el seu espai de CREAc(c)ió. I totes les notes que s'hi pujaven ho feien d'una forma tan, tan espectacular. En Ostinato (o no) se'n sortien tan màgicament bé... i la música, la música ho invaïa tot.

Totes les notes se'n sortien tan bé soles i ballaven al seu ritme una dansa en polirítmia de sons sense clau ni concert, o potser si, en aguts de guitarra amb clau de sOl o caminant sostinguts i de puntetes sobre aquells greus en fA de piano.

Tots els instruments agafaven aquelles notes de l'aire i les desendreçaven al seu ritme en un moviment lento, presto, allegro o moderato que sonava tan, tan a terres llunyanes.

Tots els ritmes a la vegada creaven un moviment sense temps decidit a aturar-se un segon en un instant de temps per poder, després, moure'S millor.

I, finalment, tota aquella obra no era més que una consecució sense ordre de notes que feien d'intèrprets i CREAven somnis i ballaven melòdicament o en harmonia el seu propi canon, en OstinatO (o no) però se'n sortien tan escandalosament bé.

La feminidad de la luna

La bailarina observaba la luna y ésta escuchaba su llanto, cómplice de aquellas lágrimas tristes bailando su vacío en solitario.

Se miraban desde la distancia. La bailarina jugaba con su propia agua salada a formar burbujas. Cada burbuja era una nueva ilusión y en ellas se metía para danzar en el espacio. Estiraba los brazos, arriba y de un lado a otro, se acompañaba luego de hombros, torso, caderas, piernas y resto de extremidades. Era un juego femenino, de dulces y suaves movimientos que en aquella ingravidez buscaban abrazar a su amiga, aquella luna.

... amb M o amb T...

... amb M o amb T ... estimo ... i serà una altra història. Un puzzle creat de nous trossets que s'entenen i s'ajunten per formar una nova melodia ...

... un nou diari, un nou temps, un nou silenci i ...una nova paraula:

(amb M o amb T)

ESTIMO

AQUI Y AHORA

Un amor CON doble SIN

Salta, salta, salta! - se animaba con insistencia.

Parecía un salto a un vacío que no tenía miedo. Un salto a un lugar llamado nada, porque el objetivo final no era encontrar algo. Toda la libertad que necesitaba para seguir volando vendría acompañada de aquel gran salto. Simplemente, tenía que dejarse llevar por el movimiento y dibujar sus formas en el espacio.

Crear con Nia formas propias en movimiento, y experimentarlas una y otra vez como únicas, la había animado a saltar en más de una ocasión.

Dar un salto enérgico, pequeño o grande, íntimo y sensual o demasiado extrovertido, daba igual. Lo que era importante es que sabía que su salto la llevaría a la mejor declaración de amor que había escuchado en años. Un amor CON doble SIN: en SINcronía y en SINtonía.

Salta, salta, salta! - se repetía.

...

Son...risaS

El secret és que no hi ha secret

Un día plujós vaig refugiar-me en un nou indret. L'entrada era discreta i massa petita però, a l'obrir la porta, una gran multitud escoltava silenciosa aquestes paraules: el secret és que no hi ha secret!!!

La curiositat no em va deixar marxar i mig amagada vaig continuar escoltant...

..."ha de quedar clar que, al final, els SOMNIS, la FELICITAT i el DESTÍ són tres paraules que les hem de crear cadascú de nosaltres, corresponen a la nostra responsabilitat i a la nostra llibertat. Hem de gaudir, a més a més, de les tres A: AUTOESTIMA, AMOR i AMISTAT, perquè són el millor que tenim, les nostres joies més valuoses i val la pena tenir cura d'elles...

... alhora que hem de tenir present el CATÀLEG DE LA POR i el seu remei: per a la por a estar sol només cal aprendre a estimar-se a si mateix; per a la por al que pensin de mi només cal acceptar que la gent, pensi el que pensi, de totes maneres sempre opina; per a la por de que m'odien al final només cal entendre que no és altra cosa que ignorància; per a la por a fer el ridícul només cal aprendre a riure's d'un mateix... Tot ha d'estar en harmonía... perque..."

...entre la foscor de la nit sempre sobresurt la bellesa de la llum d'una estrella!

Jaume Soler. Fundació ÀMBIT

ANI

Potser era aquest el desig... el desig d'ajudar els altres a fer-se grans, a mirar-se endins i poder somriure's...

El regal més impressionant s'embolicava en forma de GRÀCIES... "per haver-nos ajudat, sempre ens has inspirat per fer coses noves... perque la vergonya ens has ajudat a superar-la i a fer-la més petita..."

... i els "t'estimo" dels més petits eixamplaven dolçament el meu cor.

...drETS asserTiUs...

1. Algunes vegades, tens dret a ser el primer.
2. Tens dret a cometre errors.
3. Tens dret a tenir les teves pròpies opinions i creences.
4. Tens dret a canviar d'idea, opinió o actuació.
5. Tens dret a expressar una crítica i queixar-te per un tracte injust.
6. Tens dret a demanar una explicació.
7. Tens dret a intentar canviar allò que no et satisfà.
8. Tens dret a demanar ajuda o recolzament emocional.
9. Tens dret a sentir i expressar el dolor.
10. Tens dret a ignorar els consells dels altres.
11. Tens dret a rebre el reconeixement per una feina ben feta.
12. Tens dret a negar-te a una petició, a dir que "NO".
13. Tens dret a estar sol, encara que els altres desitgin la teva companyia.
14. Tens dret a no justificar-te davant els altres.
15. Tens dret a no responsabilitzar-te dels problemes dels altres.
16. Tens dret a no avançar-te als desitjos i necessitats dels altres i a no haver d'intuïr-los.
17. Tens dret a no estar pendent de la bona voluntat dels altres, o de l'absència de mala idea en les accions dels altres.
18. Tens dret a respondre, o no fer-ho.
19. Tens dret a ser tractat amb dignitat.
20. Tens dret a tenir les teves pròpies necessitats i que aquestes siguin tan importants com les dels altres.
21. Tens dret a experimentar i expressar els teus propis sentiments, així com ser tu l'únic jutge.
22. Tens dret a parar-te i pensar abans d'actuar.
23. Tens dret a demanar el que vols.
24. Tens dret a fer menys d'allò que ets capaç de fer.
25. Tens dret a decidir què fer amb el teu cos, temps i propietat.
26. Tens dret a rebutjar peticions sense sentir-te culpable o egoista.
27. Tens dret a no parlar sobre el problema amb la persona implicada i aclarir-lo, en situacions en què els drets de cadascú no estiguin del tot clars.
28. Tens dret a fer qualsevol cosa, mentre no vulneris els drets de l'altre persona.

AMB EL TEMPS...

Amb el temps, un, aprèn la subtil diferència
entre donar la mà i encadenar l'ànima.
I un aprèn que l'amor no significa allitar-se,
i una companyia no significa seguretat.
I un comença a aprendre que els petons no són contractes
i els regals no són promeses.
I un comença a acceptar les seves derrotes
amb el cap ben alt i els ulls oberts.
I un aprèn a construir tots els seus camins en l'avui,
perquè el demà és massa insegur per planejar...
I els futurs poden caure a mig camí.
I després d'un temps un aprèn que, si és excessiva,
fins i tot l'escalfor del sol crema.
Així que un, planta el seu propi jardí i decora la seva pròpia ànima, en lloc d'esperar que algú li porti flors.
I un aprèn que realment pot aguantar, que un és realment fort, que un realment val, i aprèn i aprèn i... aprèn i
amb cada dia, un, aprèn.


Amb el temps aprens que estar amb algú perquè t'ofereix un bon futur,
significa que tard o d'hora voldràs tornar al teu passat.
Amb el temps comprens que només qui és capaç d'estimar-te amb els teus defectes,
sense pretendre canviar-te, pot brindar-te tota la felicitat que desitges.
Amb el temps t'adones que si estàs al costat d'aquella persona,
només per acompanyar la teva soledat,
irremeiablement acabaràs desitjant no tornar-la a veure.
Amb el temps entens que els veritables amics són comptats,
i qui no lluita per ells, tard o d'hora es veurà envoltat d'amistats falses.
Amb el temps aprens que les paraules dites en un moment d'ira,
podern seguir fent mal a qui vas ferir, durant tota la vida.
Amb el temps aprens que disculpar qualsevol ho fa,
però perdonar és només d'ànimes grans.
Amb el temps comprens que si has ferit un amic durament,
molt probablement l'amistat mai més tornarà a ser igual.
Amb el temps t'adones que encara que siguis feliç amb els teus amics,
algun dia ploraràs per aquells que vas deixar anar.
Amb el temps t'adones que cada experiència viscuda amb cada persona,
és irrepetible.
Amb el temps t'adones que, qui humilia o menysprea un ésser humà,
tard o d'hora sofrirà les mateixes humiliacions o menyspreus multiplicats al quadrat.
Amb el temps comprens que accelerar les coses o forçar que passin,
ocasionarà que al final no siguin com esperaves.
Amb el temps t'adones que en realitat el millor no era el furur,
sinó el moment que estaves vivint just en aquell instant.
Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç amb els que estan al teu costat,
enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu i ara han marxat.
Amb el temps aprendràs que, intentar perdonar o demanar perdó,
dir que vols ser amic, davant una tomba, ja no té cap sentit.
Però desafortunadament, només amb el temps.

ANÒNIM

ooOoo...pEix glObus...ooOoo

Hi havia una vegada un fantàstic peix glObus de colOr blau...

...duïa unes escates tan, tan daurades que, sOvint, es confonien amb els raigs del sOl.
Era un peixet mOoOlt molt aventurer, que nedava inquiet per descObrir nous mars i Oceans on poder fluïr amb alegria.

Sí, amics i amigues, heu de saber que el que més li agradava en el mÓn a aquest animalet tan especial era trobar-se submergit en corrents d'aigua divertides i simpàtiques On poder jugar i passar una bOna estOna.

I cOm que brillava tant, sempre atreïa al seu cOstat nOus companys de jOc... Éren animalets extravagants i diferents que arribaven de terres moOolt llunyanes fascinats per tanta llum... ToOoTs, encuriOsits, s'aprOpaven a jugar i riure amb ell.

I així va ser com el nOstre peix glObus va conèixer a la papallOna de taques roses i grogues... al drac que nO era ni massa gran ni massa petit perÒ que sabia treure fum pels queixals... al conillet blanc que movia els bigOtis amb agilitat i sense parar... a la gata salvatge que mostrava les urpes ben vestida d'elegància... al goril·la que es donava cops al pit perquè ell era el més fOrt... a un grup de flamencs que amb un tutú rosa ballaven una dansa tan, tan espectacular...

Amb tOts i tOtes jugava el peix glObus a fer riures diferents...

Sí, ho he dit bé. Riures diferents, perque heu de saber que no hi ha una sOla forma de riure. Podem riure de tantes maneres com vOcals ja cOneixeu.

Els nostres amics podien riure amb la A i fer ...JAJAJA...per alliberar l'energia acumulada i dominar la pOr a començar alguna cosa.

S'endinsaven a riure amb la E i treure un ...JEJEJE... que els ajudés a acceptar-se i tolerar-se cada cOp més.

Ho feien també amb la I i sortia un ...JIJIJI... que equilibrava la seva pOr a crear i a creure en els prOpis pensaments.

I gaudien amb la O per fer un gran ...JOJOJO... i dominar aquella pOr a actuar, a pOrtar a bOn terme totes les seves il·lusiOns.

I acabaven amb la U i el ...JUJUJU... per entendre que mai es perd res.

I reien, reien i encara reien més. Sense descans fabricaven pessigolles de llum amb els somriures creats...

I vigileu, estigueu ben atents i atentes perque si un dia us trobeu una llum tan daurada com el sol potser us hàgiu trobat amb el nostre amic peix glObus que us convida a jugar amb ell.

Gràcies Jordi.

www.saikavi.com

...Mirades de Rosa.

...i seguiríem caminant, un pas lent i agradable de dia festiu. Des de la Via Augusta creuaríem per l'Avinguda Diagonal fins retrobar-nos amb totes les fragàncies que desprenia alegrement aquella singular Rambla de Catalunya. Totes les mirades...mirades de color de rosa... s'aplegaven de forma generosa al nostre voltant. I les saludaríem contentes de sentir-les. I seguiríem caminant...i un cop a Plaça Catalunya, alçaríem de nou la nostra mirada ben enrere per tot allò caminat i seguiríem endavant un pas, un altre més i més...

Retalls de llibre...i...

Aquell dia festiu l'itinerari previst començaria ben amunt: Muntanya direcció Mar. "De dalt a baix i en línia recta", així ens situavem a la nostra ciutat.

Agafaríem l'Avinguda de Vallcarca fins arribar a la Plaça Lesseps i des d'allà, per l'Avingunda Príncep d'Astúries, arribaríem al nostre primer destí: l'Albert Espinosa.




"Aquella era la nostra manera de dir-nos "T'estimo"...
-No puc viure sense tu...
-Sí que pots...
-Sí, però no vull.
Me les vaig xiuxiuejar suament, dolçament...
Però és difícil gaudir amb un "T'estimo" propi."





"- Mai has aturat el món?
- Què és aturar el món?
- Aturar el món és decidir conscientment que sortiràs d'ell per millorar tu i millorar-lo. Per poder moure't i moure'l millor."





"...Sempre seràs un nan en el teu interior. Un nan amb cos de gegant...
-I vostè, qui és?- vaig preguntar-li.
Va somriure.
-Un lluitador dins el cos d'un covard. "









"Estimar mou i atura mons. Que t'estimin, si tu no estimes, t'acabarà afeblint..."

Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine.

Albert Espinosa.

...amb S de silenci...

Un silenci d'un temps indefinit

El silenci era evident i previsible. No era estrany, doncs, que sortís a escena. En les millors obres sempre era el protagonista. Un recurs utilitzat quan s'havien de dir moltes coses i no se sabia per on començar.

El silenci era la música que acompanyava en les ocasions més especials; l'amic sense condicions que es mostrava de forma espontània per presentar el temps. Un temps de blanca, era un silenci llarg i pausat que no tenia pressa per comunicar. Un temps de negra, era un silenci necessari per posar ordre a les paraules, només durava un temps i després marxava. Un temps de corxera era un silenci petit i molt bufó, just el temps per mirar als ulls o donar un petó. I, finalment, un temps de fusa encara molt més imperceptible, era un silenci que trepitjava un desig, una esperança o una ilusió i es quedava tan ample.

A vegades, però, podia passar que s'acumulessin els silencis. Quan això succeïa, els silencis de blanques, negres, corxeres, semicorxeres, fuses i semifuses es reunien per crear un de nou: un silenci d'un temps indefinit.